Les darreres lectures de 2021

 

Avui ja som 2 de gener de 2022, i per aquest motiu no vull que passi ni un dia més sense consignar les lectures que tenia pendents de ressenyar. Així comencarem l'any de cap i de nou. Com ha de ser. O sigui que aquí les teniu. 

Pedrolo Perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo, de Jordi Coca. Un llibre imprescindible per acostar-nos a la figura del gran autor segarrenc a través de dies de conversa amb Jordi Coca. Deliciós. 

Animales como tú, d'Ismael López Dobarganes. Els qui hem coneixeu, ja sabeu la meva faceta animalista. Aquest llibre és una petita meravella, escrita des del cor, per un dels fundadors del Santuari Gaia, que es troba ubicat a Camprodon. Un Santuari dedicat a rescatar i a tenir cura d'animals de granja en perill. La gent de Gaia té la voluntat, gens senzilla, de canviar el món. Les històries i anècdotes que ens explica l'autor són entendridores i precioses. Jo algunes ja les coneixia perquè fa molt temps que segueixo i col·laboro amb el Santuari. Però m'han emocionat igualment. Us el recomano. Hi ha una altra manera de viure i de conviure, i ells ens ho demostren. 

Antichrista, d'Amélie Nothomb. Novel·la molt breu, com tota la producció de Nothomb, que incomoda, genera inquietud i resulta difícil de catalogar. L'amistat (si podem dir-ho així) de dues noies adolescents en un térbol espiral de comportaments anòmals. I no només ho són els de les adolescents, sinó també els dels adults que les envolten. L'hem llegit en un dels meus clubs de lectura i ha generat prou debat. 

Fut, de Jim Dodge. Una petita meravella (menys de 100 pàgines) que deixa el lector aclaparat per la tendresa, la mirada humana, el pòlsim de màgia, el desenvolupament de la senzilla història, les relacions que s'estableixen entre els personatges. Els protagonistes: un avi, el seu net i la Fut, una ànega de coll verd. És un llibre bonic, feliç, intel·ligent, vinculat a la natura. És una d'aquelles cosetes que només de tant en tant et trobes a la vida. Jim Dodge, un autor a reivindicar i a donar a conèixer. 

El llibre de l'estiu, de Tove Jansson. Un clàssic modern de la literatura nòrdica. Una nena acaba de perdre la mare i passa l'estiu amb la seva àvia en una diminuta illa del Golf de Finlàndia. Una deliciosa faula plena d'aprenentatges, de jocs, de pors i alegries, un text d'amor suprem a la naturalesa. Un text captivador i entranyable que mostra la indubtable dimensió literària de Tove Jansson, una de les grans autores escadinaves de tots els temps. 

Un país con tu nombre, d'Alejandro Palomas. De vegades, molt poques, existeix la màgia. La màgia creada per persones úniques i especials que viuen entre nosaltres. Alejandro Palomas és una d'aquestes persones. I ara ha escrit una novel·la tan única i especial com ell, un text que ha aconseguit remoure'm fins el moll de l'os. Si això fos possible, diria que l'ha escrit per a mi. Per commoure'm, per tocar la meva fibra més íntima, per fer-me mal i per guarir-me, per fer-me reflexionar i sincerar-me amb mi mateixa. Ell i jo compartim moltes idees, moltes afinitats, entre les quals l'amor immens pels animals, per la natura, per tots els éssers vius. Sé també que compartim la sensibilitat a flor de pell, i el convenciment que aquest món, per damunt de tot, necessita bondat i amor. Llegiu el llibre. I després em dieu el què. 

La nieta del señor Linh, de Philippe Claudel. No entenc com he pogut estar  tants anys sense llegir aquest llibre. És una novel·la extraordinària. I que bé que escriu Claudel, que bé. Un cant a l'amistat, que ens pot salvar fins i tot de les coses més terribles de la vida. Una obra entranyable, melangiosa, trista i alhora plena de llum. Amb un gir final que t'arriba a l'ànima. Meravellosa.     

