La botiga dels records perduts, d'Anjali Banerjee

 

 

 

Una vídua recent que se sent perduda... una illa plujosa al nord de Seattle... el somni d’una botiga de roba vintage... una gata blanca i peluda amb un ull de cada color...

 

Amb aquests ingredients, la canadenca d’origen indi Anjali Banerjee teixeix una novel·la senzilla i agradable, amb una trama lleugera de lectura deliciosa. La vaig comprar en un impuls fa pocs dies, en una visita turística a la Llibreria 22 de Girona. No en tenia cap referència, però la seva coberta, amb la carona d’un gat reflectida en un mirall, em va cridar poderosament l’atenció. Com que no és gaire llarga i es llegeix molt bé, ja l’he acabat.  

La botiga dels records perduts no és una gran novel·la, però tampoc no té pretensions de ser-ho. Es tracta més aviat d’un text amable i saborós que reflexiona, amb essencial simplicitat, sobre la pèrdua, les relacions humanes, els contratemps que afecten la nostra vida, la dificultat de tirar endavant, la solitud.

No explicaré l’argument. En realitat, no posseeix gaire complicació. Dues veus narratives. D’una banda, la del narrador en tercera persona, però focalitzat en el personatge de Lily, la protagonista. D’una altra, la visió en primera persona de la Mixeta, la gata. Així de senzill. Entre les dues desgranen una història d'atmosfera sobrenatural, amb esperits que pul·lulen amunt i avall amb normalitat. Per contra, la trama ens aboca bàsicament a la quotidianitat i a la lluita diària. Enmig de tot, la necessitat de superar el fet que aquesta quotidianitat es trobi situada en el marc de les terribles proves que, de tant en tant, ens depara el destí.    
 

 

La botiga dels records perduts és, en realitat, la narració d’un viatge. Un viatge que va de la foscor a la llum, un viatge en el qual la protagonista necessita retrobar-se, reconciliar-se amb la vida, recomençar. Per ajudar-la, trobarà un ésser angelical, la dolça gata. I, en el camí, s’adonarà que no té l’exclusiva del sofriment, sinó que el món és ple de gent amb problemes.

Un llibre idoni per a qui no es vulgui complicar gaire la vida i desitgi, simplement, passar una bona estona en una idíl·lica i humida illa carregada de sorpreses.  

 

 

 

 

"L'examen d'un mestre sabater" digitalitzat

Benvolguts lletraferits,

Recordareu que fa pocs dies us vaig parlar del meu llibre Teatre català inèdit del segle XVIII: "Examen d'un mestre sabater". Aquí hi trobareu el meu post.

Alguns de vosaltres vau manifestar la voluntat d'adquirir el volum, cosa difícil en una publicació acadèmica d'aquestes característiques.

 

Tanmateix, avui us puc comunicar que estem de sort. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona ha digitalitzat el llibre, de manera que podeu llegir l'obra completa per Internet (el meu estudi i el text teatral) amb el mateix aspecte i format de la publicació original en paper.

 

Us facilito tot seguit l'enllaç corresponent (aquí). Ja no heu d'intentar buscar-lo ni tampoc pagar res. El podeu llegir de franc.

 

Espero que us interessi. Una abraçada ben forta i endavant amb la nostra llengua i la nostra literatura!  

  

Sobre Examen d'un mestre sabater, teatre inèdit del segle XVIII

Em permetreu que, sense que serveixi de precedent, aquesta entrada  faci referència a un llibre propi.  M'estic referint a: Anònim. Teatre català inèdit del segle XVIII: 'Examen d'un mestre sabater' . Estudi introductori i edició d'Anna Maria Villalonga. Barcelona: Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010.
 

 

Si no m'erro, ja n'havia parlat en un altre moment (llegir aquí). Però avui hi torno perquè el volum, confegit en el context del tema de la meva tesi doctoral ("El pas de l'entremès al sainet en el teatre català de la segona meitat del segle XVIII a la primera del XIX"), ha estat ressenyat en el bloc "Des del Canadà", de Shaudin Melgar-Foraster.

