El llibre de la Marató de TV3, diversos autors

Se equivoca en Sergi Pàmies quan afirma que ningú no llegeix el recull de contes de la Marató de TV3. Diu que la gent el compra tal com toca, per solidaritat, però que després el llibre està destinat a morir-se de fàstic en una lleixa. Doncs segur que molta gent ho farà així, no ho dubto. Però no és el meu cas ni el d’algunes altres persones que conec. Jo me l’he cruspit en un parell d’hores i, seguint el meu modus operandi habitual, tampoc no me’n puc estar de dedicar una petita estona a fer-ne una ressenya.

Com tots sabeu, enguany la Marató de TV3 s’ocuparà de recollir fons per a projectes de recerca relacionats amb “la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits”. Un tema delicat i  punyent, amb molts agents en joc, que ja ha estat tractat àmpliament, des de punts de vista molt diversos, en el cinema, la literatura i la televisió. Em ve al cap, sense anar més lluny, la pel·lícula d’Almodóvar que més m’agrada, Todo sobre mi madre.

També és una qüestió que a mi m’afecta doblement. D’una banda, sóc filla d’una receptora, ja que la meva mare ha estat -dues vegades- trasplantada de còrnia. D’una altra, tinc una amiga molt estimada en llista d’espera per a un ronyó. El primer trasplantament va fracassar, de manera que no hi ha un altre remei que tornar a intentar-ho. Jo ja fa molts anys que sóc donant. És una cosa que tinc claríssima. Tanmateix, no som aquí per parlar de medicina, ni tampoc d’ètica. Per tant, potser serà millor que parlem de literatura.

Una de les moltes iniciatives que es duen a terme amb motiu de la Marató és la de publicar un llibre, un recull de textos d’autors coneguts que participen desinteressadament en el projecte. En aquesta edició, es tracta d’onze col·laboracions, des d’un preciós poema de Joan Margarit (Cançó del donant) a una historieta de Juanjo Sáez, Arròs covat, que ja des del títol m’ha semblat, amb la seva finíssima ironia, del millor del volum.

La  resta  està format  per nou històries en prosa, totes  ben  diferents. Molt desiguals, diria jo. Tal vegada ja és d’esperar que sigui així en una publicació d’aquestes característiques, però el cas és que hi ha alguns relats magnífics i d’altres que no ho són tant. Alguns m’han confirmat percepcions que jo ja tenia. Em refereixo, per exemple, a la prepotència altiva i antipàtica de Sergi Pàmies. El seu article Fetge amb ronyons (no és de ficció sinó més aviat un text periodístic on parla d’ell mateix i critica els altres), no m’ha agradat gens. I no perquè jo no sigui amant del sarcasme i de la broma àcida (qui em coneix, ja ho sap), sinó perquè no suporto la impostura premeditada com una posició davant la vida. No me’l crec mai, en Pàmies. Ja ho vaig escriure a la ressenya de La bicicleta estàtica. Em treu de polleguera aquest seu to d’estar per damunt de tot, quan en realitat forma part de l’establishment més reconegut.

Tampoc no m’ha entusiasmat el relat de Joan Barril, innecessàriament sexista i -diria- poc treballat. En canvi, superant la prevenció que em generava un autor tan mediàtic com Albert Espinosa, he d’admetre que el seu text Delfino, de clara intenció metafòrica, m’ha semblat senzill i ingenu, però alhora ple de tendresa i de bona voluntat.

Algunes històries resulten una mica previsibles, però cal reconèixer la dificultat d’escriure sobre un tema prefixat. Potser és el cas de Mirall de l'ànima, de Flavia Company. He trobat molt interessant el relat de Teresa Solana, Lliçó d’anatomia (en la seva línia negra i crítica, explícitament crítica, i no exempta d'un humor també una mica fosc); molt dur La suite albanesa d’Eduard Márquez; agradable de llegir el But not too late de Care Santos i molt bonic el relat Ronyó de Jordi Puntí.

Però cap conte tan colpidor com la història de Joana Martos, Cinc vides, el testimoni real, que raja com un torrent, d’una mare que l'estiu de 2009 va decidir donar els òrgans d'en Sergio, el seu fill de disset anys mort en un accident de trànsit. No hi ha cap comentari literari a fer, perquè el relat no conté aquesta pretensió. Simplement hem de llegir i sentir. I suportar el nus a la gola i l’esgarrifança a la pell.

Lletraferits, sé que molts de vosaltres comprareu el llibre. Per tant, que en Pàmies no tingui raó. Ja que els autors ens ofereixen la seva feina, no deixem el volum mort de fàstic a la lleixa. En tots els casos estic segura que els relats no us deixaran indiferents.