 

El princep feliç i altres contes, d'Oscar Wilde. El plaer immens de rellegir, en la bonica traducció de Jordi Martín Lloret i les il·lustracions precioses d'Albert Asensio, tres dels contes del meu admirat Oscar Wilde. El príncep feliç, El rossinyol i la rosa i El gegant egoista. Tres històries que parlen d'amor, de la natura, dels ocellets, les flors... i, sobretot, de la bondat i la grandesa d'esperit, de la generositat i l'entrega. Un clàssic de clàssics per a grans i petits. 

No t'ho diré mai, de Marian Díez Picó. La novel·la guanyadora del Premi Enric Valor d'enguany. Fresca, divertida, actual, àcida... Les aventures d'una mare a qui el marit ha abandonat per marxar a l'Àfrica a fer de misioner, deixant-la amb dos fills, una mare i una sogra. Tot un planter familiar amb el qual no és fàcil de conviure, i menys quan arriba la pandèmia. M'ho he passat prou bé llegint-la. 

Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente. Recordo haver-ne parlat amb ell. Per què no escrius més, Jordi? Vinga, escriu, escriu. I ell: que no és tan fàcil, Anna, que tinc la feina i la canalla petita. Però finalment ho ha fet. Ha escrit. I com! Enhorabona per aquesta delícia que és Tots els focs totes les pistoles. Com diu encertadament l'Anna Gual a l'epíleg: "No són poemes, no són proses, no són textos. Són alenades de literatura". Que això només sigui el principi, Jordi. Que la natura, el camí i la literatura et necessiten. 

Les lleialtats, de Delphine de Vigan. Una altra novel·la breu, esplèndida, dura, intel·ligent, que ens defineix a tots, individualment i col·lectiva. Es llegeix en un sospir, no la pots deixar. I segur que tampoc no la pots oblidar, com només passa amb els bons llibres.       

     

I ara sí, ara ja ens hem posat al dia. El que vindrà a partir d'ara ja seran lectures d'aquest any que comença i que tots esperem que sigui millor que els p... 2020 i 2021. 

Fins aviat, lletraferits! 

Lectures i més lectures

 

Reprenem la tasca de consignar la llista de les meves lectures. Allà va, lletraferits. 

Consumits pel foc, de Jaume Cabré

La darrera i controvertida novel·la de Jaume Cabré, de difícil catalogació. La lectura és agradable, té coses que enganxen, però no m'atreveixo a emetre un veredicte ferm. Em va descol·locar, no tinc clar on situar-la. En qualsevol cas, el meu Cabré continua essent el de Viatge d'hivern. 

Una història real, de Kate Reed Petty

Una novel·la diferent que m'ha interessat i agradat. Els recursos narratius (variats i inesperats) la doten d'un aire particular i fresc. Hi trobem una mica de tot (gènere epistolar en forma de correus electrònics, escenes de cinema, diverses persones narratives inclosa la segona, punts de vista canviants). La història també m'ha agradat, explicada d'aquesta manera tan poc convencional. Endavant si la voleu llegir.

No-res, de Janne Teller

En acabar la novel·la, em vaig sentir trasbalsada, just després de moments d'emprenyamenta i incomoditat durant la lectura. Em sentia molesta, sorpresa i colpejada. I pregunto: No era el que deia Kafka, tanmateix? Que la bona literatura ens ha de colpejar? Doncs això.  

Un amor, d'Alejandro Palomas

Darrera novel·la de la trilogia de Palomas (les anteriors: Una madre, Un perro). La vaig acabar amb el cor encongit. Per la mort de la protagonista, Amalia, que no havia succeït quan Palomas escrivia la novel·la. La seva mare. La de debò. No em malinterpreteu: com sempre, vaig riure molt llegint el llibre. Vaig riure molt i em vaig emocionar molt. No és un llibre trist, és un llibre intens, però ple de coincidències i premonicions. Un plaer immens, sempre, llegir l'Alejandro. Un home que destil·la tendresa per tots els porus de la seva pell. Me l'estimo molt. I parla dels sentimens amb tanta profunditat i franquesa que representa un model d'honestedat.  