Shaudin ha llegit el llibre amb deteniment i ens ha fet arribar la seva opinió, que aquí us enllaço. Com us podeu imaginar, per a mi és molt important, ja que Shaudin és doctora i professora a la Universitat de Toronto. Una veu autoritzada que ha valorat positivament una feina que, tal com ella ha comprès, vaig intentar dur a terme amb el màxim rigor científic i alhora, per què no dir-ho, amb molta il·lusió.  

 

Agraeixo enormement la lectura atenta de Shaudin i el temps que m'ha dedicat.

 

D'altra banda, aprofito per enllaçar també dues altres ressenyes que el llibre ha suscitat.

 

Una publicada a Serra d'Or per Guadalupe Ortiz de Landázuri (veure aquí)

 

I una altra publicada a la revista Llengua & Literatura de l'Institut d'Estudis Catalans, escrita per Gabriel Sansano, un dels actuals experts en teatre popular català i professor de la Universitat d'Alacant (http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/view/264350/352003).   

 

I res més. Continuarem treballant intensament per la nostra llengua i la nostra literatura. Moltes gràcies a tots.

 

Presentació de "Dotze llunes a Saskatchewan", d'August Bover

 

El passat dimecres dia 3 vaig assistir a la presentació, a la llibreria Alibri de Barcelona, de l'obra d'August Bover Dotze llunes a Saskatchewan. El volum, publicat per Pagès editors, es troba a mig camí entre el dietari i el llibre de viatges. Recull les peripècies i les impressions d'un jove August al Canadà, quan hi va passar uns mesos, ja fa molts anys, com a investigador universitari.

 

L'acte, amb l'assistència de l'editor i presentat pel professor de la UPF Narcís Garolera, fou molt amè i agradable. Tant Garolera com el mateix autor van delectar-nos amb la lectura d'alguns fragments. I he de dir que les ganes que em van agafar de començar el llibre van ser enormes. Per tant, ho faré aviat. I així que l'hagi acabat, us en confegiré (evidentment) l'oportuna ressenya.

 

De moment us puc dir que vaig passar una bonica tarda. Inesperadament, vaig conèixer en persona un dels estudiosos que més cito a la meva tesi sobre el teatre breu català del segle XVIII i XIX, Antoni Serrà Campins. Havíem parlat per telèfon, però no ens havíem vist mai. No cal dir que la trobada  em va fer molta il·lusió. 

 

D'altra banda, vaig poder abraçar bons amics com en Jordi Raventós i la Míriam Cendra (tots tres vam estudiar Filologia Catalana junts i vam ser alumnes de l'August). Vam xerrar del passat i del present, vam riure a cor què vols i vam fer-nos algunes fotos que no demostren gaire perícia en el noble art de la fotografia. Què hi farem.

 

La Míriam i jo, que en l'actualitat compartim altres coses per aquestes casualitats que sovint ens depara la vida, estàvem desitjant tornar a trobar-nos en persona, al marge de la virtualitat de les xarxes.

 

 

 

Aquí ens teniu. Una mica mogudetes. Però felices.

 

No cal afegir res més. Una estona fantàstica. Us deixo amb el mínim reportatge gràfic de l'esdeveniment i us emplaço, naturalment, a esperar la ressenya. Gràcies per tot, August. Ja saps que, per a mi, ets un mestre i un referent.

 

 

 

Graduació dels alumnes de la Universitat de l'Experiència

El passat dia 1 de juliol, en el marc incomparable del Paraninf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, vaig tenir el privilegi d’assistir a un emotiu acte solemne.  

Els meus alumnes de la Universitat de l’Experiència (promoció 2011-2013) rebien els seus títols: el reconeixement de dos anys molt ben aprofitats, la culminació de tota una aventura, del gran repte d’integrar-se ˗ja en edat madura˗ dins l’engranatge del món universitari.  

