El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 25 de febrer del 2011

Històries de l'oest plenes d'amor


Fa força temps que tinc ganes de parlar d’un tema que ja havia esmentat de passada fa uns mesos, però que crec que mereix una entrada especial. Correspon a un record de la meva infantesa que em retrotrau a una curiosa (i passada de moda) interacció llibresca i que, alhora, m’evoca la figura intangible però encara present del meu avi Elies, una de les persones que més m’he estimat en tota la vida.  
El meu avi, que nasqué l’any 1903, no va anar gaire a l’escola. Era un home molt mesurat i introvertit, amb uns preciosos ulls grisos de gat (que ningú de la família no hem heretat fins ara) i uns hàbits molt marcats, als quals sempre es mantingué  irrevocablement  fidel. Fumador impenitent (fins que una malaltia el va obligar a deixar-ho), li agradaven molt algunes coses. I aquestes coses resultaven irrenunciables, perquè el meu avi difícilment canviava d’opinió. Per exemple, era un absolut “forofo” del Barça, la passió amb majúscules, i del cinema. El seu actor preferit sempre fou Cary Grant perquè les seves comèdies el feien riure (i a qui no?), però, per damunt de tot, sentia absoluta predilecció per les pel·lícules de “l’oeste”. Perdoneu que ho escrigui en castellà, però no ho puc fer d’una altra manera. En aquell temps hom no parlava de westerns ni de pel·lícules de l’oest. En dèiem pel·lícules de “l’oeste” i ens quedàvem tan amples.   


Totalment autodidacta, l’avi de “tonto” no en tenia un pèl, de manera que aviat va aprendre a llegir tot sol gràcies als diaris i, sobretot, gràcies a una altra de les seves passions: les novel·les que, com les seves pelis favorites, passaven al llunyà oest, allà, en ple “Far West”.    
Les devorava com a xurros, una darrere l’altra. Sempre en tenia una entre les mans o un parell damunt la taula, al seu costat. Jo, la seva néta gran, assistia a la lectura mentre feia els deures a prop d’ell o mirava la tele o llegia també els meus contes infantils. Més endavant, els meus contes esdevingueren novel·les juvenils i després simplement novel·les, però ell, fins a la seva mort, va continuar, inveteradament, amb les seves obretes de sheriffs, cuatreros, indios, pistoleros, saloons i cavalcades enmig del desert.
En aquell temps, existia un costum que, sincerament, no sé si encara es manté en els mercats de vell, però que de segur no de manera tan generalitzada. Perquè aleshores qualsevol quiosc o llibreria de barri tenia una secció de canvi de novel·les. L’oferta solia afectar dos tipus d’obres: les novel·letes roses, “d’amor”, tipus Corin Tellado, i les novel·letes de l’oest que encantaven al meu avi. El cas és que el iaio patia una silicosi molt greu (malaltia professional agreujada pel tabac) que progressivament li va anar reduint les sortides al carrer. I si bé en un principi era ell qui, personalment, anava a canviar la seva lectura, aviat va delegar en mi una tasca tan important.



