Cants de sirena negra, de Sebastià Bennasar

He de reconèixer que, malgrat l’amistat que ens uneix, encara em sorprèn descobrir les dues veus que conviuen dins d’en Sebastià Bennasar. D’una banda, la veu de l’autor irònic, descregut i una mica (o molt) esbojarrat que fa novel·la negra. D’una altra, la de l’escriptor carregat de sensibilitat que fou capaç de compondre una obra tan poètica com Nocturn de Sant Felip Neri i que ara ens delecta amb aquests Cants de sirena negra que ha publicat Edicions Saldonar. I no hauria de ser així, perquè Bennasar posseeix un estil ben propi, inconfusible, però no ho puc evitar.   

Escrita en mallorquí i en segona persona, Cants de sirena negra està molt ben documentada i té la mesura justa. Plena de picades d'ullet (des dels noms dels personatges als dels vaixells passant per segons quins fets històrics), la novel·la evoca amb delicadesa totes les lectures de joventut del seu autor, demostra la seva cultura literària, allò que l’ha fet xalar de valent des que era un lector de la primera volada. Estem davant d’una novel·la d’amor i d’aventures a l’estil dels clàssics del segle XIX. Els fantasmes de Conrad, Melville, Verne i Stevenson, sobretot de L’illa del tresor, es passegen per les pàgines del llibre de manera implícita i explícita, tot aconseguint des del principi fer les delícies dels consumidors.   

La novel·la té la mar com a protagonista. És una novel·la de vaixells, de tresors perduts, de sirenes i somnis. Una novel·la de fars i navegants, amb un vessant mediterrani i un vessant atlàntic i amb moltes històries secundàries dins de la història principal. Com un conte de contes. També és un llibre de viatges. Un viatge de recerca, un viatge iniciàtic, un viatge salpebrat de visites a llocs preciosos i de personatges positius, savis i entranyables. Un viatge refrescant en una canícula insofrible que ens calmarà la calor mentre acompanyem el protagonista en la seva recerca d’aquella sirena negra que un dia el va encisar. 

Explicat així pot semblar poc versemblant, però no ho és. Llegiu-la i ho descobrireu. La imaginació, la fantasia i les aventures formen part de la nostra vida. I de vegades resulta molt difícil saber on comença la ficció i on s'acaba. 

Lletraferits, estic segura que us agradarà. 

El pequeño Arquímedes, d'Aldous Huxley

Benvolguts lletraferits,

Em plau avui, enmig de la insuportable canícula, parlar-vos d’una altra de les delicades meravelles que l’Editorial Navona ha decidit publicar recentment, qui sap si amb la lloable intenció de fer-nos comprendre que tenim encara moltes joies per descobrir i que els bons llibres viuen per sempre.

Aquest cop tenim entre mans un esplèndid i colpidor relat del mestre Aldous Huxley, sovint recordat bàsicament per la seva distopia Un món feliç. Un món feliç va representar per a mi un punt d’inflexió, me’l vaig empassar amb delit ja fa molts anys i  s’ha mantingut per sempre com una de les meves obres de referència. La magnitud d’aquesta novel·la, però, potser ha emboirat o minimitzat ˗de cara al gran públic˗ la resta de la producció del gran escriptor anglès. El cas és que la lectura d’aquests desconeguts textos, ara que Navona ens els acosta, em sembla imprescindible. No només per aprofundir en la coneixença de la literatura de Huxley, sinó també per egoisme pur. Llegir les seves delicadeses significa créixer, aprendre, reflexionar i, per damunt de tot, gaudir.

 

 

 

Abans de parlar d’El pequeño Arquímedes, vull referir-me a La sonrisa de la Gioconda, un altra obra de Huxley publicada per Navona que vaig llegir amb plaer fa uns mesos. En contra del meu costum, no la vaig ressenyar. El motiu, l’excés de feina. Van anar passant els dies, enmig d’una quantitat espectacular d’obligacions i tasques, i la pobra Gioconda no va sortir a la llum. Així que avui aprofito per recomanar la seva lectura. Una novel·la breu i rodona, deliciosa, que ens mostra un Huxley absolutament diferent del visionari distòpic (i quin visionari més encertat!) de la seva obra magna.

