Presentació de "La princesa de jade" de Coia Valls a Barcelona

Ahir, 4 de gener, en l’ambient càlid i confortable de la llibreria Abacus del carrer Balmes, Coia Valls va presentar la seva novel·la La princesa de jade, guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica d’enguany. La tasca d’honorable mestre de cerimònies va recaure en el poeta Vicenç Llorca, el qual, a aquestes alçades, no crec que necessiti gaire presentació. 

L’acte fou entranyable i especial, i no va seguir exactament les normes a l’ús. No van produir-se les habituals intervencions dels editors, sinó que Llorca inicià directament el seu parlament, estalviant-se de passada la lloança més típica. Ens va fer cinc cèntims (molt sumaris) sobre qui era l’autora i tot seguit vam contemplar una filmació preciosa que servia de plàstica introducció de l’obra. Crec que d’aquesta nova modalitat de promoció literària se’n diu book trailer (un altre anglicisme, buf) i realment va resultar espectacular. La mateixa Coia (que també és actriu) llegia fragments paradigmàtics de La princesa de jade enmig d’una natura esplèndida. No crec que fos possible una manera més poètica de començar.

La resta de la presentació també fou inusual. Llorca anava interpel·lant la Coia al voltant de la novel·la (gestació, procés creatiu, contingut, personatges, llenguatge, intencionalitat) i ella contestava com si es tractés d’una entrevista. Entre resposta i resposta, ens delectà amb alguns passatges del text que serviren de presentació d’indrets i personatges. La vetllada va concloure tan gratament com havia començat, després de sentir-nos tots molt motivats, sens dubte, a iniciar la lectura de La princesa de jade.

Per a mi va ser una tarda molt bonica. Conec la Coia de fa temps (hem xerrat força vegades,  intercanviat suggeriments de lectura, fins i tot he publicat alguna cosa sobre la seva darrera pel·lícula en el meu bloc de cine), però no ens havíem vist mai. Ja sabeu, lletraferits, que aquestes són les insòlites situacions a què ens aboquen les noves tecnologies i les flamants xarxes socials internàutiques. Et pots sentir molt pròxim a algú de qui ni tan sols no has sentit la veu. Per sort, aquest estat de la qüestió es va estroncar ahir, quan finalment ens vam poder fondre en una forta abraçada. Realment emocionant.

Però haig de dir, sense cap tipus de pressió amistosa, que la Coia em va sorprendre més profundament que no esperava. No m’imaginava que em trobaria amb una dona tan enlluernadora. Preciosa, carismàtica, intel·ligent, tendra, modesta, eloqüent, d’idees clares i dicció perfecta. Una persona apassionada i càlida, de somriure franc i enorme personalitat. Tot en ella em va semblar que es conjugava a favor d’un auguri que no pot fallar. La sensació que arribarà molt lluny.
Ara mateix ja tinc moltes ganes de començar la novel·la, sobretot per confirmar les capacitats que li endevino i el camí que pot fer com a escriptora. Evidentment, així que la llegeixi en confegiré la ressenya. De moment la cosa pinta més que bé.

No puc ni vull acabar sense esmentar que la tarda també fou especial per un altre motiu afegit. Ens vam trobar un bonic grup de persones (unes som amigues de fa anys, les altres de fa poc), totes unides per l’amor a la literatura, l’amistat envers la Coia i l’amistat entre nosaltres. Aurèlia, Lurdes, Carme, Gemma, Mercè, Pepa, Joan. Fins i tot vaig tenir la sorpresa que vingués en Toni, exalumne i ara amic que té la santa paciència d’haver-me tingut de “profe” i ara seguir-me per Internet.

Una tarda calurosa i feliç. El fred prou rigorós del mes de gener va romandre desterrat darrere de les portes. Així d’íntim i de confortable va ser l’ambient de dins.  

Coia, tots et felicitem. Endavant amb la teva tasca creativa. I per molts anys!