Mandy Moon, un relat de Guillem Villalonga

El meu nebot Guillem (14 anys) ha guanyat el certamen literari de Sant Jordi de la seva escola. No és la primera vegada. El xicot, clarament lletraferit, escriu molt bé. El cert és que tampoc no és el primer cop que podeu llegir en aquest bloc un text d'en Guillem. Fa un any ja vaig penjar el seu impactant poema Llàgrimes d'un tret, enllaçat damunt del títol per si el voleu recordar. 

Avui em fa il·lusió compartir amb vosaltres el conte que ha compost enguany, guanyador del premi. S'intitula Mandy Moon. Al meu entendre, a banda d'estar molt ben escrit, demostra la capacitat d'en Guillem per innovar narrativament i ser original. Endavant amb aquest jovent que puja, que té moltes coses a dir! Enhorabona, Guillem. Ja saps que em sento extremadament orgullosa.

Mandy Moon

El soroll del plovisqueig de la pluja és com una cançó ancestral dins el meu cap. Enfonso la cara entre les cames i arrenco en un llarg i silenciós plor. Recordo el tràgic dia en què tu vas deixar aquest món, fa dos anys. Tu eres la meva llum, sense tu aquest món ja no té cap mena de sentit, sense tu és evident que no sóc ningú. “Morning in Highgate in cemetery east  Karl Marx is sleeping his blanket, the mist”.                               

Em passo hores i hores davant el teu nínxol, contemplant l’única cosa que em queda de tu en aquest món. Espero una resposta que no arriba. L’immens cementiri de Highgate se’m transforma en un forat, només de pensar que no et podré parlar, ni sentir, ni tan sols veure mai més. “I walk with the feeling I'm not so alone Your gravestone's a magnet Which pulls me down”.                                                                                                   

Repenjat a la teva tomba, gaudeixo dels primers raigs de sol del dia. La nit ha estat llarga, és cert, però per a mi no hi ha res millor que poder tornar a passar una nit amb tu. És com si estiguessis present cada dia, i cada nit, per sempre. “Over the eight numbers Your name calls to me I read an inscription: "That Moon is asleep...".                                            

Per a mi el clar de lluna que t’envoltava encara no s’ha adormit, per a mi és com si encara estiguessis aquí, al meu costat. No saps el que seria capaç de fer per tornar a reunir-me amb tu. Ho endevines? “Come, my sister Mandy Moon Your pale light helps my dreams come true I'm your friend Life is too long beyond death”.                                                                 

Sí germana, sí, Mandy Moon, t’escric aquesta carta perquè, siguis on siguis, la llegeixis i sàpigues que l’eterna espera està a punt d’arribar a la seva fi. Demà trobaran el meu cos inert sobre un nínxol amb una carta escrita a mà. Un altre cos oblidat, menys per tu. “I'll tattoo your name in blue My white skin will be for you Every day Every night shine forever”.         

No hauries d’haver estat tu la que morís aquella nit, no t’ho mereixies. La fulla del ganivet va estar a punt de travessar el meu coll. Demà tu i jo tornarem a somriure, perquè no puc viure sense tu, germana, amiga, tu, Mandy Moon. 

En honor a la cançó “Mandy Moon”, de Nikòsia.