Darrera classe a la Universitat de l'Experiència, però potser el principi d'una gran amistat

Ahir vaig fer la meva darrera classe d’enguany a la gent de la Universitat de l’Experiència, un projecte de la UB adreçat a persones majors de 55 anys que tenen ganes d’invertir el seu temps en aprendre coses noves. Són jubilats o prejubilats plens d’empenta i “marxa” (així m’ho van dir ells: “Anna, tenim molta marxa nosaltres”) que provenen d’àmbits professionals molt diferents i de tots els indrets de Catalunya. Un col·lectiu afamat de cultura que es lleven abans que surti el sol per tal de poder arribar a classe amb puntualitat (amb problemes de la Renfe inclosos, poca broma).

Hem compartit 7 sessions de 2.30 hores cadascuna, si no em descompto, i han estat unes estones absolutament magnífiques. No hi ha res més gratificant que sentir el caliu sincer de persones com aquestes, que agraeixen tot allò que els expliques, que tenen veritable set d’aprenentatge, que encara són (malgrat tota una vida viscuda) capaces de meravellar-se i de fruir extraordinàriament amb les coses noves que van descobrint.

Era normal que jo m’hi sentís identificada. Qui em coneix realment ja sap que, tot i que adoro la docència, el meu estat natural és ser estudiant. Considero que hi ha tant que desconec, que mai no hauria de deixar els bancs d’una aula. Tanmateix, en aquest cas no sé qui ha après més. Segurament jo. Al cap i a la fi, jo tan sols els he transmès algunes nocions de literatura. Ells, en canvi, m’han donat una lliçó d’amabilitat, reconeixement, esforç, interès, educació i simpatia. Quan dues senyores, molt emocionades, van dir-me ahir que se sentien absolutament felices i que creien que la Universitat estava resultant per a elles allò que havien desitjat sempre a la vida, la meva felicitat també va esdevenir total.   

Són genials. Catalans lletraferits i incansables que s’estimen la llengua i la literatura.

Ahir havíem planejat una petita festeta d’acomiadament, però el resultat va superar totes les expectatives, com veureu a les fotos. Tothom hi va col·laborar, fins i tot molta gent va cuinar expressament. Ens ho vam passar la mar de bé i jo vaig rebre unes mostres de “carinyo” tan càlides, que no sé què dir. No vaig plorar de miracle, perquè em vaig proposar no fer-ho.

En qualsevol cas, els hi vull dedicar aquestes paraules amb tota la meva admiració. Ens hem creuat els correus, òbviament. Per sort, l’era internàutica ens permetrà no perdre el contacte. És per això que penso que les classes van acabar... però tot plegat pot ser el començament d’una gran amistat.

No canvieu mai. Bon nadal per a tots vosaltres, amics. I moltes gràcies.