 

 

El mateix passa amb El pequeño Arquímedes, un petit llibret de 83 pàgines que et deixa sense alè, amb el cor encongit, quan t’adones que l’has acabat i que t’ha aportat tant. Des del vessant humà, des de la excel·lència de l’estil (absolutament proper, poètic, amanyagador) i, especialment, des de les possibilitats de reflexió.

El text de la contraportada diu: De vacaciones en Italia, el narrador y su mujer conocen al pequeño Guido, un chaval de pueblo. No sabe leer ni escribir, pero está increíblemente dotado para la música y las matemáticas. A los seis años es capaz de demostrar el teorema de Pitágoras más fácilmente que Euclides...

A partir d’aquesta trama, d’aquest plantejament, Huxley confegeix una història singular però alhora terriblement creïble (em pregunto si conté algun fonament de tipus autobiogràfic), que aprofundeix en les diferències de classe, la fragilitat de la infantesa, les relacions matrimonials i de família i, per damunt de tot, assaja una reflexió al voltant de l’autèntica intel·ligència humana, del veritable talent.

Pensé en las vastas diferencias que se dan entre los seres humanos. Clasificamos a los hombres por el color de sus ojos y del pelo, por la forma de sus cráneos. ¿No sería más sensato dividirlos por especies intelectuales? (...) Tal vez los hombres dotados de ingenio sean los únicos hombres verdaderos. En toda la historia de la raza solo ha habido unos pocos miles de hombres verdaderos. Y los demás... ¿Qué somos? Animales capaces de aprender. Sin la ayuda de los hombres verdaderos prácticamente no habríamos descubierto nada (pàg. 63).

No podem trobar en aquest fragment l’embrió d’Un món feliç? El pequeño Arquímedes data de 1924 i Un món feliç fou publicada per primer cop el 1932. Tot i que la breu novel·leta que avui ressenyem no té res a veure amb la famosa distopia, em sembla molt interessant trobar-hi ressons. Això dota les obres dels grans autors d’una significació de conjunt, d’un valor de corpus que les col·loca, sens dubte, en un lloc preeminent.

Lletraferits, no us perdeu El pequeño Arquímedes. Tampoc La sonrisa de la Gioconda. Feu-vos personalment aquest favor.          

Ah, per cert, Aldous Huxley era un enamorat dels gats. Mireu el seu rostre en aquesta fotografia. No fa falta dir res més.

Glopades de riu, de Gemma Pellissa Prades

Ressenyar avui aquesta obra té per a mi una significació especial. La seva autora, Gemma Pellissa Prades, nascuda a Tortosa l’any 1986, ha estat companya meva al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. És una persona encantadora i molt competent, a hores d’ara Doctora en Llengua i Literatura Catalanes i becària postdoctoral a la Universitat de Harvard. Com veieu, poca broma.

Jo ja coneixia el seu vessant com a creadora i havia llegit a Núvol algun dels seus textos, però res no m’havia preparat per a la suggeridora sensació que m’ha produït el seu primer llibre en solitari, el recull de relats intitulat Glopades de riu (Voliana Edicions, 2015).     

El volum està format per 21 relats força breus que tenen el riu com a fil conductor (qui sap si seria millor escriure el Riu, ja que sens dubte ostenta un paper protagonista). Tot i que no s’explicita, sabem que es tracta del riu Ebre: no podem oblidar l’origen de l’autora. Tanmateix, em sembla un encert que el nom del riu no hi aparegui. És un recurs que aconsegueix que els relats adquireixen unes connotacions més àmplies, més extenses, gairebé compartides per tots els territoris que posseeixen un riu tan potent, tan present, un riu o Riu que marca la vida de tothom que el té a prop.        

