El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 22 de desembre de 2011

Un relat propi: "Dante" (regal de Nadal per als lletraferits)

Hi ha relats que els escrius amb ganes de compartir-los. Frises per donar-los a conèixer i saber què n'opinen els possibles lectors. N'hi ha d'altres, en canvi, que sense motiu aparent esdevenen només teus, únics i especials com el fill més estimat. I no es tracta que siguin millors ni pitjors. Simplement t'han quedat tan endins durant el procés de creació que deixar-los anar és com perdre'ls, trair-los, abandonar-los sense protecció a la seva sort. Això em passa amb Dante, un senzill conte eminentment descriptiu que no he publicat mai, malgrat que el vaig compartir en veu alta amb els amics de "Poesia Viva" ja fa un temps. Té més de dos anys i avui he decidit que ja n’hi havia prou. Que la fidelitat que em demostreu dia rere dia es mereixia un present important. Regalar quelcom que resulta dolorós té doble mèrit. Espero que Dante us agradi. Però si no és així, no hi ha problema. Per a mi continuarà essent una preuada joia.
Que passeu un Nadal molt feliç, lletraferits. I que, malgrat tots els problemes, puguem tirar endavant amb companyonia l’any que és a punt d’arribar.
Amb tot l’amor,
Anna


DANTE

Ell tan sols mira.   

Ahir els llums de Nadal van inundar de sobte carrers i places. Van esclatar de cop, com una riuada imparable que tot ho nega. Els aparadors, els portals, les finestres. Serps de bombetes de colors enganxades als vidres entelats de neu falsa, enormes boles daurades que pengen dels balcons glaçats i grisos, avets assedegats guarnits amb un excés que atempta contra el respecte a la natura. La gent, atrafegada, entra i surt de les botigues carretejant amb dificultat bosses de paper i de plàstic, plenes. Bosses enormes amb dibuixos llampants. Les dones, atabalades, prenen les mans dels nens amb força. Que no se’ls empassi la multitud o desapareguin engolits per un trànsit crispat de botzines. 

Ell no demana res. Observa.  

La cridòria, a l’hora punta de la tarda, és gairebé insuportable. Els cotxets dels bebès s’entrebanquen els uns amb els altres enmig de la vorera repleta. Les mares somriuen, la nerviositat continguda. És Nadal, paciència. Ja se sap que les rodes dels cotxets són molt grosses. Un home disfressat de Pare Noel, testimoni viu de costums importats, reparteix publicitat d’una botiga de joguines en una cantonada ventosa. No fa un posat alegre. Per cridar l’atenció dels vianants, a estones ha de fer dringar una campana que du a la mà dreta. El so es perd sense remei dins del tràfec de gent. L’home es mira els peus amb estranya atenció i mou el cap d’un cantó a l’altre.    

Ningú no en sap el nom, però li diuen Dante. Algú va descobrir que venia d’Itàlia.  

La tarda decau lentament i la foscor s’escola amb una pàtina boirosa. Sense avís previ, un altaveu afònic llença a l’aire una nadala repetitiva. Jingle bells, jingle bells. Jingle all the way. La música retruny amb un ritme equivocat, que s’allarga en el temps i trenca l’harmonia. Una noia amb botes de taló altíssim passa molt de pressa, aliena a l’enrenou que l’envolta. Porta uns petits auriculars a les orelles i camina molt recta, concentrada i altiva. A prop seu, una dona gitana que ha plantat una manta sobre les llambordes irregulars, ofereix moneders d’imitació a preus irrisoris. 

El gos jeu als seus peus fet un garbuix. Ell treu la mà de la butxaca de la jaqueta i l’acarona amb delicadesa. L’animal, tranquil, alça la mirada i s’acomoda millor damunt les seves sabates. 

La nit ja ha caigut. L’obscuritat és la reina i senyora. Es fa fosc molt de pressa a aquestes alçades de l’any. Dos avis que passegen s’emboliquen la bufanda amb més força i apressen el pas. Les parelles joves amb nens petits s’afanyen a tornar a casa. Els cambrers del restaurant del davant, silenciosos, treuen el cap per la porta a l’espera del primer client. Algunes botigues, sorollosament, abaixen les persianes. Les persianes es queixen quan algú les toca. La música de la nadala encara ressona, però aviat decau amb un gemec llarguíssim i agònic. Dues dones que discuteixen són engolides per la boca del metro. La gitana comença a recollir. No ha venut gairebé res. Sospira. S’hi ha posat massa tard. Demà serà un altre dia.    

Ell s’aixeca a poc a poc, amb les cames gelades. Té la barba espessa i els ulls cansats, i un munt de petites arrugues al voltant dels llavis. Es bufa una estona les puntes dels dits i s’espolsa els arnats pantalons amb parsimònia. Amb un sospir profund, mou el cap d’un cantó a l’altre, mirant a terra.  