No cal dir que em vaig emocionar de valent. En aquests anys, he descobert en ells un insaciable interès pel coneixement, unes envejables ganes de dur a terme tota classe d’activitats, un exemple de companyonia i de bon ambient. He tingut la sort de gaudir d’alguns incondicionals en les meves classes de Grau. He fet amics entranyables, persones que estimo moltíssim i amb qui, ara mateix, m’uneixen llaços que ja no es poden trencar. He compartit amb alguns trobades literàries, presentacions, dinars, concerts musicals, manifestacions indepes. Mai no sabran com els agraeixo que em segueixen i participin de les meves activitats. Per a mi, veure’ls aparèixer és sempre un honor immens. M’han ofert tones d’amor que mai no podré pagar.  

 

 

Per a un docent, l’aprenentatge constant és un deure, una obligació. I gran part d’aquest aprenentatge prové del alumnes, siguin joves o grans. Amb els meus “nens” de l’Experiència m’he sentit tremendament afortunada. Milionària. M’han ensenyat tantes coses! A somriure, a compartir, a mantenir la il·lusió, a acceptar la seva generositat, a millorar com a persona.

No puc dir cap altra cosa que gràcies. Com que són tan aplicats que han demanat a la Universitat que els allargui els estudis, a molts encara els veuré el curs vinent pels jardins de la casa. En qualsevol cas, els desitjo a tots una sort immensa. I, d’altra banda, les xarxes socials ens mantindran en contacte. Aquesta circumstància, impensable fa uns anys, resulta a aquests efectes una absoluta meravella.

Per desgràcia, la poca il·luminació del Paraninf no contribueix a aconseguir unes fotografies gaire bones. Però, sigui com sigui, aquí us deixo el meu petit reportatge gràfic.  

Tot intentant contenir l’emoció reviscuda, m’adreço a vosaltres: estimadíssims experimentats, moltíssimes gràcies!

 

Réconfort, la traducció del record

Fa una estona, tot remenant documents i arxius, he redescobert aquest relat. És una traducció al francès d’un text que vaig escriure ja fa temps, Consol. A la professora de francès, l’estimada Hélène, li va agradar tant que va decidir que en confegíssim la traducció com a exercici de classe. Hi vam col·laborar tots els companys. I val a dir que va resultar molt enriquidor i divertit. Una experiència magnífica.  

L’Hélène s’ho va prendre amb molta il·lusió. Un cop acabada la feina, em va regalar un petit quadre emmarcat –la fotografia del qual comparteixo ara amb vosaltres– amb el text imprès. El cert és que són records d’un valor incalculable.

Aquelles classes eren genials. Genials! Avui, en trobar el text, no me n’he pogut estar de compartir-lo aquí. I encara que no domineu el francès, no importa. La musicalitat dels mots és suficient. Us ho asseguro.

Espero que us agradi, lletraferits.

RÉCONFORT

Il suffit d’appuyer sur un bouton…

Elle jaillit alors du néant et nous inonde. Elle survole les meubles, les lampes, les rideaux. Elle s’amuse un instant entre les moulures des armoires et, soudain, elle s’élance, rieuse, s’élève et se balance, pleine d’entrain au coeur des spirales invisibles. Elle a toujours le temps ... Elle rebondit contre le plafond et puis, elle revient, tantôt espiègle et badine comme une enfant, tantôt majestueuse et grave comme une reine. Languide, elle aime se déployer dans les recoins. Souvent, lorsqu’elle en a envie, elle se fait une joie de traverser les murs et de s’envoler, avec un rire fugace, à travers les serrures et les fissures des fenêtres.

Jamais personne n’a pu l’imiter. Jamais personne ne l’a vue. Elle est incorporelle, intangible. Unique. Au fil du temps, nombreux sont ceux qui ont voulu la définir.Mais en vain .Un défi inaccessible.

