Presentació de “Mirada d’Haikú”, de Núria Queraltó Villar

Hom parla molt dels inconvenients de les xarxes socials. I en tenen, no ho dubto. Segurament els principals estan relacionats amb l’addicció que generen i amb el temps que ens roben. Tanmateix, ningú no pot negar que, alhora, també ofereixen un munt de sorpreses i possibilitats que, sense la seva existència, no es produirien mai.

Al meu barri hi ha un restaurant, Terra d’Escudella, que fa anys ha esdevingut un conegut punt de trobada d’indepes i altra gent de mal viure. S’hi menja molt bé i l’ambient és genial. Com que jo formo part ˗membre de ple dret˗ del grup santsenc de la gent de mal viure, el freqüento sovint.

Un dia que hi vaig anar a dinar, vaig descobrir amb plaer una sèrie de fotografies que ornamentaven les parets. Aquest no és un fet extraordinari, perquè al Terra d’Escudella, i encara que sembli mentida, la cultura està ben vista (com correspon, altrament, a la gent de mal viure) i sempre hi ha exposicions.

El cas és que les fotografies em van cridar l’atenció. Cada instantània anava acompanyada d’un haikú (ja sabeu: composició poètica breu, de disset síl·labes, d’origen japonès) i tots em van semblar molt interessants. Com que un d’ells feia referència a la bellesa maragda dels ulls d’un gat, em vaig afanyar a posar en pràctica una de les meves dèries. És a dir, fotografiar el quadret i penjar-lo a facebook, tot lloant el poema i citant el nom de l’autora (aleshores una desconeguda) que hi havia indicat al peu.  

 

 

Com us podeu imaginar, amb això n’hi va haver prou. Ràpidament, la màgia de les xarxes va fer la resta. Al cap de molt poc, jo havia descobert astorada que l’autora, Núria Queraltó Villar, és companya del meu home en afers de militàncies i lluites i que, per a més inri, viu a la mateixa escala que els meus pares. El món és un mocador, vam comentar les dues. Però després, ben mirat, vam entendre que tampoc no resulta tan estrany. Al cap i a la fi, tot queda al barri i entre la gent de mal viure.

Aquelles fotografies i aquells poemes ˗que omplien de vida les parets del Terra d’escudella i que, si no m’erro, encara l’omplen˗ s’han convertit en un llibre preciós. Un llibre que ahir, acompanyada d’un nodrit grup de familiars, amics i companys, la Núria Queraltó va presentar a la Llibreria Excellence de Barcelona en un acte absolutament entranyable. Naturalment, jo no hi podia faltar. La Núria i jo encara ens coneixem poc, però ambdues esperem (molt a l’estil Casablanca), que la nostra curiosa trobada només hagi estat el principi d’una gran amistat.

L’acte de la presentació s’inicià amb la intervenció de l’editor del llibre, Carles Cervelló (Témenos Edicions), que ens va fer cinc cèntims de la gestació del projecte. Un projecte costós i complex atès que el volum, de tapa dura, inclou 189 fotografies ˗a color˗ que il·lustren 89 haikús. La Núria és l’autora tant de les fotografies com dels haikús i, al meu entendre, això dota el llibre d’un gruix creatiu molt important.  

La psicoterapeuta especialitzada en l’ètica de la cura i amiga íntima de l’autora, Carme Boo, va fer la presentació de Mirada d’Haikú. Vaig quedar profundament impressionada per la seva energia, la seva capacitat de comunicació i la seva humanitat. Evidentment, tot plegat va anar per uns camins ben diferents als de les presentacions de caràcter literari a les quals jo estic acostumada. Personalment, em va semblar extremadament enriquidor. Em va permetre reflexionar sobre la diversitat d’òptiques amb què podem enfrontar la interpretació de qualsevol manifestació de la creativitat humana. És curiós, però vaig sentir que em relaxava i que aprenia molt.

 

Tot seguit va intervenir la Núria. Serena en aparença, va compartir amb nosaltres un text ple de records, d’agraïments i de tendresa que va aconseguir arrossegar tota la sala al bell mig d’una onada de sentiments i d’emoció. Va confessar que el procés  creatiu va néixer en ella com una teràpia per superar moments difícils. I va trencar una llança en aquest sentit. Sovint estem cecs davant dels nostres potencials i cal explorar-los, perquè això ens realitza i ens fa sentir millor. No puc deixar de dir que combrego plenament amb la seva afirmació.