Jo mai no em vaig queixar. I això que em queixava d’altres encàrrecs que em feien. Però no d’aquest. El motiu era doble. Primer, no em podia molestar ajudar l’avi, al qual adorava. I segon, mai no m’hauria resultat feixuc (òbviament) haver de bellugar-me dins d’una llibreria, malgrat l’aparentment prosaica tasca de remenar les velles i sovint atrotinades novel·les de l’oest.       
Per tant, l’avi em donava els diners (una o dues pessetes, crec recordar) i jo marxava ben contenta a la llibreria del Sr. Jordi. Les petites novel·letes les tenien en una caixa de fusta, col·locades de manera que es veiessin els títols. Amb paciència, una Anna Maria de gruixudes trenes i cames seques com un pal, es passava l’estona tocant i retocant amb cura, intentant trobar un exemplar que l’avi (després de tant de temps) no hagués llegit ja. Estic convençuda que en incomptables ocasions vaig repetir novel·la (entre d’altres coses, l’originalitat dels títols brillava per la seva absència), però el meu avi no es va queixar mai. Agraïa amb un somriure als llavis i una llum als ulls la meva dedicació i, de retruc, alimentava setmanalment la meva ànsia de tebeos. Moltes primeres coses a la meva vida foren regals de l’avi (la primera màquina d’escriure, el primer tocadiscos). No tinc paraules per evocar la nostra callada i poc expansiva demostració d’afecte. El meu avi no era un home de grans escarafalls, però t’atorgava sempre la confiança i la seguretat que necessitaves.
No sé si aquesta primera relació amb les llibreries té quelcom a veure amb la persona que sóc ara. Però, si més no, per a mi és un tresor de valor incalculable que guardaré sempre, amb veneració, dins de la meva ànima.      

23 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, quins records! Jo també t'acompanyava de vegades a buscar les novel·les de l'oeste, amb aquelles tapes toves de puntes recargolades pel pas per tantes mans i de fulles ja esgrogueides...
Grans records d'infantesa, que fan una petita punxada al cor, que mai no tornaran però que, com bé dius, són aquelles vivències que tampoc mai no s'esborraran i que formen part del nostre imaginari personal i que ens han conformat com a persones.
Com sempre, la teva habilitat amb la ploma situa perfectament les coses i provoca sensacions a flor de pell.
Gràcies!

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Jordi, és veritat. De vegades hi anàvem junts. Sabia que t'agradaria molt.
Un petó, germà.

Elies ha dit...

Quin article més bonic, Anna Maria. Sí, és cert, l'avi era (pel que jo recordo, ja que vaig -malauradament- compartir pocs anys amb ell)una persona no gaire efusiva i més aviat parc de paraules. Recordo però, les curses que fèiem als matins per esmorzar o quan li passava els cotxets petits per sobre -fins i tot del cap!- i ell sense rondinar mai.
Moltes gràcies germana. Un petó, avi.

Yves ha dit...

Buf, anem a pams, que veig que tenim moltes coses en comú!
Per començar, el gris color dels ulls de l'avi Leo... que per fi li han sortit a algú: al petit ÀItor!
Mon avi no era gens de l'Oeste, gens ni mica, però el de la Jud sí; completament igualet al teu! Es passava hores i hores encantat amb les pelis de l'Oeste! Què magnífic era el Salva!
Això de cuidar els avis, doncs sí, continuem amb els paral·lelismes, a més d'un avi he cuidat, però sens dubte, l'avi Joan és a qui més vaig cuidar, i ho vaig fer amb tanta estima com ell va demostrar per tots els seus durant la seva llarga i dificultosa vida.
Aquestes anades a la llibreria no les feia jo... però des que visc al centre, tot sovint anem al mercat vell de StAntoni -ens cau al costat de casa- els diumenges, remenem llibres vells i els que més abunden -i que gens ens criden l'atenció- són els que dius de l'oeste i d'amor. Déu n'hi do els que hi ha!!!!!

Gràcies per omplir de nostàlgia la xarxa!

electra ha dit...

records entranyables. el meu avi matern i un oncle meu també en seguien, d'entregues d'aquestes, i i recordo haver-ne trobat caixes de cartró de ben plenes a les golfes.
i de Corintellados... huàs huàs... en recordo de ben petita d'algun dia que acudia a la perruqueria (poquíssim!!!), a sota d'algun assecador d'aquells semblants a càpsules de vol que t'endossaven al cap.

Unknown ha dit...