- Tothom perdut.    

Dóna uns copets suaus al cap del seu gos i l’animal quasi li somriu amb la llengua fora.   

- Au, anem, que fa fred. A veure si trobem oberta la porta d’algun caixer automàtic.      

25 comentaris:

Elies ha dit...

Preciós, emotiu i cruament real aquest relat teu.
Intentem estar més a prop de la gent, tant de la que coneixem com de la que no i tenir sempre un instant, un somriure per a compartir.
Una forta abraçada a tothom i bones festes!

Titània ha dit...

Gràcies, Anna, per aquest gran regal. M'has fet plorar, i això és bó perquè permet que aflorin els sentiments. Bon Nadal!

Hele la Sabatera ha dit...

Hola Anna, moltes gràcies per aquest meravellós regal de nadal, és preciós, molt bonic i tendre, és especial

Karma ha dit...

Tendre el teu relat Anna Maria.....jo se que Ndal és cada dia, per aixó quan veig Dante, o Jose, o Caterina....em paro i m'enriqueixo de les seves vivències.....Es trista i dura la vida per algunes persones...

En aquests dies que no ens falti l'amor ni la compasió!

Abraçada!

Yves Gerbeau ha dit...

Saps una cosa? és el text que més m'ha agradat de tot el que has anat penjant. De veritat. Chapeau.
M'encanta com fas anar les dues vessants, de forma paral·lela i descompensada....

Bon nadal!

Anònim ha dit...

Quina trista realitat, amb trenca el cor, tal com ho expliques, i la gent, o nosaltres baixem el,cap, jo amb sento culpable, li dono una moneda, i ja està, la meva consciència ja queda neta. El Dante té un amic autèntic, li dóna tot, amistat, escalfor, que trist, els falta el sostre.
Gràcies Anna, comparteixo, aquest profund sentiment. El relat és preciós i molt emotiu.

MOLT BONES FESTES I UNA ABRAÇADE, QUE VOLDRIA QUE EL 2012, ES FES REALITAT.

Carme Luis

Anònim ha dit...

Diuen que la bellesa és el pas, la petjada que deixa la rajo creadora del "Creador". Tinc una vida i molts gasten totes les seves forces i els seus diners a pretendre lluitar contra la brevetat de la seva vida. Volen allargar més i més els seus dies, sense importar-los si seran bons o dolents, grans i petits. Preocupats per la quantitat de temps que poden viure, menyspreen la qualitat. Uns altres accepten la brevetat de la vida.Però accepten també viure una vida petita, omple de vulgaritats, sense pena ni glòria. Es resignen a guardar les ales plegades perquè no tenen coratge per volar. Són els pusil.làmines, els de cor arrugat, els que es atribolan per coses ínfimes que no saben oblidar ni menysprear. Finalment, els cal , precisament per ser la vida tan breu, volen aprofitar-la per a alguna cosa gran segons les seves forces i volen deixar petjada lluminosa en aquest món.
Diuen que la bellesa és el pas, la petjada que deixa la mà creadora del "Creador". Ana, la bellesa i la sensibilitat del teu relat m'ha emocionat. Gràcies per compartir-ho.
Bones festes.
Pep Keats

Judit Bergadà ha dit...

Moltes gràcies pel regal. M´ha agradat molt.

Anònim ha dit...

Gràcies per compartir emocions i sentiments.

És el millor que podem fer les persones, i, tenint en compte les dates, la crisi i l'imposició del consumisme, hauriem de valorar que, a més de bo, fer-ho és gratis.
I, a més, et retorna segur.

IO

Duc Engrescador ha dit...

Moltes gràcies pel regal, Anna Maria! Li he tret l'embolcall aquest matí, però no he pogut llegir-lo fins ara. Que passis unes molt bones festes. Bon Nadal a tothom!

Toni

Jordi Canals ha dit...

Ell només mira i observa i el relat obre al seu voltant un ambient nadalenc ple d’emotiva realitat que arranca el plor i ens ensenya la cara trista de Nadal. M’ha agradat molt.
Una abraçada a tothom

Maribel Vazquez Julià. ha dit...

Molt bonic i emotiu, pro al cap i a la fi trist molt trist. Gracias Anna que tinguis unas bonas festes. Bon Nadal a tothom.

Anònim ha dit...

Ai Anna, quin regal més bonic ens has fet..un relat trist, però entranyable...el Dante té un amic sincer que l'estima...potser molta d'aquesta gent,carregada de regals, els hi falta aquesta escalfor, que al Dante té amb el seu gos. Gràcies Anna, que passis un bon Nadal i que el Any Nou et porti molta felicitat, Tura.

Maria Teresa Galan ha dit...

