El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 1 de setembre de 2016

La Niña Azul, d’Emi Yáñez






Vaig conèixer Emi Yáñez al curs dels Juliols de la Universitat de Barcelona en el qual vaig participar aquest estiu: una persona amabilíssima que em va regalar el seu llibre, La Niña Azul. Jo el vaig posar a la cua de les lectures pendents (que en són un munt), però com que és curt i des del principi em va cridar l’atenció, fa uns dies vaig decidir passar-lo per davant d’altres llibres que feia més temps que s’esperaven. No em vaig equivocar. Me l’he cruspit amb un enorme plaer en un tres i no res.  
La Niña Azul du un subtítol: Memorias de una infancia rural. I això és exactament. Un compendi de retalls de vida, de fragments d’infantesa, de sensacions experimentades per primera vegada, d’il·lusions, alegries, descobriments i algun desengany. De meravelles.
El llibre consta de 32 textos (pròleg i agraïments a banda) amb algunes il·lustracions precioses. No podem considerar-los relats pròpiament dits. Molt pocs tenen plantejament, nus i desenllaç. Són testimonis autobiogràfics de l’autora, records valuosíssims de la seva infància en una petita aldea gallega. La família, la natura, els amics, l’escola: tot ho veiem amb ulls de nena. Emi Yáñez comparteix amb nosaltres les seves vivències en primera persona, col·locant-se en la seva pròpia pell, però en la seva pròpia pell de fa molts anys. Així, amb la veueta de la innocència, la desconeixença i l’estupor, amb l’esbalaïment de l’edat més tendra, ens permet reviure les seves sensacions amb el to i la cadència que tenien aleshores.
El llibre és molt poètic, l’escriptura flueix i l’autora té prou perícia per anar desgranant i intercalant, sense que ens n’adonem, reflexions serioses (aquestes ja d’adulta) enmig de la narració. He buscat un adjectiu per descriure el llibre i m’ha semblat que “deliciós” era el que més li esqueia. La Niña Azul té la virtut de fer retornar també el lector a les seves èpoques oblidades. I aquesta circumstància, certament, diria que no té preu.
Gràcies, Emi. Enhorabona.