Com ja ho heu dit tot, no em repetiré.
Ara bé, deixeu-me fer una reflexió. De la lectura de l'article entranyable i emotiu de l'Anna, m'han vingut al cap les vivències familiars al voltant de la ràdio que vaig viure al costat del meu avi, roig fins a la mort.
Crec recordar que es deia Radio Pirenaica i que escoltava d'amagatotis.
És per això que hem de cuidar i respectar la nostra gent gran. Van ser i seran els primers mestres de la nostra vida. Les seves vivències són lliçons per a les noves generacions.
Potser, d'aquí em ve l'esperit lluitador (i roig, per què no dir-ho) que vaig aprendre del meu avi i, posteriorment, del meu pare.
Gràcies, Anna, per fer-me reviure aquelles imatges.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots, amics. Em fa molta il·lusió aquest article en especial. Fa molt temps que hi penso i és molt important per a mi, també com a homenatge al meu pare, que sé que ha estat content quan li he llegit per telèfon.
Els avis són una benedicció del cel.
Una abraçada a tots.

Jordi Canals ha dit...

El meu avi llegia vides de sants i tota la literatura religiosa que es repartia a l’església on estava ficat la gran part de les seves estones lliures. Li agradava que l’acompanyes i em presentava al senyor rector i als seus amics. Guardo un bon record d’ell, el veia poc i la seva influencia no va ser decisiva.
Recordo amb nostàlgia la llibreria del meu barri on també feien canvis de llibres i tebeos, un lloc acollidor amb olor a llibres vells i on vaig passar-hi molts instants camí de l’escola.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo vivia amb els meus avis, sempre vam viure amb ells. És per aquest motiu que, tant en la meva vida com en la dels meus germans, van ser tan importants. Presents sempre i participant en tot.
Quan de vegades, com l'Yves, vaig al Mercat de Sant Antoni, recordo aquelles caixotes de tebeos i novel·les amoroses i de l'oest. Perquè al Mercat de Sant Antoni, juntament amb els àlbums de cromos, encara hi són, com si el temps no hagués passat.
Petons.

Duc Engrescador ha dit...

Tot i que de jovenet encara vaig llegir algun Zane Grey i quelcom més per l'estil, la meva vivència del món de l'oest no és bàsicament novel·lesca sinó que té un doble vessant: per una banda les moltes pel·lícules que vaig veure, de petit, a la llavors indiscutiblement millor televisió de les Espanyes; per altra banda les llargues hores dedicades a jugar amb els meus germans amb aquells indis i soldats de plàstic tan autèntics que hi havia llavors.

El món de la meva infantesa guarda també, doncs, un estret contacte amb aquest univers imaginari de l'oest. Recordo perfectament, quan va començar a emetre TV3, el xoc que em van provocar les primeres pel·lícules en què John Wayne s'adreçava en català tant a moros com a cristians. Em va costar força acostumar-m'hi!

Bons records, en qualsevol cas, els vostres i els meus!

Toni

Judit B. ha dit...

Quin record més bonic! M´encanta l´article, Anna.

mercè trias ha dit...

Com t'has enrecordat Anna de que jo vaig viure sempre amb els avis,els grans mestres que he tingut en la meva vida, per mì els millors. Ell de nom Joan un home de quasi 2 metres d'alt,amb caminàr el.legant,ingenier de fìsica i química, apassionat per la literatura, fins i tot va tenir una imprenta molts anys, per recolsar la l'escriptura catalana, per alli van passar molts escriptors catalans,*ara no ès el càs de parlar d'aquest tema* (crec l'herencia que m'ha deixat, a part dels valors humans, ha sigut l'amor a la lectura i a escriure, de tant en tant els meus sentiments en un paper. Com anècdota personal et dirè Anna que de tant tant, tambè queia un "Marcial la Fuente Stefània", no era el mès habitual però quan anabem els dos al Mercat de San Antoni, per trovar las meves "Floritas" o la "Lili i Beth".. jo passaba la mà per el llibre del "oeste" i mirà per òn la que acaba amb un llibret groc i atrotinat de caballistes, Jonny, Malorie o Petit Boy era jo.. original oi? La neta es la que llegia al sheriff del condado!!!
La meva avia Mercè, (jo porto el seu nom amb orgull), ella miraba patrons de fer puntes de boixets, a quines mès difìcils.. per favor!!! tot aquell cartrò fet un rotlle, plè de puntets foradats que agafabem formes extraordinàries en las seves mans i el "clec clec" dels buixets,, que ni habien potser mès de 80 o 90.. no sè una barbaritat.. Dons estimada Anna, una emociò forta he sentit al recordar tot aquest temps llunyà, però que viu dins meu.. i m'acompanya cada dia.. dons sempre tinc un pensament per els avis sigui al matì o a la nit..
Gracies per doar.me l'oportunitat d'explicar que he tingut uns avis que van fer que tingues una joventut feliç, al.legre amb milers d'experiencies.. Bona tarda Anna, bona tarda avis.
*si algù llegeix aquesta noteta, per favor que no es ficsi molt amb el meu català.. ja sè que no aprobaria ni un curs de parvulari****