Amb el comentari d’alguns dels haikús, detallat i ric, la Núria va cloure l’acte. A continuació, el torn de paraula del públic va servir per reflectir, sens cap mena de dubte, el moment de màgia inigualable que havíem viscut plegats.

Després, ja ho sabeu. Fotos, signatures, somriures, abraçades, una copeta de cava. El bo i millor d’aquestes coses.   

Estèticament, el volum és molt bonic. Les fotos són magnífiques i els poemes, conceptualment essencials, farcits de mirades envers la natura i envers nosaltres mateixos, em semblen extraordinàriament bells.

Una tarda magnífica, per al record. Gràcies, Núria. I que siguis molt feliç.    

 

 

Premi Nobel de Literatura per a la canadenca Alice Munro

L’escriptora canadenca Alice Munro és la dona número 13. 

O dit d’una altra manera, el Premi Nobel de Literatura d’enguany l’ha obtingut, per tretzena vegada en la seva història, una dona. 

Qui em coneix bé sap que no combrego amb supòsits feministes exagerats, no considero els homes els meus enemics ni acabo de confiar en paritats imposades. Sempre he intentat ser racional i aplicar un criteri just en tots els àmbits de la vida. 

Malgrat tot, no puc negar que em fa feliç conèixer la receptora del darrer Premi Nobel de Literatura (deixant de banda qüestions polítiques i estratègiques entorn de qualsevol premi important que s’atorgui actualment, que haberlas, haylas). 

Em fa feliç per dues raons, que entendreu ràpidament. 

La primera: la condició femenina de la premiada. Atès que existeixen tantes dones que escriuen, tantíssimes, em sembla que n’hi ha més d’una que es mereix el guardó. Per tant, la majoria masculina ha deixat de tenir sentit (si Virginia Woolf, pobreta, aixequés el cap!) i hem de premiar qui s’ho mereixi des d’un punt de vista purament artístic, independentment de consideracions de gènere, de nacionalitat o de pensament. Si el comitè del Nobel comença a adonar-se’n, doncs perfecte. Esperem que, a partir d’ara, sempre sigui així.  

La segona: que la premiada sigui una autora de narrativa breu. Quan les editorials rarament aposten per publicar relats, quan continua semblant que les històries curtes són el germà pobre de la novel·la, quan costa tant d’argumentar i demostrar que es tracta d’un gènere de ple dret, amb característiques i codis propis, que pot assolir un nivell excels... quan tot això passa des de fa molt i sembla durar eternament, que el premi literari més important del planeta sigui per a una contista és una notícia per celebrar. 

A veure si tothom obre els ulls d’una vegada i deixem de banda definitivament prejudicis absurds i obsolets. Com a editors, com a escriptors i també com a lectors. O cal recordar els noms de Borges, Cortázar, Poe, Bradbury i un inacabable etcètera per reiterar allò de para muestra un botón? Doncs apa, a canviar alguns criteris, que és una pràctica que sempre ens renova i resulta gratificant.  

Enhorabona a Alice Munro i al poble canadenc en general. Sé de molt bona tinta que estan molt contents.   

Aquest article ha estat publicat originàriament el Diari Digital CatalunyaPress

La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

La decisió de Manperel, del barceloní Jordi de Manuel, ha estat la novel·la guardonada l’any 2013 amb el Premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona. Un premi important per a una novel·la molt personal, amb la qual l’autor s’allunya de la sèrie policíaca de l’inspector Marc Sergiot per oferir-nos una història valenta, a mig camí entre l’elegia humanista i la ciència-ficció.

