El darrer llibre de microrelats
de Sergi G. Oset, Hipermatrònic, l’hiperbreu
que va sorgir de l’espai profund, va acompanyat d’un subtítol: 111 minificcions per a freaks malalts del
fantàstic. I aquest subtítol no pot tenir més correspondència amb la veritat.
Jo, que sóc clarament freak però que
no tinc prou bagatge en el gènere fantàstic, en puc donar fer. Perquè aquest és
l’únic problema del llibre. Que el receptor no estigui prou preparat per
entendre la totalitat de les històries. Això no és culpa de l’autor, de fet no
és culpa de ningú. I tanmateix té un avantatge: t’obliga a visitar el senyor
Google i a aprendre coses.
Ja em disculpareu que comenci
la ressenya d’una manera tan poc canònica, parlant suposadament d’un problema
del llibre. Però és que la resta que diré només són lloances. Ho he comentat
altres vegades. Per exemple, podeu revisitar la meva ressenya d’El último vuelo del microraptor i
entendreu què vull dir. Tot el que allà vaig remarcar ho subscric ara amb
escreix. Sergi G. Oset continua essent capaç de sorprendre’m en cada
ocurrència, en cada pensada, en cada nova idea que li passa pel cap. El conec
de fa anys i encara em pregunto quants Paràsits mentals li recorren les neurones cada minut.
El llibre és divertidíssim,
intel·ligent, enginyós, mostra d’un profús bagatge cultural i d’una gratificant
manca de reticències elitistes. La interacció entre gèneres (fantàstic,
ciència-ficció, terror, negre), el diàleg entre llenguatges (literari,
cinematogràfic, musical, televisiu), la barreja amb la realitat, l’humor, el vessant
crític i social... Hi ha de tot una mica en aquest desafiament valent i
personal. M’imagino en Sergi gaudint tant mentre escriu! S’ho deu passar tan bé
ideant les picades d’ullet a personatges vius i morts i les seves generoses dedicatòries!
Quan el llegeixes, has d’estar
preparat per a sentir una emoció especial, que adquireix tints molt intensos i
recurrents a causa de la brevetat dels relats. Perquè cada vegada que t’identifiques
amb una història, cada vegada que hi reconeixes el referent de l’imaginari
compartit, cada vegada que combregues amb allò que escriu Oset i et preguntes
per què dimonis no se t’ha acudit a tu, tan fàcil com sembla un cop imprès, et
sents embargat per un estat d’eufòria que et transporta. I llavors t’agafen
ganes d’anar llegint els relats a tort i a dret a tothom que et vulgui escoltar.
Anit em va passar això. Quin neguit sense aturador! Sort en vaig tenir de poder
esbravar-me la fal·lera penjant alguns dels micros del volum a les xarxes
socials.
Avui no puc acomiadar-me
sense compartir-ne algun amb vosaltres. N’hi ha un que en Sergi ha tingut el
detall de dedicar-me i que m’escau molt bé. M’agrada molt. També us en deixo un
parell més, només per obrir boca.
Servitud
del cicle lunar de l’home llop (Per
a Anna Maria Villalonga)
En aquelles nits en què
esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l’acompanyava al pipicà.
Visites
que són segones parts
Segons els rumors, el
fantasma de George Orwell es veu sovint passejant cavil·lós amb la llibreta d’apunts
a les mans per les instal·lacions del CIE de Zona Franca. Es diu que s’està
documentant sobre les conductes actuals més repressives per escriure la continuació
del Gran Germà.
Elucubracions
adverbials (Per
a Mercè Bagaria Mellado)
Els fantasmes de Peter
Pan i del corb de Poe filosofen, a estones mortes, sobre conceptes com ara «mai
més» i «res més».
És
la guerra! (Z)
‒Porteu Fusta! Més fusta!
‒udola, desencaixat, Groucho, mentre intenta apuntalar la porta que separa la
cabina de passatges histèrics del vagó de zombis famolencs.
Visca la literatura breu! Que us ho passeu molt bé!
4 comentaris:
No coneixia l'autor. Em sembla molt interessant. Moltes gràcies, Anna Maria!
De res. L'activisme és això! Fer córrer la veu de les coses que paguen la pena!
Vaig llegir El último vuelo del microraptor, i el vaig trobar tan divertit i enginyós que vaig fer servir alguns dels microrelats per a una classe de castellà, amb molt d'èxit. No tots servien, i no perquè no siguin bons, sinó perquè els joves no poden copsar certes referències. El problema que tu deies, però que no és un problema del llibre. De tota manera això passa poc o molt amb altres llibres, atesa la varietat de lectors. No he llegit Hipermatrònic..., però sembla ser tan bo com l'altre; pel que fa al "problema", suposo que també els joves es deuen perdre coses, no crec que entenguin, per exemple, això de "És la guerra!" o "Més fusta!" perquè ni saben qui eren els Germans Marx (els meus estudiants no en tenen ni idea, comprovat).
Visca la literatura breu! Enhorabona, Sergi!
Anna: moltes gràcies per la ressenya d’aquest petit artefacte freak de microficcions ^_^
Shaudin: em sento molt orgullós que algunes de les microficcions de “El último vuelo del Microraptor” s’hagin treballat amb els teus alumnes, tot un honor.
Respecte als referents: sóc conscient que no tothom pot copsar tots els referents dels meus microrelats, la meva voluntat no és ser críptic en excés però m’ho plantejo com una juguesca, una invitació que faig al lector: ell és qui té l’opció d’entrar o no a investigar aquests referents i qui té l’oportunitat de trobar coses que potser desconeixia.
Abraçades,
sergi
Publica un comentari a l'entrada