Certains la voient comme la fumée .Ou bien l’air. Ou encore, douceur, force, énergie, un code mathématique. On a écrit des livres pour parler d’elle. On a utilisé adjectifs, substantifs et adverbes ... mais tout a été voué à l’échec. Car elle est plus fine et elle nous leurre. Elle va au-delà des contingences de l’espace et du temps, de l’histoire et de l’éphémère existence de l’homme. Elle demeure ferme, vibrante. Si précieuse que rien ne peut lui résister... Immortelle, éternelle.

Et, quand elle atteint l’apogée, brillant telle une étoile dans l’antichambre du ciel, elle devient un baume libérateur qui, furtif, inaperçu, s’insinue en toute liberté. Et si elle le permet – parce que, généreuse, étincelle de sensibilité suprême, elle en a octroyé le privilège– il est alors possible, en fermant les yeux, de partager un instant de communication parfaite.

Certains l’ont très bien connue. Elle les a choisis et les a rendus célèbres. Ensemble, ils ont oeuvré pour les autres, pour les pauvres mortels capables, seulement, de saisir au vol une petite miette de son incommensurable valeur. Ils ont travaillé et ils ont lutté, mais cela n’a pas été en vain car elle les a désignés et leur a offert la lumière, l’art de la création, la vie.

L’héritage de l’humanité tout entière, de l’humanité perdue et seule. Quelque chose à partager, à préserver, quelque chose d’universel qui nourrit l’esprit . L’éclat éblouissant des sens qui nous déborde et inonde notre âme.

Le chef d’oeuvre des dieux imparfaits. Elle est toujours là pour nous sauver.

Le réconfort du monde, du monde entier.

L’espace et le temps s’évanouissent. Dans l’obscurité, rien n’a de sens si ce n’est la note pure d’un piano, la plainte déchirée d’un violoncelle ou l’accord soutenu, magique, brillant d’un délicat violon ...

Traduit de l’original catalan créé par Anna Maria Villalonga (novembre 2008)

 Par les élèves de Niveau 5 (EIM-UB) de Hélène Remeize :

 Mar Ardite

 Laura Castellucci

 Cati Colón

 Raúl Lopez

 Isabel Miret

 Angels Noguera

 et Anna Maria Villalonga

Caran d’Ache forever

 

Hi ha dies a la vida que, per motius diversos, toca fer endreça. És un fet que no té cap misteri. Més aviat es tracta d’una necessitat prosaica, perquè en els pisos on vivim l’espai no és infinit. Per tant, tard o d’hora fa falta buscar un lloc per a nous objectes o noves infraestructures. 

Això està passant, ara mateix, a casa dels meus pares. Volen instal·lar l’aire condicionat i necessiten buidar urgentment un altell on hi anirà encabit el nou dispositiu. Com que l’esmentat altell està ple, des de fa dècades, d’un munt d’estris antics dels meus germans i meus, tot tres ens hem vist obligats a fer-hi neteja. 

Per simples motius de disponibilitat horària, no hem coincidit en la tasca. Tanmateix, no puc negar que jo m’hagués estimat molt més dur-la a terme plegats. En certs moments de la vida –i quan ja tens edat suficient com per sentir una agredolça nostàlgia que t’encongeix el cor– compartir aquestes vivències pot tenir molt valor. No ha pogut ser. Em sap greu, però no passa res. Tots tres estem molt ben avinguts, sabem perfectament què pensen els altres i estic convençuda que, en la distància, hem experimentat sensacions intenses i similars, que ens han unit sense necessitat d’estar junts. D’altra banda, com afirma pragmàticament el meu germà Jordi, segurament si haguéssim estat junts no hauríem fet la feina.   

  

 

Bé, anem al cas. L’altell era ple de joguines: nines antigues que si els donaves corda encara bellugaven els braços al ritme de “Vamos a la cama, que hay que descansar”; puzles, soldats, jocs de taula i de construcció, cotxets, camions, avionetes... Hi havia quadres pintats per nosaltres (tots tres som negadíssims, de manera que els quadres fan autèntica pena), àlbums, dibuixos, llibretes de l’escola (amb algunes lletres infumables, no diré quines), apunts de classe, exercicis de matemàtiques i de física, quaderns de cal·ligrafia, fitxes d’anglès, carpetes gastades, treballs manuals diversos, resums de lliçons, redaccions. Vaig trobar alguns dels meus comentaris sobre els llibres llegits a classe. Anna Maria Villalonga en estat pur. L’activisme literari ve de lluny. 

