“Manual del Lunfardo”, una delicatessen a les meves mans

No sé si coneixeu la meva debilitat pels diccionaris i les enciclopèdies. Però si no és així, us ho dic ara. En sóc una gran partidària i una gran usuària. Sempre ho recomano als estudiants i no puc evitar quedar-me’n penjada, estona i estona, quan hi entro per consultar qualsevol cosa. Sempre descobreixo algun tresor, algun mot que, sigui pel que sigui, em crida l’atenció. Mai no deixo d’aprendre alguna cosa nova, quelcom que ignorava.

A banda de totes les edicions digitals que actualment ofereix la xarxa, tinc tres lleixes a casa plenes de diccionaris (de diverses llengües, de sinònims i antònims, fonètics i de pronúncia,  traductors, visuals, mitològics, d’errors). Per no parlar dels mateixos diccionaris en diverses edicions (antigues i més noves i més noves, etc. etc.). En fi, una fal·lera com una altra, clarament derivada de la passió filològica més genuïna, i potenciada pel temps que vaig col·laborar en la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.  

Doncs bé, avui tota aquesta afecció ha sortit a la llum. I és que sento una gran satisfacció i no me'n puc estar d’expressar-la en aquest bloc lletraferit, un espai ben adient.

La meva amiga Mónica –una argentina amable, generosa, de fermes conviccions i esperit molt sensible, que gairebé forma part de la meva família– ha passat un mes gaudint de l’estiu austral de la seva terra de naixement. Per les fotos sé que ha tornat morena (no l’he vist en persona) i molt feliç, malgrat que tenia ganes de recuperar la vida quotidiana i de veure els seus gats, als quals, evidentment, enyorava.

Tot i que no ens hem trobat encara, unes terceres mans m’han fet arribar un obsequi que –sé que amb molt d’amor– m’ha portat d’Argentina. Com que a hores d’ara ja em coneix força bé, la Mónica m’ha regalat un magnífic Manual del Lunfardo, interessantíssim i rigorós, que m’ha deixat amb la boca oberta.

La Mónica pensa que, aprofundint en aquesta manifestació lingüística sense precedents, ella i jo estarem més a prop. Que seré capaç d’entendre millor el seu autor preferit (i un dels meus, sens dubte): l’admirat Julio Cortázar. Jo no sé si entendré millor Cortázar (que penso que comprenc bé), però en tot cas em comprometo a esbrinar-ho. El que sí puc garantir és que el llibre m’ha semblat absolutament fascinant, insòlit, increïble. I que (això segur) pot ajudar a qualsevol de nosaltres a entendre millor totes les pel·lícules procedents de l’Argentina, el llenguatge de les quals no tothom copsa en la seva totalitat (penseu en “Nueve reinas”, “Luna de avellaneda” o “El hijo de la novia” i tots m’entendreu: la gent gran, per exemple, té sovint problemes de comprensió, ho sé pel meu pare).    

Per si algú no ho sap, us copiaré l’accepció que el DRAE recull del mot “lunfardo”:

Lunfardo: Habla que originariamente empleaba, en la ciudad de Buenos Aires y sus alrededores, la gente de clase baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el español de la Argentina y el Uruguay.

I la de Wikipèdia:

El lunfardo es una jerga originada y desarrollada en la Ciudad de Buenos Aires (y de aquí se extendió en no muchos años a otras ciudades cercanas como Rosario y Montevideo, que vivían una situación socio-cultural muy similar), debido en gran medida a la numerosa inmigración europea (principalmente italiana y española) ocurrida principalmente entre los años 1870 y 1960. Originariamente, esta jerga era empleada por los delincuentes, pero pronto lo fue por la gente de las clases baja y media-baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el castellano de la Argentina y Uruguay. Sin embargo, ya a inicios del siglo xx el lunfardo comenzó a difundirse entre todos los estratos y clases sociales ya sea por la habitualidad de su uso ya sea porque era común en las letras del tango.

El cas és que el llibre, signat per Eudardo Pérsico, conté un estudi assagístic sobre l’origen i l’evolució del lunfardo, así com “1200 voces del tango y la poesia”.

L’he fullejat amb força deteniment i us asseguro que m’ha enganxat. És tot un món, curull de força i lirisme, torturat, punyent i tendre, que poua en les pregoneses d'una societat plena de vida i demostra la capacitat comunicativa i creativa de l’home. Com que encara no l’he llegit en el sentit estricte de la paraula, no puc confegir una ressenya canònica, però prometo donar més informació així que m’hi vegi amb cor.

Com a primera providència, us deixo amb una manifestació de l’autor  reproduïda a la contraportada:  “El lunfardo de los argentinos es, junto al tango, los dos perfiles más relevantes de nuestra identidad, no los únicos però sí los más visibles. Es un fenomeno jergal irrepetible en otros grupos sociales, en cuanto este duende col·loquial y divertido mantenga intacto su caràcter de código entre dos para que no se entere un tercero”.

I per acabar, lletraferits, a veure qui és el guapo que em tradueix això:

Cuando rajés los tamangos, buscando ese mango que te haga morfar (Enrique Santos Discépolo).

Estic molt contenta, com haureu notat. El llibre m'encanta, recent arribat d'un altre continent, d'un altre hemisferi. 

Gracias, muchas gracias, Mónica.