Carrer de les botigues fosques, de Patrick Modiano

Feia temps que estava a la pila, esperant. Premi Goncourt 1978. M'ha semblat estrany que li atorguessin el premi. El llibre està com a mig fer. Li he trobat a faltar el cop de puny. La història que explica, que és punyent i ben travada, tenia a priori tots els ingredients per convèncer (i molt). Però està narrada des de tanta distància, tan allunyada del sentiment, aprofundint tan poc en la interioritat del protagonista, que m'ha deixat freda. No puc dir que no m'hagi agradat, però... no l'hi regalaria a ningú. 

L'amor d'Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Una petita joia d'aquestes que ens col·loca Viena Ed. davant del nas. Entres a una llibreria, la veus i no pots no endur-te-la. Una història pausada, plena de desencontres, trista. Amb la bellesa de les paraules i la música de contrapunt, el lector no pot deixar de plantejar-se quantes dones, al llarg de la Història, han viscut les renúncies que viu Erika Ewald. Quantes dones, per un encotillat sentit de la moral, de la decència i del deure, han malbarat la seva vida sense remei. I quants homes, des de la seva posició de privilegi, hi han contribuït. Un text breu, escrit en la joventut de l'autor. Però ja ho sabeu, Zweig és sempre Zweig.

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell

Vaig acabar la novel·la amb un nus a la gola. Les darreres pàgines són espectaculars. Ho són com tot el text, en realitat. Un text que va in crescendo, destil·lant de mica en mica informació i sentiment. La delicadesa narrativa, a moments gairebé poètica, no ens ha d'enganyar. La història que conté la novel·la és terriblement dolorosa i injusta, brutalment anorreadora, i per això el cor et va a cent mentre la llegeixes i l'acabes, i mentre constates que tot allò que sospitaves és cert i et preguntes quantes dones, quantes, han viscut al món, en tots els indrets i totes les èpoques, situacions com aquella, i et respons que segurament moltes, moltíssimes, i la resposta fa mal. No deixeu de llegir aquest llibre.  

Satèl·lits, d'Elisenda Solsona

Un llibre de difícil definició: 8 contes que acaronen el fantàstic, l'insòlit i el meravellós. Rere l'eix vertebrador d'un fet tan inaudit com la desaparició de la lluna, les vuit històries ens remeten al conflicte i al patiment de les relacions humanes. Són textos marcadament humans, però alhora indiscutiblement màgics i originals, on res no és el que sembla. Com a lectors, ens generen la mateixa atracció que pot generar la lluna absent. Pensava que eren relats de ciència-ficció més pura. Després he vist que són molt més personals. I molt interessants.   

El festí de Babette, d'Isak Dinesen

Isak Dinesen, pseudònim de l'autora danesa Karen Blixen, una de les escriptores més reputades de Dinamarca i coneguda especialment per les memòries de la seva estada a Kenia, signa aquesta autèntica delicatessen que és El festí de Babette, que gairebé tothom coneix gràcies a la fantàstica pel·lícula de 1986 dirigida per Gabriel Axel. Viena Ed. ens torna a temptar amb aquesta delícia. No trobo una altra paraula. Delícia. Viena ens tempta i nosaltres hi hem de caure. Només cal recordar allò que deia el gran Oscar Wilde: "La millor manera de véncer la temptació, és caure-hi". Doncs vinga.    

Piranesi, de Susanna Clarke

M'ho vaig passar genial. No podia parar de llegir. Un text fantàstic, que et manté en tensió, amb una veu narrativa extraordinària. Una primera persona que sorprèn pel seu to (no vull revelar res més) i que ens aboca a reflexions profundes. Una novel·la amb un important rerefons filosòfic, però que es llegeix en un sospir. Té molts nivells de lectura, la qual cosa només succeeix amb les obres bones. Recomanada a tothom, amants i no amants de la ciència-ficció. Humanista, clara, original. No us la perdeu. 

 

Toca un resum de lectures

 

Ja som al juliol. I des de les lectures de 2020 no havia tornat a fer cap post. Ja toca. Però, com sempre, la feina m'aclapara. Ara he trobat un foradet. No m'allargaré massa, però almenys quedarà constància de tot de títols que estaven pendents. 

