El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 23 de setembre de 2016

Entre dones, de diverses autores





Tot just he conclòs la lectura d’un interessant recull de relats titulat Entre dones, coordinat per Raquel Ricart i compost per les històries de deu autores valencianes. Les integrants del volum només tenien un requisit a l’hora d’escriure: fer-ho sobre dones i les relaciones que s’estableixen entre elles.
Vaig assistir a la presentació que van dur a terme durant la Setmana del Llibre en Català. M’hi vaig sentir tan identificada! Tot el que explicaven, de cap a peus, coincidia a la perfecció amb la meva experiència com a coordinadora (i com a autora) dels dos llibres de relats de dones que he publicat fins ara, Elles també maten i Noves dames del crim. Pel que explicava Raquel Ricart, hem compartit les mateixes sensacions: nervis, dubtes, incertesa, emoció, implicació màxima, sorpresa en veure que tot rutllava tan fantàsticament bé, complicitats que ja no s’esborraran mai més, amistats, alegries, orgull. I, per damunt de tot, la constatació palpable del talent de tantes i tantes dones que treballen incansablement, amb il·lusió, i que no sempre reben el reconeixement que es mereixen.
Com totes les antologies d’aquestes característiques, el llibre resulta molt divers i heterogeni. I aquesta circumstància, en realitat, acaba representant el seu valor més significatiu: l’amalgama de veus, estils, llenguatges, interessos. Els reculls de diversos autors acostumen a permetre la identificació amb un públic ampli, perquè sempre hi haurà alguns relats que ens agradaran, encara que pugui haver-n’hi algun que no ens acabi de fer el pes. A Entre dones hi trobem una mica de tot. Alguna història un pèl ensucrada i naïf, un parell que acusen una preocupació excessiva per la forma, amb el resultat d’una certa cripticitat no sé si necessària... Però en general tots són relats molt potents, que mostren la total inserció de la narrativa actual en els supòsits de la postmodernitat. Les transgressions de l’ortodòxia formal, les picades d’ullet, el metallenguatge, l'experimentació, la metaliteratura i la intertextualitat, en especial la intertextualitat, resulten freqüents i molt rendibles. En aquest sentit, existeix una intertextualitat explícita en el deliciós i intel·ligent relat d’Anna Moner, que ens narra els darrers moments de Virginia Woolf. O en la bella, bellíssima història de Maria Josep Escrivà, La follia de viure, on l’homenatge a La transformació de Kafka es concreta no només en el nom de la protagonista, Gregòria Samsa, sinó també en una peculiar “transformació” del personatge. Una transformació que, en aquesta revisió del clàssic, reivindica la llibertat de viure i la comunió amb la natura.     
Una línia constant i repetida travessa de dalt a baix el volum: les referències a la maternitat, les relacions mare-filla. Algunes relacions són magnífiques, d’altres torturades, d’altres estranyes. Mares que desapareixen, mares que perden les filles, filles adoptives, mares que no s’atreveixen a recuperar-les... Una gamma extensa i variada, però sempre dins d’uns relats que es distingeixen per la seva perspicàcia a l’hora de descriure el món. M’ha agradat molt el dolç realisme de Raquel Ricart a Despullades, el patiment perfectament identificable dels personatges del relat On ets, mare?, de Pepa Guardiola, m’han fet somriure els estira-i-arronsa entre mare i sogra a Notícies per a un dia d’hivern, d’Isabel Canet Ferrer. I m’ha encantat, per la seva crueltat disfressada de naturalitat, la història ben fosca de Núria Cadenes, L’una per l’altra. Se’ns està tornant ben criminal, la Núria.   



Tanmateix, no puc acabar la ressenya d’un volum que valoro tan positivament sense mostrar novament, com ja vaig fer fa uns dies amb el llibre El cos deshabitat, d’Esperança Camps, un cert descontent. Em refereixo al divorci que existeix entre la literatura feta a València, la literatura feta al Principat i en general tota la literatura del domini. A la Universitat, quan jo parlo de “la nostra literatura”, mai no se m’acudiria deixar fora valencians, mallorquins, etc. A les meves classes i en el Departament de Filologia Catalana de la UB sempre parlem en clau lingüística, de totalitat lingüística. Expliquem Joan Lluís Vives, Ramon Llull, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés com expliquem Rodoreda o Mossèn Cinto. Per això m’ha sorprès llegir a l’inici del magnífic epíleg de Maria Lacueva: «Entre dones és una obra única dins la història de la nostra literatura: mai, fins ara, no s’havia publicat un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu». És clar, valencianes no. Però, en la nostra llengua, sí. I, per a mi, hauria de ser el mateix. M’amoïna. No critico Lacueva, ni molt menys. Al contrari. La meva queixa és de legítima preocupació, perquè no m’agrada aquesta distància. El fet que, tret d’algunes excepcions, les valencianes no coneguin les catalanes i les catalanes no coneguin les valencianes no em fa gens feliç. Això respon a la política practicada sistemàticament, durant dècades, per les institucions estatals. “Divide y vencerás”. I se n’estan sortint. En la nostra mà està que no ho aconsegueixin, no trobeu?
Enhorabona a totes per aquest magnífic llibre. Bona feina, Raquel. Ja esperem el segon!
Feliç divendres, lletraferits. 

1 comentari:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Moltes gràcies per la ressenya d’un llibre que desconeixia. Em sembla una molt bona idea, aquest recull de relats; tal com dius, aquesta mena de llibres solen trobar una gran varietat de lectors, un públic ampli. D’acord amb tu sobre la divisió, sense cap ni peus, que existeix entre escriptors de diferents territoris de parla catalana i que realment preocupa. Jo, com tu, tampoc no faig cap divisió; ja ho saps.