Vaig prometre compartir amb vosaltres una altra visió del meu jardí de l'Empordà. El cedre blau era una mirada de tardor. Ara, us mostro una mirada de primavera. Si m'ho permeteu, la dedico especialment a l'amic José Pilar, que està treballant els meus relats des de fa temps, amb una amabilitat increïble, amb els seus alumnes. Moltes gràcies.
Les roses tafaneres
Roses
tafaneres de la casa veïna treuen el cap per l’angle petri de la façana muda.
Encuriosides, tan sols volen conèixer la naturalesa del so diví i desconegut que
de sobte els arriba, però, alhora, no poden evitar que llur bellesa intensa
inundi l’entorn sense que elles ho sàpiguen.
La
pluja de les flors de les acàcies converteix el jardí en un indret màgic. Hom
diria que petites mans d’àngel juguen a estendre un polsim de cel sobre la
gespa verda. L’aroma del xuclamel embriaga. És la fragància de la reina, però la
menta, modesta, també intenta oferir-nos son efluvi fresc quan el vent suau li
acarona les fulles.
La
veu de milers d’ocells es barreja en les altures, però el so és harmònic,
perfecte. El cant ben avingut d’un cor alat i àgil. Les puputs picotegen un bri
d’herba i tot seguit s’enlairen amb indiferència. Les garses saltironen, els
coloms remuguen. Un gat miola en la distància. Tot es ple d’insectes.
La
curiositat de les roses no minva. Estan neguitoses i cada cop s’aboquen més
descaradament. No poden suportar la incertesa. Necessiten saber.
L’esclat
de la natura llueix arreu. Un cactus escadusser en un test abandonat ha ofert
al conjunt estranyes flors roses. Una teranyina penja solitària de l’escorça
d’un pi i una corrua llarguíssima de formigues negres desfila lentament a tocar
de la soca. Hi ha un grup de sargantanes que juguen a fet i a amagar entre els
pocs espais buits de les fulles de l’heura. I un minúscul dragó, despistat, fuig
esperitat quan elles s’hi acosten.
Un gos borda en la llunyania. L’eco retorna els lladrucs i obliga les roses, una mica molestes, a treure totalment el cap, ara ja sense vergonya. El gos interfereix en aquell so perfecte. Les roses sospiren, amoïnades. Però l’instant és efímer i aviat la calma torna. De nou, el temps s’escola lentament. El sol és suau, un sol que amanyaga amb dits amorosos. S’aixeca un alè de brisa, però avui no se senten els crits metàl·lics de les gavines. Són totes a mar, on l’aigua blava i tèbia les atreu murmurant els mots dels seus ancestres.
Un gos borda en la llunyania. L’eco retorna els lladrucs i obliga les roses, una mica molestes, a treure totalment el cap, ara ja sense vergonya. El gos interfereix en aquell so perfecte. Les roses sospiren, amoïnades. Però l’instant és efímer i aviat la calma torna. De nou, el temps s’escola lentament. El sol és suau, un sol que amanyaga amb dits amorosos. S’aixeca un alè de brisa, però avui no se senten els crits metàl·lics de les gavines. Són totes a mar, on l’aigua blava i tèbia les atreu murmurant els mots dels seus ancestres.
Les
roses romanen atentes. Com podien saber, elles, el símbol terrestre de la
bellesa, que n’existia una altra d’igualment immensa? Ho han descobert avui, en
aquest matí esplèndid de primavera. Suaument, amb un plaer que amara els seus
pètals de vellut, tanquen els ulls i es rendeixen. No importa el que sigui. No
importa el seu nom. No importa res.
Tan
sols té sentit l’explosió salvatge de la naturalesa. La plenitud renovada del
renaixement de la vida. I les notes esveltes, magnífiques, irrepetibles, d’una
altra primavera.
Gràcies,
Vivaldi.
(Escrit a Casavells, Baix Empordà, el maig de 2009)