Abans de res, que ningú no s’espanti amb aquestes paraules: ciència-ficció. Sovint m’he trobat un sector de públic que recula ràpidament quan algú les pronuncia. Renuncien a la lectura, tot suposant que la ciència-ficció implica trames complicades i inversemblants, plenes de marcians, de monstres o d’enigmes incomprensibles. Evidentment, s’equivoquen. La ciència-ficció és un gènere molt ampli i permeable, que explora un gran nombre de factors ˗la medicina, la tecnologia, la societat, etc. etc.˗ i que no necessàriament ha de situar-se en èpoques futures o en planetes llunyans. Aquest és el cas de La decisió de Manperel, que transcorre en una illa àrtica en el moment actual.

Per donar vida al seu personatge, Jordi de Manuel es va inspirar en un fet real: el cas del matemàtic rus Grigori Perelman, que l’any 2006 va trobar la solució a la Conjectura de Poincaré, considerada un dels Set Problemes del Mil·lenni i que ningú no havia aconseguit resoldre des de feia més d’un segle. A causa d’aquesta fita, Perelman va rebre la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic (equivalent al premi Nobel), dotada econòmicament amb un milió de dòlars. Perelman,  sorprenentment, la va rebutjar. Es va retirar amb la seva mare a un lloc solitari, sempre eludint la fama i el brogit del món.

Aquesta atípica circumstància va inspirar la novel·la (fixeu-vos que “Manperel” és un anagrama de “Perelman”), en la qual De Manuel construeix una ficció especulativa al voltant de l’origen i dels enigmes de l’univers. L’aventura és apassionant, però personalment m’han interessat molt més altres aspectes de l’obra.  

  

                                                  

L'autèntic Grigori Perelman

De Manuel ha escrit un text molt bell, de cadència lenta i compassada. Li suposo una feina intensa de documentació. La seva detallada descripció del territori, del clima, de la vegetació, de la fauna, la seva visió de la natura, la senzillesa dels personatges i la relació que s’estableix entre ells, m’han recordat inevitablement una de les meves pel·lícules preferides. Em refereixo a Dersu Uzala, del mestre Kurosawa. Com Dersu i el seu capità, el lector passeja per la tundra i es fon calmosament amb el paisatge. Acompanya el desassossegat Manperel, el seu gos Grisha i el carter de la petita illa, un personatge molt singular, en un magnífic viatge per les inhòspites terres més septentrionals del món.

La novel·la té un rerefons filosòfic molt ambiciós. Curiosament, la ciència-ficció (o potser hauríem de dir “la ciència” a seques) se situa al servei d’una visió humana i humanista de la vida. No puc revelar res sense desfer el misteri, però estic segura que cada lector hi trobarà coses diferents. Com acostuma a passar amb la literatura de De Manuel, La decisió de Manperel posseeix diversos nivells de lectura, diverses capes, com el mateix autor acostuma a dir. A mi, ho he de reconèixer, allò que m’ha enganxat més ha estat la construcció dels personatges i les descripcions, el cantó purament literari. Tanmateix, estic segura que no per a tothom serà així.

L’obra s’ha de pair amb calma, amb tranquil·litat. I no perquè sigui críptica o difícil d’entendre, que no ho és, sinó perquè resulta poc convencional. Des d’aquest punt de vista, felicito al jurat del Premi Pin i Soler. Atorgar-lo a una novel·la de gènere com La decisió de Manperel indica obertura d’idees i desigs d’innovar. Us encoratjo a llegir-la. Tinc moltes ganes de conèixer altres opinions.

Que passeu bon dia, lletraferits.     

Enllaço aquí l'entrevista que vaig fer a Jordi de Manuel a propòsit de l'entrega del Premi.

Aquesta ressenya ha estat publicada també al Portal de cultura Núvol

Dotze llunes a Saskatchewan, d'August Bover

El meu exprofessor, col·lega i amic (i sempre mestre) August Bover ha publicat enguany un llibre molt especial. S’intitula Dotze llunes a Saskatchewan i du un subtítol: Impressions des de la Gran Praderia canadenca.

Tal com ell mateix indica en un petit apunt introductori,  

Aquest llibre parteix d’unes esparses notes de dietari, escrites durant la meva estada al Canadà ˗el llunyà curs de 1976/1977. La troballa de les cartes que setmanalment vaig enviar a la família durant aquell temps, que el meu pare havia guardat com un tresor ˗perfectament ordenades per ordre de recepció˗ m’ha permès recordar i resseguir els meus passos per aquelles terres, ampliar aquells primers escrits i donar-los la forma actual.