Som-hi!  

Neko Cafè, d'Anna Sólyom

Una petita meravella d'amor i empatia envers els gats i envers les altres persones. Un llibre d'amistat i ajuda escrit per l'autora hongaresa resident a Barcelona Anna Sólyom. El vam llegir en un dels meus clubs de lectura virtuals, Amb D de Dona, i vam poder comptar amb l'autora el dia de la posada en comú. Un encant de persona, com la seva novel·la. 

 Una madre, d'Alejandro Palomas

Què puc dir de l'univers de l'estimat Alejandro Palomas que no sapigueu? Una madre és la primera novel·la de la trilogia que continua amb Un perro i Un amor. Jo vaig llegir primer la segona. Ara ja estic en ordre i em falta la tercera. Ningú com Palomas per reflectir de manera autèntica i franca els sentiments humans, les relacions familiars, les contradiccions i les pors que tots portem dins. Ningú com ell per escriure la veritat des de la veritat. La lectura d'Una madre em va resultar especialment agredolça. Jo sabia que la mare de Palomas estava molt greu, i finalment va morir mentre jo gaudia de la novel·la. Aquestes coses que té la vida. 

 El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Un clàssic català modern que han llegit diverses generacions perquè fa temps que forma part dels plans d'estudi de l'ensenyament secundari. Una novel·la preciosa, qui sap si un cant a la redempció personal des de la música. La feina de lutier que salva el protagonista mentre està tancat al camp de concentració d'Auschwitz. La potència del record amb el pas del temps. Les coses que el temps no pot esborrar. Bellesa. 

 Flush, de Virgina Woolf

Una delícia. Senzillament, una delícia. Un llibre de Virgina Woolf que, inexplicablement, no havia llegit. La traducció de l'edició de l'Avenç l'ha fet en Jordi Fernando, i és absolutament extraordinària. La veu de Virginia Woolf, magistral, sempre crítica, ressona amb uns tons molt diferents dels acostumats. La tendresa, l'amor incondicional d'un gos i la seva mestressa, la poetessa britànica Elizabeth Barrett. El llibre porta un subtítol: Una biografia. I sí, és la biografia del gos, no pas la de Barrett. A través dels ulls i les vivències d'aquest cocker spaniel entranyable, contemplem la vida i els costums d'una època que ja no hi són. No us la perdeu per res del món, lletraferits. 

De pedra i os, de Bérengère Cournut

Una novel·la insòlita, diferent, que explica la vida d'una dona inuit i la seva comunitat des de dins. És un text dur i sorprenent. Una obra amarada de poesia, de llegendes, de veus que ressonen, d'éssers que ja no hi són. Resulta corprenedor comprovar que, en aquest planeta, hi ha comunitats per a les quals la vida consisteix, simplement, en aconseguir sobreviure. Envoltats de perills, assetjats pel rigor del clima i de la natura, cada dia viscut és una batalla guanyada. Una lectura que ha esdevingut una gran sorpresa. Una petita delicatessen, podríem afegir. 

La casa de la veranda cega, de Herbjorg Wassmo

La casa de la veranda cega és el primer llibre de la dita "Trilogia de la Tora", de l'autora noruega Herbjorg Wassmo. És un dels primers títols publicats per la nova editorial Nits Blanques, que ha assumit la tasca de publicar en català els grans autors de la literatura nòrdica. La novel·la és molt dura. Ens acosta als primers anys de la Tora, la protagonista, que viu un infern a mans del seu padrastre enmig de la inclemència d'un petit poble en un fiord del nord de Noruega. La veu de l'autora és especial, ens acosta a la realitat de manera molt plàstica. La realitat terrible de les criatures com la Tora, filla d'una dona noruega i d'un soldat alemany (els alemanys van ser al país molt de temps durant la Segona Guerra Mundial), que han de suportar el rebuig i el menyspreu dels seus conciutadans. Molt interessant, i ens ajuda a conèixer circumstàncies de les quals en sabem molt poc. 