 

 

El primer que m’ha sorprès és el caràcter torturat i tèrbol de la totalitat dels relats. M’imaginava una narrativa més amable, més iniciàtica, més de recuperació melangiosa d’un passat feliç. Us puc assegurar que m’equivocava de ple. Amarats de nostàlgia i de records de la infantesa (els nens o els adolescents són els protagonistes de la majoria d’històries), els relats de Glopades de riu transmeten una tristesa i una foscor infinites. Des d’un lirisme profund, que atrapa i fa vibrar els sentits per la bellesa quasi catàrtica de la prosa, cada conte esdevé una sorpresa, un misteri, a voltes un dolor... Gemma Pellissa crea un món propi, clos i emboirat, on el riu tot ho domina encara que sembli absent o, en alguns moments, passi desapercebut. Aquesta sensació és només un miratge. El riu hi és sempre. Tot i tothom (animals, persones, sentiments) neixen i moren al voltant del riu, i la vida i la mort es mostren tal com són. Clarament. Les dues cares de la mateixa moneda.

M’ha sobtat el fatalisme a què ens aboca Gemma Pellissa. Potser perquè la conec i no m’ho esperava. M’ha desassossegat profundament. M’ha embadalit i m’ha inquietat aquest seu espai vaporós i imprecís, en el qual només podem entrar si acceptem la informació que l’autora ens fa arribar de manera inflexiblement dosificada, amb una cadència lenta i desesperant, amb les mateixes glopades que apareixen al títol. Algunes històries contenen elements fantàstics, vagament místics. D’altres ens mostren un univers tancat, un món que s’insinua més que no s’explica, que ens obliga a aventurar i a intuir. Per damunt de tot el volum hi sobrevola una estranya màgia, que m’ha recordat moltíssim la boira i l’ambigüitat d’una novel·la també de riu que m’encanta: No et miris el Riu, de Mònica Batet. De fet, la mirada de la Gemma i de la Mònica convergeixen en aquest terrible enfocament de ressons deterministes, en la idea del riu com a origen i com a final, com a influència indefugible, com a tirà irredempt.

El que més m’ha impactat del llibre, però, ha estat el tractament que l’autora fa de la infantesa. En molts dels relats, els protagonistes viuen la infantesa com quelcom allunyat de la comoditat i del confort emocional, com a sinònim de patiment, de vexacions, d’incerteses, de pors. M’ha colpit, alhora que m’ha fet arribar alguns ressons d’autores del passat. Rodoreda, Víctor Català... És una mateixa manera d’enfrontar-se a la inclemència del món. Sense amagar-la, sense defugir-la. Compartint-la. Posant-la sobre el paper amb sinceritat i llibertat, com fan els bons escriptors.

M'ha encantat el recull. Molt recomanable, lletraferits.             

Aquesta ressenya s'ha publicat també al Digital de Cultura Núvol     

Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy

Sólo hay que contar con uno mismo. No hay nada que esperar de los otros.

(pàg. 37)

He soñado que montaba una orquesta. Con los enfermos. Eso me ha hecho reír. ¡Todos esos esqueletos en pijama interpretando a Schubert a la entrada del refectorio! Es demasiado chistoso.

(pàg. 31)

Debería haberle preguntado su nombre. Para poder olvidarlo mejor.

(pàg. 48)

La noche fue todavía peor. Subida de fiebre, diarrea. Vergüenza. Rabia. Una vez que los otros se hubieron dormido, salí al patio y me tendí sobre la nieve. Miraba las ramas de los árboles y el cielo, desde el que caía un rayo de luz de la Luna.

Este suicidio me ha hecho bien.

(pàg. 52)

 

 

Nombrosos fragments tan magnífics com els citats conformen el total d’un text que arrabassa, que colpeja, que destarota. Parlo de Salvar a Mozart, de l’autor nascut a París el 1954 Raphaël Jerusalmy. La novel·la, de 164 pàgines, se serveix del gènere dietarístic, amb algun salt a l’epistolar, per oferir-nos un relat absolutament corprenedor sobre els darrers mesos de la vida d’un estudiós de la música, malalt de tuberculosi, en un sanatori de Salzburg.

Així que hom inicia la lectura, resulta inevitable recordar Thomas Mann i La muntanya màgica. Tal vegada Jerusalmy pretén, entre d’altres coses, retre-li un homenatge. No n'estic segura, perquè de seguida te n'oblides i caus als seus peus; de seguida t’atrapa amb la senzillesa dura i pelada de la seva prosa, la seva àcida mordacitat, el seu fatalisme i la seva perspicaç mirada.  