Com és fàcil deduir després de llegir aquestes paraules, no es tracta en absolut d’un text convencional. A mig camí entre el dietari i el gènere epistolar, Dotze llunes a Saskatchewan es converteix, així que hom inicia la seva lectura, en una delícia, una petita joia que ens arrossega al bell mig de les emocions, els descobriments i les esperances de futur d’un jove investigador català que tot just comença la seva singladura acadèmica.

August Bover ha mantingut la veu narrativa del passat i ha estructurat el llibre en dotze llunes, els dotze mesos que va passar treballant com a research assistant del prestigiós professor Curt Wittlin a la Universitat de Saskatoon, una de les ciutats més importants de Saskatchewan. Saskatchewan és una de les deu províncies que integren l’Estat federal del Canadà, un immens territori de la Gran Praderia que per a nosaltres es troba, gairebé, en el confí del món. Les dotze llunes són un homenatge al calendari lunar dels indis cree, nadius d’aquelles contrades.  

 

Les pàgines del llibre ens aboquen al cúmul de sensacions que van experimentar August Bover i la seva esposa al llarg d’aquell any d’aventures. Els viatges que van fer, els paisatges que van descobrir, les persones que van conèixer, la història que van aprendre. Dos joves catalans perduts enmig d’un enorme continent, amb la mirada extasiada i la curiositat intacta, oberta a tot. Relatades amb senzillesa i pulcritud, sense escarafalls ni extremismes, amb la mateixa serenitat i calma que caracteritzen l’autor en l’edat adulta, les experiències que comparteix ens enriqueixen com a lectors i com a persones.   

El llibre és molt distret. Només consta de 178 pàgines i es devora en un tres i no res. Bover conjumina a la perfecció les anècdotes personals, els seus retalls de vida, amb el profund bagatge de coneixements que atresora. Ens posa al dia de la història, la geografia i la cultura d’aquell gran país i, alhora, remembra les seves preocupacions per la situació del nostre ˗que vivia en aquells moments la incertesa de la Transició˗ des de la distància.

El llibre conté episodis divertits, un punt de melangia i, per damunt de tot, la visió d’una persona jove, carregada d’expectatives, que encara ho havia de viure tot. Una persona culta, curiosa i inquieta amb moltes ganes d’aprendre i de saber.

 

Una menció especial reclama la quantitat d'espai que Bover dedica a parlar-nos de la meteorologia, que marca fins a límits extrems l’existència dels habitants d’aquella part del planeta. El seu vívid relat de les nevades, les pluges, les insofribles temperatures i les conseqüències derivades de tot plegat m’han deixat ben astorada.

No puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Només afegir que, com en el cas del bon vi, el pas del temps ha jugat a favor d’aquest fantàstic llibre. Ara, quan han transcorregut tantes llunes des d’aquelles experiències, quan el protagonista ja ha transitat una gran part del camí que en el text tot just s’apunta, els esdeveniments narrats adquireixen un sentit diferent, una pàtina de color sèpia que fa de testimoni d’un temps històric que no tornarà.   

Gràcies, August, per compartir tantes coses i tan generosament.

La botiga dels records perduts, d'Anjali Banerjee

 

 

 

Una vídua recent que se sent perduda... una illa plujosa al nord de Seattle... el somni d’una botiga de roba vintage... una gata blanca i peluda amb un ull de cada color...

 

Amb aquests ingredients, la canadenca d’origen indi Anjali Banerjee teixeix una novel·la senzilla i agradable, amb una trama lleugera de lectura deliciosa. La vaig comprar en un impuls fa pocs dies, en una visita turística a la Llibreria 22 de Girona. No en tenia cap referència, però la seva coberta, amb la carona d’un gat reflectida en un mirall, em va cridar poderosament l’atenció. Com que no és gaire llarga i es llegeix molt bé, ja l’he acabat.  

La botiga dels records perduts no és una gran novel·la, però tampoc no té pretensions de ser-ho. Es tracta més aviat d’un text amable i saborós que reflexiona, amb essencial simplicitat, sobre la pèrdua, les relacions humanes, els contratemps que afecten la nostra vida, la dificultat de tirar endavant, la solitud.

