Un relat propi: "Dante" (regal de Nadal per als lletraferits)

Hi ha relats que els escrius amb ganes de compartir-los. Frises per donar-los a conèixer i saber què n'opinen els possibles lectors. N'hi ha d'altres, en canvi, que sense motiu aparent esdevenen només teus, únics i especials com el fill més estimat. I no es tracta que siguin millors ni pitjors. Simplement t'han quedat tan endins durant el procés de creació que deixar-los anar és com perdre'ls, trair-los, abandonar-los sense protecció a la seva sort. Això em passa amb Dante, un senzill conte eminentment descriptiu que no he publicat mai, malgrat que el vaig compartir en veu alta amb els amics de "Poesia Viva" ja fa un temps. Té més de dos anys i avui he decidit que ja n’hi havia prou. Que la fidelitat que em demostreu dia rere dia es mereixia un present important. Regalar quelcom que resulta dolorós té doble mèrit. Espero que Dante us agradi. Però si no és així, no hi ha problema. Per a mi continuarà essent una preuada joia.

Que passeu un Nadal molt feliç, lletraferits. I que, malgrat tots els problemes, puguem tirar endavant amb companyonia l’any que és a punt d’arribar.

Amb tot l’amor,

Anna

DANTE

Ell tan sols mira.   

Ahir els llums de Nadal van inundar de sobte carrers i places. Van esclatar de cop, com una riuada imparable que tot ho nega. Els aparadors, els portals, les finestres. Serps de bombetes de colors enganxades als vidres entelats de neu falsa, enormes boles daurades que pengen dels balcons glaçats i grisos, avets assedegats guarnits amb un excés que atempta contra el respecte a la natura. La gent, atrafegada, entra i surt de les botigues carretejant amb dificultat bosses de paper i de plàstic, plenes. Bosses enormes amb dibuixos llampants. Les dones, atabalades, prenen les mans dels nens amb força. Que no se’ls empassi la multitud o desapareguin engolits per un trànsit crispat de botzines. 

Ell no demana res. Observa.  

La cridòria, a l’hora punta de la tarda, és gairebé insuportable. Els cotxets dels bebès s’entrebanquen els uns amb els altres enmig de la vorera repleta. Les mares somriuen, la nerviositat continguda. És Nadal, paciència. Ja se sap que les rodes dels cotxets són molt grosses. Un home disfressat de Pare Noel, testimoni viu de costums importats, reparteix publicitat d’una botiga de joguines en una cantonada ventosa. No fa un posat alegre. Per cridar l’atenció dels vianants, a estones ha de fer dringar una campana que du a la mà dreta. El so es perd sense remei dins del tràfec de gent. L’home es mira els peus amb estranya atenció i mou el cap d’un cantó a l’altre.    

Ningú no en sap el nom, però li diuen Dante. Algú va descobrir que venia d’Itàlia.  

La tarda decau lentament i la foscor s’escola amb una pàtina boirosa. Sense avís previ, un altaveu afònic llença a l’aire una nadala repetitiva. Jingle bells, jingle bells. Jingle all the way. La música retruny amb un ritme equivocat, que s’allarga en el temps i trenca l’harmonia. Una noia amb botes de taló altíssim passa molt de pressa, aliena a l’enrenou que l’envolta. Porta uns petits auriculars a les orelles i camina molt recta, concentrada i altiva. A prop seu, una dona gitana que ha plantat una manta sobre les llambordes irregulars, ofereix moneders d’imitació a preus irrisoris. 

El gos jeu als seus peus fet un garbuix. Ell treu la mà de la butxaca de la jaqueta i l’acarona amb delicadesa. L’animal, tranquil, alça la mirada i s’acomoda millor damunt les seves sabates. 

La nit ja ha caigut. L’obscuritat és la reina i senyora. Es fa fosc molt de pressa a aquestes alçades de l’any. Dos avis que passegen s’emboliquen la bufanda amb més força i apressen el pas. Les parelles joves amb nens petits s’afanyen a tornar a casa. Els cambrers del restaurant del davant, silenciosos, treuen el cap per la porta a l’espera del primer client. Algunes botigues, sorollosament, abaixen les persianes. Les persianes es queixen quan algú les toca. La música de la nadala encara ressona, però aviat decau amb un gemec llarguíssim i agònic. Dues dones que discuteixen són engolides per la boca del metro. La gitana comença a recollir. No ha venut gairebé res. Sospira. S’hi ha posat massa tard. Demà serà un altre dia.    

Ell s’aixeca a poc a poc, amb les cames gelades. Té la barba espessa i els ulls cansats, i un munt de petites arrugues al voltant dels llavis. Es bufa una estona les puntes dels dits i s’espolsa els arnats pantalons amb parsimònia. Amb un sospir profund, mou el cap d’un cantó a l’altre, mirant a terra.  

- Tothom perdut.    

Dóna uns copets suaus al cap del seu gos i l’animal quasi li somriu amb la llengua fora.   

- Au, anem, que fa fred. A veure si trobem oberta la porta d’algun caixer automàtic.