Un conte preciós, Anna Maria! Podria ser molt bé una història de les que es veuen però podem intuir, per desgràcia. És un conte que penetra molt endins fins a gelar-nos les entranyes de tanta pena.

"Ell només mira i observa...", nosaltres, moltes vegades només mirem, però no observem.

M'ha agradat molt aquestes dues descripcions paral·leles que en fas: l'una és objectiva i l'altra, subjectiva.

Felicitats, un conte ple de sensibilitat i mestria.

Una abraçada i Bon Nadal!!!

Glòria ha dit...

Ets una gran escriptora, Anna!
Amb poques paraules has explicat la
indiferència que sentim vers els altres.
Bon Nadal

Anònim ha dit...

Gracies Anna per compartir aquest conte que no per trist deixa de ser real.
Posar-se a la pell de algun de tants Dante te molt de mèrit.
Una abraçada i Bon Nadal
M. Lloret

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estimats amics, moltes gràcies a tots per la vostra resposta al meu relat.
Davant dels vostres comentaris, vull dir una cosa. Per més que no puc negar que és un relat trist, he de dir-vos que la idea bàsica no és generar compassió al voltant de la figura de Dante. Al contrari, Dante és l'únic personatge lúcid (juntament amb el seu gos fidel) enmig de la trista voràgine del Nadal absurd i consumista. Si busqueu els mots clau en el text, de seguida ho veureu.
Una abraçada a tots i bones festes.
Anna

PILAR ha dit...

Moltes gràcies, Anna Mº! Molt Bon Nadal!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Bonic, tendre i, malauradament, ben real.
Resulta un relat perfecte per aquestes festes (a més de ser boníssim) en que moltes vegades ens oblidem dels que no tenen res. I ens oblidem que ens observen, com fa en Dante, i ens oblidem de què deuen pensar, allí a terra, mentre tothom passa enfollit de febre nadalenca. “Tothom perdut”, ves. Sort en té del seu gos.
Em trec el barret!

Empar ha dit...

Bon Nadal, Anna Maria, el teu relat és bellíssim, gràcies :))

Anònim ha dit...

Hola Anna,

M'ha agradat el teu conte nadalenc, però si tinguès que fer-ne algún comentari crític, et diría que, pel meu gust, potser és massa "perfecte" en el sentit dikenssià del personatge. A mi, tambè m'agrada perdre'm pels carrers de la ciutat a l'aguaït d'aquestes trovalles humanes que a vegades ens colpejen, fent-nos mirar cap un altra banda, en un intent d'ignorar la realitat d'una societat injusta. El teu escrit m'ha recordat un home que vaig veure, no fa gaire, en una plaça céntrica, d'empeus, amb uns pantalons de pijama que li arribaven fins quasi a l'altura dels mugrons, sense camisa, amb sabatilles, cobrint el seu tors mitjançà un batí quadriculat, bastant fashion, que deixava al descobert el seu pit poblat de pèl, on hi penjava una cadena daurada (potser d'or).Portava unes ulleres de sol marca Rayband, amb muntura de color groc flurescent.. Vaig quedar astorat al veure aquell esperpent, i al creuar-se la meva mirada amb la seva, vaig abaixar els meus ulls, no podent aguantar la força desafiant d'aquell home,a qui, dies abans, vaig donar dos euros per a fer un cafè, assegut sobre un graó,amb els peus descalços i els mitjons estesos al sol, a la porta d'un banc, a les dotze del migdia.

Perdona el meu català tant dolent, però soc fill de la post-guerra i no l'he pogut millorar encara.

Una abraçada.
Toni Prats (expert)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Qui ets? Expert en què? Gràcies pel comentari. Segurament tens raó, però al meu barri hi ha un rodamón exactament així. Amb tot, vaig escriure el relat abans de veure aquest home. De tota manera, crec que tots els lectors s'han fixat massa en ell, quan jo en realitat en parlo poc i el descric poc. A mi m'interessava més emprar-lo d'observador i de contrapunt. La idea és donar a entendee q tothom està perdut. Ningú no és feliç, però Dante és prou lúcid per veure-ho. Ell és ric pq té un amic fidel. Ell veu les coses com són en realitat. Tot allò q l'envolta, si t'hi fixes, és negatiu, és fals, és buit.

Llaudal ha dit...

Arribo molt tard, ja ho sé. És un relat molt tendre. M'han agradat especialment les imatges que fas servir. Els animals tenen un impromptu d'humanitat, el que de vegades ens falta a uns i altres.

Laura Jacas ha dit...

Quin regal més i més especial. Em sap greu pel Pare Noel, la gitanta, el gosset i Dante. L'he llegit en veu alta, l'efecte incrementa. Enhorabona i gràcies per compartir-lo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Oh, gràcies, estimada! I tens raó. Els meus escrits funcionen força bé en veu alta. No sé dir-te perquè.