Ambientada entre l’estiu de 1939 i el de 1940, en els primers temps de la Segona Guerra Mundial (en plena pujada i efervescència del règim de Hitler), la novel·la ens transmet el valor inigualable de l’amor suprem per la música. De manera lenta, subtil, intel·ligent i ferma, l’autor ens proposa una reflexió extremadament profunda. Ens podem redimir a través de l’art, però també estem obligats a convertir-nos en els seus salvadors, en els seus redemptors. Jerusalmy compon un al·legat a favor de la comprensió, del valor de la bellesa i dels sentiments per damunt de les creences polítiques i religioses. En to lleuger, a voltes fins i tot humorístic, Salvar a Mozart dialoga amb la malaltia, amb la vida i amb la mort. Vehicula totes les pulsions que, a desgrat de la maldat i de l’horror, ens converteixen, vertaderament, en éssers humans.

No vull explicar res més. El text és molt breu i intens, difícil de descriure en una curta ressenya internàutica. Però insisteixo que l’heu de llegir. Per alguna cosa l’Editorial Navona l’ha publicat dins la col·lecció que titula “Los ineludibles”.

Un hermoso día. Desde mi cama distingo las copas de los árboles que oscilan suavemente con la brisa.

(pàg. 164)    

El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle

L'editorial Navona és una rara avis en els temps que corren. Publiquen obres d'autors clàssics, textos poc difosos o mig oblidats, novel·les breus, nouvel·les, títols de fa uns anys. Tot allò que paga la pena i que hauríem de conèixer. Tot allò que no caduca mai. El seu editor, Pere Sureda, és una persona sorprenent. Culte i savi, amant dels gats (com no ho havia de ser!) i lletraferit fins al moll de l'os, no es deixa seduir per modes ni estereotips. Sap molt bé com reconèixer els bons textos i es complau en posar-los a l'abast del lector. 

A més, per acabar-ho d'adobar, els seus llibres són una meravella.

Ben cuidats, ben treballats, amb edicions delicades i pulcres.

Realment, un sorprenent oasi.

 

Avui tinc entre les mans una d'aquestes petites/grans joies. Una breu novel·la (90 pàgines) intitulada El nadador en el mar secreto. El seu autor és el nord-americà William Kotzwinkle, a qui jo només havia sentit anomenar. 

 

 

 

 

Quan et disposes a obrir el llibre, no hi ha res que et pugui preparar per a allò que hi trobaràs.  I menys que res el seu títol, que ens evoca aigua, secrets i nadadors, i que només després de l'emocionant lectura podrem celebrar
com a extremadament bell.

 

No puc dir gran cosa (o res) de l'argument de l'obra. Seria estripar-la tota, així que no ho faré. Tanmateix, és un text que esquinça l'ànima, que ens transforma per sempre. Una esplèndida introspecció sobre la vida i la mort. Un tresor després del qual mai més no tornarem a ser els mateixos. No és aquesta la finalitat de la bona literatura? Que cada lectura ens modifiqui, faci créixer el nostre bagatge i ens converteixi en algú diferent, en algú amb la ment més clara, el cor més net i la curiositat més desperta? 

 

El nadador en el mar secreto és una preciosa perla, una prosa poètica sense embalums ficticis, sense sentimentalisme innecessari, sense complaença en el dolor. Ens aboca a uns esdeveniments descarnats, que fins i tot ens desassosseguen, però ho fa des de la senzillesa i l'honestedat més estrictes, des de l'acceptació i el fatalisme més ben entès, des de la beatitud i la bellesa més profundes. 

 

La presència pausada de la metàfora, de la sinestèsia, de les personificacions, l'exaltació de la natura, la idea que sobrevola el text, d'un alè vital i d'un tot orgànic al qual tots pertanyem, m'ha fet pensar en teories organicistes, en la noció del cosmos com un ens superior, en Spinoza o fins i tot en la contenció extrema del primer i més pur protestantisme. Una proposta atemporal, que sobrepassa el temps i l'espai, que durarà sempre. 