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier

Al llarg de la història de la literatura, han existit autors que han escrit novel·les memorables. Aquestes novel·les, si han fet molta fortuna, de vegades han eclipsat la resta de la seva producció, sovint injustament. Penso que tal vegada és el cas de Daphne de Maurier amb Rebecca. Per això he llegit aquests contes amb tanta atenció i amb tant delit. I no he patit cap decepció. Són una autèntica meravella. Misteri, ambigüitat, suspens, fantasia i realisme a parts iguals, situacions inexplicables, crims. He xalat com una boja.   

  Hamnet, de Maggie O'Farrell

Un llibre que ha tingut un gran èxit arreu del món. L'autora s'aproxima a la vida privada de William Shakespeare des de la seva intimitat. El nom del seu fill dona títol a la novel·la. Els fets no són reals, tret d'alguns trets i qüestions, perquè se sap molt poc de la vida de Shakespeare. O'Farrell recrea tot un univers, a mig camí de la realitat i la ficció, que enganxa el lector des de la primera pàgina. Paga moltíssim la pena. Una manera diferent de tractar les relacions entre la dimensió privada i la pública d'un geni. 

   Tres dones, de Lisa Taddeo

Es tracta d'un enorme treball periodístic, narrat en forma novel·lada. Les vivències, inquietuds i patiments de tres dones molt diferents en relació amb l'amor, el sexe, el desig, els silencis, els homes, la família, etc. Un dels casos m'ha interessat i agradat molt. Els altres dos no tant. L'he trobat una mica llarga. I és molt americana. M'ha funcionat més bé si m'ho prenia com una novel·la. Quan pensava que era veritat, em sentia més deslligada del relat. Em cansa una mica la importància que atorguem al sexe en aquesta societat. 

Fins a la pròxima tongada, lletraferits    

Les darreres lectures de 2020 (i un any per començar)

Aquí detallo les darreres lectures de l'any que acabem de tancar. Per falta de temps, només les definiré amb una frase, però como a mínim quedaran recollides. I ara tornem a tenir tot un any per llegir!   

A propósito de nada, de Woody Allen 

M'ho he passat pipa. Imprescincible per als fans d'en Woody.

Un perro, d'Alejandro Palomas

Una meravella, una delícia. Un llibre intel·ligent i ple de sensibilitat. És la segona entrega d'una trilogia. Vaig començar pel mig. Enguany ho recuperaré. 

 Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Curiosament, tenia pendent la novel·la que li va atorgar el Goncourt. Fantàstica, no cal dir-ho. 

Nit, de Joan Maria Arenas

Ciència-ficció, massa llarga en l'inici, massa expeditiva en el final. La idea és molt bona, però no m'ha entusiasmat. 

La Companyia Nòrdica, d'Albert Villaró

A mig camí entre la novel·la històrica i el fantàstic, una de les "coses" tan especials que és capaç de fer l'estimat Villaró. Cada obra seva és una sorpresa. 

La taxidermista d'emocions, de Mariló Álvarez Sanchis

Una novel·la especial, per a tots els públics, que toca el tema fascinant i obscur de la taxidèrmia. He après moltes coses. 

Niños que muerden a perros, d'Andreu Martín

Un recull de relats diversos i diferents, que he tingut l'honor de prologar. Foscos, no tan foscos, sorprenents i amb humor. 

Càmfora, de Maria Barbal

Una gran novel·la, llegida per al club de lectura de dones que coordino. Em va causar un sentiment agredolç. Li reconec tots els mèrits, però em va interessar poc. Potser no era el moment. 

Estimades màquines, de Carme Torras

Un conjunt de relats relacionats amb les màquines que ens envolten, les del passat, les del present i les del futur. Ja sabeu que Carme Torras és una experta en robòtica, a més d'una escriptora que us fascinarà.

 

Un secret, d'Alejandro Palomas

La meva flaca per Palomas és enorme, però després de llegir aquesta meravella ha esdevingut directament immensa. Per a tots els públics. No us la perdeu. 

Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente

El darrer Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa. Una nova joia d'un dels millors escriptors que tenim, sens cap mena de dubte. La meva darrera lectura de 2020. Sensacional. 

Unes quantes lectures més

 

Feia dies que no publicava resum de lectures, perquè tinc moltes feines amb data d'entrega i no puc dedicar-m'hi. Tanmateix, avui he vist un foradet de temps i m'hi poso ràpidament. Tots els llibres que mencionaré seguidament són extraordinaris, o sigui que els recomano en bloc. Només faré algunes mínimes precisions, però almenys quedaran recollits. El temps no em dona per a més.   

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, d'Elisabet Tova Bailey

Una història colpidora, original i única, a mig camí entre l'autoficció i l'estudi científico-divulgatiu. L'autora, postrada al llit durant anys per culpa d'una malaltia greu, conviu amb un cargol que l'ajuda a tirar endavant. Es converteix en una experta en aquestes bestioles i ens transmet el seu coneixement d'una manera deliciosa. Tots els éssers vius són una meravella de la naturalesa. No us avorrirà.      

Dues dones, de Montse Sanjuan

L'allunyament de l'autora del gènere negre amb una novel·la ambientada a la postguerra i que té reminiscències del seu propi passat familiar. Una història de superació personal i col·lectiva, de sororitat i de lluita, amb uns personatges molt ben delimitats i un nivell narratiu de primera.

             Ignot, de Manuel Baixauli

Una meravella, una autèntica i total meravella de difícil definició. Podeu llegir la sinopsi a la portada, que és el que fa l'Editorial Periscopi amb les seves novel·les. Baixauli és sens dubte un autor enorme, que excel·leix en tot allò que fa. No us la perdeu. 

 

Claus i Lucas, d'Agota Kristof

Una assignatura pendent en el meu bagatge de lectures, imperdonable segurament. Aquest estiu, però, ho he resolt. Una trilogia formada pels titols, El gran quadern, La prova i La tercera mentida. Una obra d'una força incalculable i de lectura imprescindible, absolutament. Una joia de la narrativa centreeuropea del segle XX. 

L'analfabeta, d'Agota Kristof

Obra molt breu on l'autora explica la seva relació amb l'escriptura i el procés de canvi de llengua. Com passar de la seva llengua materna, l'hongarès, a crear una obra d'abast universal en una altra llengua, el francès. El volum inclou una entrevista que li van fer a l'autora l'any 1999. Tot i que les preguntes de l'entrevistador són intel·ligents, les seves respostes m'han decebut, com si fossin una mica de compromís, per fer via. Crec que hauria estat molt millor no publicar-la. 

La serp arrugada (Un conte per a nens)

Bon dia, lletraferits. 

Avui comparteixo amb vosaltres un relat per a nens que he escrit per felicitar els 50 anys del meu germà Elies. És un relat que recorda els que jo m'inventava per a ell quan era un nen petit. Espero que us agradi.  

LA SERP ARRUGADA

La Carlota, que té vuit anys i és molt eixerida, viu amb el seus pares en una casa gran i lluminosa enmig de la natura. A prop de la casa hi ha molts arbres i plantes, i també bonics camins de terra per on la Carlota fa voltes sovint amb la seva bicicleta.

Un calorós dia d’estiu, mentre passejava tranquil·lament, la nena va distingir a la vora del camí una cosa que li va cridar l’atenció. De primer li va semblar un bastó llarg i tort, però després va veure amb sorpresa que aquell bastó s’estava bellugant! Plena de curiositat i una mica espantada, la Carlota va baixar de la bici i s’hi va apropar.  

De seguida va comprendre que no existia cap bastó, i que allò que es bellugava en realitat era una serp de color fosc, que semblava molt malalta. Tenia la pell bruta de fang i estava plena d’arrugues, com els pantalons i les camises que la mare treu de la rentadora. La serp va mirar la nena amb ullets de pena i es va arrossegar una mica, però tenia els anells tan arrugats que no podia avançar.

-Què t’ha passat? -li preguntà la Carlota.

A la serp, que es deia Sabina, li va caure una llagrimeta.

