El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 5 de desembre de 2011

El llibre de la Marató de TV3, diversos autors


Se equivoca en Sergi Pàmies quan afirma que ningú no llegeix el recull de contes de la Marató de TV3. Diu que la gent el compra tal com toca, per solidaritat, però que després el llibre està destinat a morir-se de fàstic en una lleixa. Doncs segur que molta gent ho farà així, no ho dubto. Però no és el meu cas ni el d’algunes altres persones que conec. Jo me l’he cruspit en un parell d’hores i, seguint el meu modus operandi habitual, tampoc no me’n puc estar de dedicar una petita estona a fer-ne una ressenya.
Com tots sabeu, enguany la Marató de TV3 s’ocuparà de recollir fons per a projectes de recerca relacionats amb “la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits”. Un tema delicat i  punyent, amb molts agents en joc, que ja ha estat tractat àmpliament, des de punts de vista molt diversos, en el cinema, la literatura i la televisió. Em ve al cap, sense anar més lluny, la pel·lícula d’Almodóvar que més m’agrada, Todo sobre mi madre.
També és una qüestió que a mi m’afecta doblement. D’una banda, sóc filla d’una receptora, ja que la meva mare ha estat -dues vegades- trasplantada de còrnia. D’una altra, tinc una amiga molt estimada en llista d’espera per a un ronyó. El primer trasplantament va fracassar, de manera que no hi ha un altre remei que tornar a intentar-ho. Jo ja fa molts anys que sóc donant. És una cosa que tinc claríssima. Tanmateix, no som aquí per parlar de medicina, ni tampoc d’ètica. Per tant, potser serà millor que parlem de literatura.

Una de les moltes iniciatives que es duen a terme amb motiu de la Marató és la de publicar un llibre, un recull de textos d’autors coneguts que participen desinteressadament en el projecte. En aquesta edició, es tracta d’onze col·laboracions, des d’un preciós poema de Joan Margarit (Cançó del donant) a una historieta de Juanjo Sáez, Arròs covat, que ja des del títol m’ha semblat, amb la seva finíssima ironia, del millor del volum.

La  resta  està format  per nou històries en prosa, totes  ben  diferents. Molt desiguals, diria jo. Tal vegada ja és d’esperar que sigui així en una publicació d’aquestes característiques, però el cas és que hi ha alguns relats magnífics i d’altres que no ho són tant. Alguns m’han confirmat percepcions que jo ja tenia. Em refereixo, per exemple, a la prepotència altiva i antipàtica de Sergi Pàmies. El seu article Fetge amb ronyons (no és de ficció sinó més aviat un text periodístic on parla d’ell mateix i critica els altres), no m’ha agradat gens. I no perquè jo no sigui amant del sarcasme i de la broma àcida (qui em coneix, ja ho sap), sinó perquè no suporto la impostura premeditada com una posició davant la vida. No me’l crec mai, en Pàmies. Ja ho vaig escriure a la ressenya de La bicicleta estàtica. Em treu de polleguera aquest seu to d’estar per damunt de tot, quan en realitat forma part de l’establishment més reconegut.
Tampoc no m’ha entusiasmat el relat de Joan Barril, innecessàriament sexista i -diria- poc treballat. En canvi, superant la prevenció que em generava un autor tan mediàtic com Albert Espinosa, he d’admetre que el seu text Delfino, de clara intenció metafòrica, m’ha semblat senzill i ingenu, però alhora ple de tendresa i de bona voluntat.
Algunes històries resulten una mica previsibles, però cal reconèixer la dificultat d’escriure sobre un tema prefixat. Potser és el cas de Mirall de l'ànima, de Flavia Company. He trobat molt interessant el relat de Teresa Solana, Lliçó d’anatomia (en la seva línia negra i crítica, explícitament crítica, i no exempta d'un humor també una mica fosc); molt dur La suite albanesa d’Eduard Márquez; agradable de llegir el But not too late de Care Santos i molt bonic el relat Ronyó de Jordi Puntí.
Però cap conte tan colpidor com la història de Joana Martos, Cinc vides, el testimoni real, que raja com un torrent, d’una mare que l'estiu de 2009 va decidir donar els òrgans d'en Sergio, el seu fill de disset anys mort en un accident de trànsit. No hi ha cap comentari literari a fer, perquè el relat no conté aquesta pretensió. Simplement hem de llegir i sentir. I suportar el nus a la gola i l’esgarrifança a la pell.

Lletraferits, sé que molts de vosaltres comprareu el llibre. Per tant, que en Pàmies no tingui raó. Ja que els autors ens ofereixen la seva feina, no deixem el volum mort de fàstic a la lleixa. En tots els casos estic segura que els relats no us deixaran indiferents. 