Maribel Vazquez ha dit...

Que bonic relat Anna Maria, el teo avi estara mol orgullos alla on sigui de aquets recorts tan entranyables que guardas d'ell,es un homenatge que li fas a traves dels teos recorts i que agraeixo que comparteixis am nosaltres,perque al mateix temps has fet que jo tambe haigi recordat coses del meo propi avi i la meva infantesa. Petons guapa.

Gemma ha dit...

Bé, primer de tot he de dir que tinc molta però molta enveja de tots els que heu pogut gaudir dels vostres àvis. Jo no vaig poder mai. L'àvia que hauria estat "l'avia" va morir quan jo tenia 9 mesos i no la recordo, el seu marit estava malat i no en podia gaudir gaire per no dir gens, i els altres..... millor no parlar-ne. Per tant totes aquestes vivències ó altres no les puc compartir amb vosaltres. Envejo la vostra sort i estic contenta que almenys el meu fill, ha pogut gaudir d'una familia "com cal".

Unknown ha dit...

Hola!

Al meu avi també li agradaven les novel·les i les pel·lícules de l'Oeste. Jo també vaig viure pràcticament amb els avis, vivíem a 4 números de carrer i passava moltes estones amb ells, a part que em van cuidar de petita. Per això tot el que els agradava a ells m'ho van transmetre. N'estic molt contenta. No és que em deleixi pel tema de l'Oeste, però segur que me'l miro d'una manera especial, van formar part de la meva infantesa.
Petons!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Preciós aquest article, Anna Maria. Com m’ha passat força vegades amb articles teus, m’he trobat allí; en aquest cas amb tu al costat del teu avi o remenant noveŀletes a la caixa.
Jo també tinc molts records dels meus avis i un bon grapat m’han vingut al cap després de llegir l’article. Gràcies, estimada amiga.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tots m'heu emocionat i a tots gràcies. Recordar els avis és un plaer i no haver-ne tingut, Gemma, realment una pena molt gran.
Vull saludar especialment la Mercè Trias, que sé que va tenir una vida difícil a la infantesa, només feliç gràcies als seus avis.
Un petó ben fort a tothom, lletraferits.

Anònim ha dit...