Per damunt de tot, van sortir llibres. Piles i piles de llibres. Hi predominaven els de text (de totes les matèries del món mundial) i vaig poder constatar una cosa que ja sabia: els meus (que són els més antics perquè sóc la més gran) tenien molt poques il·lustracions i molta lletra –petita, grisa, avorrida–. En canvi, a mesura que els anys avançaven, els llibres dels meus germans (sobretot els del petit) creixien en mesura, la lletra es feia més grossa, les fotos i els dibuixos augmentaven, arribava el color i el contingut es banalitzava. I això que encara parlem d’uns nivells impensables per als estudiants d’avui. Quan em vaig topar amb certs problemes de física, certes anàlisis sintàctiques o certes traduccions de llatí, me’n vaig adonar de la nostra enorme preparació. Eren altres temps. Ens exigien més. I no hem sortit tan malament, dic jo. Els nens, que ho sàpiga tothom, són delicats. Però no de vidre.  

Entre els meus quaderns vaig descobrir un dibuix que em va cridar especialment l’atenció. Estic segura que el vaig calcar, perquè jo no tenia tanta traça ni de bon tros (això sí, pintava força bé, Caran d’Ache forever). Em va semblar que li havia de fer una foto. Per si creieu en les premonicions. 

 

Tanmateix, el més bonic va ser quan van treure el nas, ben ufanoses, algunes novel·les. Vaig recuperar, de cop, una part del bagatge lector que, sens cap mena de dubte, m’ha convertit en l’Anna que ara sóc. Sempre havia citat els llibres d’Enid Blyton, però no són els únics que em van formar. Recordo molt bé que cada cop que m’havien de fer un regal (pel motiu que fos), jo no demanava cap altra cosa que un llibre. També recordo que, durant els llargs estius a Canyamars (el poble del Maresme on hi vam llogar una casa), de tant en tant baixàvem a Argentona a passar la tarda. D’allà, gairebé indefectiblement, tornava amb un nou llibre. Els meus eren estius de lectura continuada (inclosos els tebeos de tota mena). Despreocupació infantil entre lletres i pàgines.  

Doncs bé, a Argentona adquirí la majoria de títols d’una col·lecció mítica, de la qual jo n’era terriblement fan, que publicava l’Editorial Molino. Novel·la juvenil de bon nivell (escrita per autors italians, no sé perquè) on vaig aprendre moltes coses que encara recordo. Ahir en van aparèixer un quants exemplars i van desbordar la meva alegria. I, és clar, ara em fa veritable il·lusió compartir amb vosaltres la prova gràfica. Per cert, que també vaig comprovar una altra cosa, que no recordava. No solament tenia folrats els llibres de text, sinó també els de lectura. Tot i haver-los rellegit un munt de vegades, el seu estat és impecable, com si fossin totalment nous (excepte l’inevitable color esgrogueït del paper). Així de polits érem els nens d’abans, lletraferits.     

 

Les meves sensacions d'ahir, a casa dels pares, van ser intenses. Anar a fer neteja de l’altell esdevingué, literalment, l’exhumació dels records de tota una vida. La innocència, la ingenuïtat, la felicitat sense entrebancs, els jocs, la despreocupació, l’estudi, la il·lusió, les esperances, la immaduresa, la rialla. Quan els pares eren déus i els germans tot l’horitzó necessari. Quan la llar s’esdevenia una ala protectora, la vida una promesa i el futur un camí obert. 

Res de tot plegat ja no existeix. S’ha esborrat cruelment. S’ha esvaït, ens ha abandonat sense contemplacions. Per fortuna, però, tenim una cosa. I és que sempre, sempre, ens quedaran els llibres.

Lletraferits, desitjo de tot cor que passeu un feliç diumenge.