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja l'he acabat, també...
Cinc vides, m'ha emocionat i agrad<t molt... encara que trist... la mort d'un fill.

El Delfino.... molt graciós, m'ha fet passar una bona estona...

Els demés j no en faré la crítica, ja hi ets tu per això... n'hi ha que bé i que no tant... D'acord amb tu, amb l'història del Pàmies... Una abraçada!!!! MARTA VALLS

canalsprats@gmail.com ha dit...

Encara no he comprat el llibre però ho penso fer ben aviat i encara amb més raó perquè tinc molt en compte la teva opinió sobre Pàmies que comparteixo totalment, perquè, sempre, em plau seguir els teus consells i perquè estic casat amb una receptora de fetge ara fa uns dos anys i des d’aleshores ens han donat la vida a tota la nostra família.
Un petó molt fort.

Jordi Canals ha dit...

Ja no recordo como ho feia
Jordi

Jordi Canals ha dit...

Ara! Perdona.

Boladevidre ha dit...

Gràcies per reconèixer el valor literari d'un projecte que acumula molts altres valors. Tirar per terra coses que funcionen és una manera com una altra de superar els complexos per part de persones mediocres.
Quan hom es situa molt amunt, la caiguda sol ser més dolorosa. Fa temps que em prenc en Pàmies com un humorista irregular i poca cosa més.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

El comprarè. Jo també tinc una història de transplantaments:
Uns amics meus es van casar, malgrat una sèrie de problemes. Poc després, ell es va posar malalt i els metges van decidir que li calia un fetge.
Ella es va quedar embarassada, de bessons -- nena i nen -- que van nèixer sans i molt macos.
En Sergi anava empitjorant; tots els amics estàvem molt preocupats.
Quan els tenien 14 messos, els pares els van portar a veure la Cavalcada dels Reis a la població on viuen. Van donar la carta: no demanàven joguines, només un fetge nou pel seu pare.
Van tornar tots a casa i a la mitja nit del 5 al 6 de gener, va sonar el telèfon. Era del Hospital Clínic de Barcelona: ja tenien el fetge.
Qui ha dit que els Reis Mags no existeixen? En Sergi porta 15 anys amb el seu regal de Reis i els nens van fer 16 anys el mes passat. El matrimoni es va desfer, però tots continuen les seves vides.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per passar per aquí. Jordi, me n'alegro de la teva tornada! T'hem trobat molt a faltar.
Quico, gràcies per les teves paraules, que crec molt encertades. També he de dir que de vegades hi ha persones amb les quals químicament hi ha quelcom que no rutlla (encara que sigui a través de la tele o de la lletra escrita). Amb en Pàmies a mi em passa, però tampoc no he de tenir raó per força.
És que fa dues coses que no suporto. Una, parlar sempre en broma. I la pitjor, és aquesta mena de voluntat d'evitar mostrar-se com una persona, de mantenir sempre una postura cínica, distant i destructiva. Com si algú demostrés més intel·ligència (o vés a saber què) si no dona sensació que les coses li importen. Aquesta postura, malgrat que jo no crec gaire en això, és molt masculina i em rebenta profundament.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Uau! Exceŀlent resenya, tot i que de tu ja hi estem acostumats. I tot ben clar i català.
Petons!

Anònim ha dit...

Penso exactament al mateix que tú d'en Sergi Pamies,sempre tan negatiu, no el puc soportar; tan diferent, dels seus estimats pares.
El compraré, penso qüasi, que és com una obligació que tenim, PER LA CAUSA I PELS AUTORS, que han treballat amb tanta il.lusió.

Carme Luis

Yves Gerbeau ha dit...

No m'he llegit l'article del Pàmies i, per tant, no puc opinar. Però sobre la màxima de "mola gent el comprarà i ho farà per solidaritat, no per llegir-lo"... sí. I crec que si ha dit això -o això m'ha semblat entendre a mi- té part de raó. Però en aquestes coses consisteix el nostre món, no? Es fan coses d'aquestes per arribar a tothom i, si uns quants s'ho llegeixen, doncs molt que haurem guanyat!

Per cert, gràcies per seguir sent punyent, Anna Maria, així et volem, amb el ganivet a punt, sense perdre la identitat! Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, ha dit això. I això és evident. No és per aquest motiu que critico el seu article. Aquest és un detall insignificant.

I pel que fa a la resta, no puc mentir. I tampoc no ho vull.

Anònim ha dit...

Ara mateix he acabat de llegir el llibre de La Marató; m'agradat, estils ben diferents, però en conjunt, molt bé; en Joan Barril també m'ha decepcionat i el d'en Sergi Pàmies no l'he llegit; ja ho faré quan no tingui res mès per llegir...no diu que ningú llegeix aquets llibres benèfics ? Tura.