-M’he ficat dins del riu per refrescar-me una mica, però he quedat atrapada entre unes pedres. Tot estava ple de fang. M’ha costat molt sortir. I quan he sortit, estava així, arrugada.

-I no et podràs curar?

-No ho sé. Abans no m’havia arrugat mai.

La Carlota, compadida de la pobra serp, va començar a pensar. Havia de trobar una solució! De sobte, li va venir al cap. És clar! De la mateixa manera que la mare planxava els pantalons i les camises, ella planxaria la Sabina. I dit i fet. Va carregar la seva nova amiga a la cistelleta de la bici i es va afanyar a pedalejar cap a casa. 

-Mama, necessito la planxa! -va cridar quan va arribar- És urgent!

Li va explicar tot a la mare i ella va decidir ajudar-la. Naturalment, no podien escalfar massa la planxa, perquè haurien socarrimat la Sabina. Així que la van programar en una posició tèbia. Van estirar la serp damunt del llit i la van planxar a poc a poquet, anell per anell, amb la planxa a temperatura suau. La Sabina sospirava de felicitat, ara que anava recuperant la forma habitual. Després, va fer la migdiada tota la tarda i així es va acabar de trobar bé. 

Des d’aquell dia, la nena i la serp es van fer inseparables. La Carlota li havia salvat la vida i la Sabina es va quedar a viure al seu jardí. Jugaven i passejaven juntes i s'ho passaven d'allò més bé. Eren felices. I la seva bonica amistat ja va durar per sempre. 

                    AQUÍ PODEU ESCOLTAR EL RELAT EN AUDIO GRAVAT PER ENVEUALTA 

Lectures del mes de març

Tal com vaig anunciar, aniré consignant les lectures. Avui, que ja som a dos dies d'acabar el mes de març, aquí teniu les darreres que he fet durant aquest període (no parlaré del confinament, no en tinc ganes). 

Els llibres llegits són:  

Mendel el de los libros, Stefan Zweig 

Un llibre imprescindible, bell, delicat, que ens parla dels llibres i de les coses que realment són importants, un llibre sobre la injustícia, la guerra, la crueltat. Una preciositat deliciosa que ningú no s'hauria de perdre, com tota l'obra 

de Stefan Zweig. 

La noia de la Resistència, Xulio Ricardo Trigo

La darrera novel·la de Xulio Ricardo Trigo, un text iniciàtic, que cavalca entre dos períodes temporals i que, amb un llenguatge planer i un desenvolupament senzill, ens recorda el patiment de la guerra i les seves conseqüències. Un text de caràcter històric molt agradable de llegir, que inclou també un bonic homenatge a Montserrat Roig. 

No sabràs el teu nom, Vicent Usó

Corpresa per aquesta esplèndida novel·la de Vicent Usó, novetat rigorosa i Premi Ciutat d'Alzira. Diverses veus, elegants i perfectament trobades, reprodueixen des de la ficció, sense concessions, la xacra terrible del robatori de nadons. S'allargà des del franquisme fins els anys 80 en una xarxa macabra dels poderosos, religiosos i laics. Usó ens ho reporta amb mestria i delicadesa.  

El teu gust, Isabel-Clara Simó

Vaig acabar El teu gust amb un nus a la gola. L'obra pòstuma d'Isabel-Clara Simó: inclassificable, humana, crítica, irònica, culta, fragmentària, intel·ligent, filosòfica, delicada. Plena de poemes, citacions i referències. I la mort, sempre la mort. Un testament vital i artístic escrit des d'una tendra acidesa i sense cap tipus de complaença. Una metàfora esfereïdora: la malaltia, la decapitació. Quin colofó final, estimada Isabel, admirada amiga. Quin colofó. 

    

Dins del cor de Chopin, Mònica Batet

Un recull de contes fascinant, amb Polònia com a motiu, que he pogut resseguir amb l'autora de bon començament. De fet, un honor. Quan comprendrà aquest país que Mònica Batet és, de carrer, una de les millors escriptores que tenim? Dins del cor de Chopin, un llibre extraordinari.