No explicaré l’argument. En realitat, no posseeix gaire complicació. Dues veus narratives. D’una banda, la del narrador en tercera persona, però focalitzat en el personatge de Lily, la protagonista. D’una altra, la visió en primera persona de la Mixeta, la gata. Així de senzill. Entre les dues desgranen una història d'atmosfera sobrenatural, amb esperits que pul·lulen amunt i avall amb normalitat. Per contra, la trama ens aboca bàsicament a la quotidianitat i a la lluita diària. Enmig de tot, la necessitat de superar el fet que aquesta quotidianitat es trobi situada en el marc de les terribles proves que, de tant en tant, ens depara el destí.    
 

 

La botiga dels records perduts és, en realitat, la narració d’un viatge. Un viatge que va de la foscor a la llum, un viatge en el qual la protagonista necessita retrobar-se, reconciliar-se amb la vida, recomençar. Per ajudar-la, trobarà un ésser angelical, la dolça gata. I, en el camí, s’adonarà que no té l’exclusiva del sofriment, sinó que el món és ple de gent amb problemes.

Un llibre idoni per a qui no es vulgui complicar gaire la vida i desitgi, simplement, passar una bona estona en una idíl·lica i humida illa carregada de sorpreses.  

 

 

 

 

"L'examen d'un mestre sabater" digitalitzat

Benvolguts lletraferits,

Recordareu que fa pocs dies us vaig parlar del meu llibre Teatre català inèdit del segle XVIII: "Examen d'un mestre sabater". Aquí hi trobareu el meu post.

Alguns de vosaltres vau manifestar la voluntat d'adquirir el volum, cosa difícil en una publicació acadèmica d'aquestes característiques.

 

Tanmateix, avui us puc comunicar que estem de sort. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona ha digitalitzat el llibre, de manera que podeu llegir l'obra completa per Internet (el meu estudi i el text teatral) amb el mateix aspecte i format de la publicació original en paper.

 

Us facilito tot seguit l'enllaç corresponent (aquí). Ja no heu d'intentar buscar-lo ni tampoc pagar res. El podeu llegir de franc.

 

Espero que us interessi. Una abraçada ben forta i endavant amb la nostra llengua i la nostra literatura!  

  

Sobre Examen d'un mestre sabater, teatre inèdit del segle XVIII

Em permetreu que, sense que serveixi de precedent, aquesta entrada  faci referència a un llibre propi.  M'estic referint a: Anònim. Teatre català inèdit del segle XVIII: 'Examen d'un mestre sabater' . Estudi introductori i edició d'Anna Maria Villalonga. Barcelona: Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010.
 

 

Si no m'erro, ja n'havia parlat en un altre moment (llegir aquí). Però avui hi torno perquè el volum, confegit en el context del tema de la meva tesi doctoral ("El pas de l'entremès al sainet en el teatre català de la segona meitat del segle XVIII a la primera del XIX"), ha estat ressenyat en el bloc "Des del Canadà", de Shaudin Melgar-Foraster.

Shaudin ha llegit el llibre amb deteniment i ens ha fet arribar la seva opinió, que aquí us enllaço. Com us podeu imaginar, per a mi és molt important, ja que Shaudin és doctora i professora a la Universitat de Toronto. Una veu autoritzada que ha valorat positivament una feina que, tal com ella ha comprès, vaig intentar dur a terme amb el màxim rigor científic i alhora, per què no dir-ho, amb molta il·lusió.  

 

Agraeixo enormement la lectura atenta de Shaudin i el temps que m'ha dedicat.

 

D'altra banda, aprofito per enllaçar també dues altres ressenyes que el llibre ha suscitat.

 

Una publicada a Serra d'Or per Guadalupe Ortiz de Landázuri (veure aquí)

 

I una altra publicada a la revista Llengua & Literatura de l'Institut d'Estudis Catalans, escrita per Gabriel Sansano, un dels actuals experts en teatre popular català i professor de la Universitat d'Alacant (http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/view/264350/352003).   

 

I res més. Continuarem treballant intensament per la nostra llengua i la nostra literatura. Moltes gràcies a tots.