 

Com diu Lea Vélez a la contraportada:

 

Quizá el major libro que he leído. Es metàfora del universo y de mí misma. Un libro perfecto. Una guía interior. Un resumen. Un milagro. Pura brujería.  

   

Gràcies, Navona, per fer aquestes coses. I gràcies per acostar-nos a la narrativa americana contemporània, desgraciadament massa desconeguda. 

   

El fil d'Ariadna destacat com a bloc de la setmana per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana



Foto d'Ana Portnoy

Estic més contenta que un gínjol. L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha destacat aquest bloc com a bloc de la setmana. M'ha fet molta il·lusió, la veritat. I, a més, sembla un regal, perquè d'aquí a tres dies El fil d'Ariadna complirà 6 anys!  

 

 

Moltes gràcies, AELC!

 

 

 

Si premeu aquesta foto, anireu a la pàgina de l'AELC.  

 

 

 

La buena letra, de Rafael Chirbes

Encara que sembli mentida, fins ara no havia llegit res de Rafael Chirbes. Coneixia la seva qualitat literària i també sabia que alguns el consideren un autor imprescindible, però suposo que he d'assumir, com tothom, que tinc tantes mancances lectores que fa feredat.

 

Per sort, aquesta setmana he pogut posar-hi una mica de remei. Durant la meva estança al "Congreso de novela y cine negro de Salamanca" he comprat un llibre de Chirbes, La buena letra. És un costum que he adquirit. Cada cop que vaig al congrés, torno amb un nou exemplar, que compro en una bonica llibreria situada a la mateixa plaça de la Universitat. És una mena de ritual, que prové del plaer de vagarejar sense rumb ni pressa i de la meva compulsió llibresca, àmpliament coneguda. Una de les premisses del ritual és que el llibre em triï a mi, no jo a ell. Intento anar sense idees preconcebudes, sense la intenció de fer-me amb cap novetat que puc trobar a tot arreu, sinó amb la improvisació feliç que atorga mirar i remirar per tots els racons fins que un llibre, sigui de l'any que sigui i de l'autor que sigui, em pica l'ullet. 

 

Així, la primera vegada vaig comprar un Muñoz Molina, la segona un Bolaño i enguany, un Chirbes.

 

L'he devorat durant el viatge de tornada. M'enviava senyals massa intensos com per poder resistir-m'hi. A més, es tracta d'una novel·la breu (134 pàgines). Per tant, amb la mesura justa.    

 

La novel·la és esplèndida. Una mare que explica al seu fill -ja adult- tota la seva vida. El passat, el terrible passat. Les entreteles del món familiar. No hi sobra res, tampoc no hi manca. L'aprofundiment en l'univers clos d'una senzilla família d'un poble de València, des d'una mica abans de la Guerra Civil, ens demostra magistralment com podem passar del particular al general, com podem extrapolar a un espai social més ampli  tot allò que s'esdevé en el petit nucli privat de la vida familiar. A La buena letra hi trobem amor i sacrifici, però també  incomprensió, injustícies i mesquinesa, molta mesquinesa. La trama és dolorosa, dolorosíssima. Per a mi ho ha estat molt, perquè hi he reconegut pautes de comportament de gent que existeix i que m'ha fet mal. La condició humana exposada amb cruesa, amb alçada filosòfica, amb un realisme que, malgrat tot, no es complau en cap detall descarnat.

 

Com passa en tota novel·la breu, La buena letra exigeix un lector actiu. Insinua més que explica, suggereix més que descriu. Però n'hi ha prou i de sobres. Un cop més, la distància curta demostra que no cal esmerçar 700 pàgines per arribar al lector. Gairebé al contrari, diria jo.

 

No vull revelar més. És una novel·la que flueix amb naturalitat, amb pocs artificis. Senzilla i humil, construïda a partir de capítols curts, en primera persona. Magnífica.

 

Una joia literària que em va venir a cercar enmig de la boirosa tarda salmantina. Un autèntic plaer, lletraferits.