Hola Anna !!
A mi també m'ha encantat el teu relat.. tard, però al final l'he pogut llegir !!. Realment m'has fet sentir cada un dels pensaments i sensacions que descrius de la teva infantesa. Jo haig de lamentar no haver pogut conéixer l'àvia Enriqueta, que si no vaig desencaminada, era germana del protagonista de la teva història !! Tot i així, vaig poder gaudir l'avi fins els 14 anys, i els records que en guardo, son fantàstics. Gràcies per fer-nos reviure els records més tendres de nostra infantesa!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola Raquel.
No has signat, però ets tu! Haha.
Sí, la teva àvia Enriqueta era germana del meu avi Elies. No sé ben bé quin nom té el nostre parentiu (el teu i el meu), però, en qualsevol cas, és important. Els nostres avis eren germans. Poca broma.
La teva àvia, a la qual jo vaig conèixer molt bé (em sap greu que tu no), era l'única de les germanes que també tenia els ulls grisos del meu avi. De fet, ells dos eren els que més semblança física tenien.
La teva àvia i el teu avi venien molt a la casa que teníem a Canyamars, al Maresme, a l'estiu. Ens ho passavem molt bé. El teu pare era jovenet i jo una nena, després una adolescent, i jugàvem a dòmino. Tot plegat era divertit. També fèiem "safaris" per la muntanya. El teu avi ens feia riure, era un bromista. La teva àvia era més callada i més seriosa i recordo que el teu avi li deia Enrica, no Enriqueta.
Altres temps, que no tornaran.
Una abraçada ben forta, Raquel.

Anònim ha dit...

Uau !!! Anna, m'acabo d'assabentar de coses que no en tenia ni idea.... No sabia el color dels ulls de l'àvia, ni que l'avi li digués "Enrica" jajaja.... El que sí confirmo és que l'avi era un bromista empedernit !! jejeje... Saps? Jo també recordo un cop que vaig estar a la casa de Canyamars de petita... recordo al teu germà Elies fent-nos córrer per fora la casa, una piscina envoltada d'arbres, el teu pare amb la característica "clenxa" al costat, i poca cosa més.. jajaja!! Segur que és la casa q també visitaven els àvis. Aquests records no tornaran, però en podem fabricar de nous !!!.. Vinga, que ja arriba el bon temps !!! ;)

Anna Maria Villalonga ha dit...

iuppiiiiiie, ja arriba el bon temps!!!!!!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Ja he dit que no vaig coneixer els avis paterns i que el matern va morir quan jo tenia tres anys. Amb l'àvia no em vaig entendre mai gaire. Vivia amb nosaltres i sempre li deia a la meva mare que em mimava massa i que calia que aprenguès a portar la casa, cuinar,escombrar,etc. A la meva mare la van treure de l'escola, perquè la meva àvia estava "del-licada de salut. Quan tenia deu anys, els meus avis van tenir un altra nena,que la mare cuidava, mentre ells anaven a festes o al teatre. I,és clar, la meva mare no volia això per mi.
Però vaig tenir una tercera àvia, a qui deiem la Kika. Els meus pares no es van poder casar,perquè el meu pare ja ho estava i quan ma mare es va quedar prenyada,van acabar vivint a casa d'aquesta senyora, que tenia llogaters. La Kika era vídua, sense fills. Ens estimàvem moltíssim, jo era la nineta dels seus ulls. Em va regalar l'únic gos que mai he tingut. Ens feiem confidències. Els meus pares l'adoraven, malgrat el seu fort geni. Va morird'un càncer, quan jo tenia uns 9 o 10 anys.
I la seva mort va coïncidir amb la tornada de Mèxic de la meva àvia, a qui no agradava gens la meva situació irregular. En això coincidien alguns membres de la família materna, en tant que amb la paterna mèntenia bastant bé. Llevat, és clar, de la ex del meu pare, però aquesta és un altra història.

Anònim ha dit...

Quin recórd mès maco i entrenyable,com s'estimen els avis, i quan vam aprendre d'ells, com ens quedà gravat a la memòria aquelles vivències inolvidables amb ells!!
Jo tinc tans recòrds d'imfantèsa,vull dir de ben petita,7, 8, 9 anys fins que se'm morir el pare els 10,ho tinc gravat com un pel.lícula, potser perque va ser bastan trist. DE vegades penso , que tindrina d'escriure alguna cosa, pero crec que no estic preparada. El meu germà si que ho ha fet, te un bloc molt extens, amb milers de visites !!

Una forta abraçade

Carme luis