El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 28 de novembre de 2010

El mot "emprenedor": de perverses substantivacions

Vagi per endavant que, com a filòloga, conec perfectament una de les principals característiques inherents a la llengua: el “canvi lingüístic”. La llengua és un ens viu que, per un conjunt de mecanismes interns i externs (que ara seria massa llarg d'enumerar), està sotmesa a una constant evolució. Això passa en tots els idiomes del món i, lògicament, el català no n’està exempt. Dit això, espero que em perdoneu aquesta petita introducció (d’una indissimulada obvietat i amb aires de captatio benevolentiae) que només pretén deixar clar a altres filòlegs –més o menys picallosos– el meu punt de partida, totalment ortodox des del vessant científic.

Un cop situats, convé definir un dels fenòmens lingüístics que poden intervenir en la materialització concreta d’un canvi. M’estic referint a la “substantivació”, procés mitjançant el qual, de manera transitòria o permanent, hom empra amb valor de substantiu un mot d’una altra categoria lèxica. Les raons d’aquest nou ús, val a dir que força freqüent, poden ser molt variades. Des de les retòriques i estètiques a les purament pràctiques. Alhora que, també sovint, l’acció de “substantivar” es produeix per motius molt més profunds, que posseeixen serioses implicacions ideològiques. Motius externs a la llengua, que en realitat pouen en qüestions de tipus econòmic, polític i social.
Un d’aquests casos és el que vull ara mateix posar en evidència, ja que, darrerament, me’l trobo amb una assiduïtat preocupant i insòlita. Comença a estar ben arrelat en el discurs dels polítics, dels economistes i dels mitjans de comunicació. Es tracta del nou ús del mot EMPRENEDOR.
Les primeres vegades que el vaig detectar, em va produir estupor. La mateixa ràbia filològica de quan em trobo qui utilitza el col·lectiu “gent” per referir-se a una sola “persona”: La Maria és bona gent; o de quan algú, per dir que està nerviós, fa servir l’horrible expressió: estic dels nervis, estranya frase amb algun tipus d’el·lipsi que, si ens hi fixem bé, no vol dir res.
Tanmateix, de seguida vaig comprendre que el cas d’EMPRENEDOR anava més enllà de la meva fal·lera professional. Les seves vinculacions amb el canvi social resultaven evidents. De manera que, a mesura que he constatat la seva ràpida propagació, no he pogut evitar un progressiu i intens sentiment de rebuig que a hores d’ara s’ha convertit en una franca aversió. Ras i curt, em molesta sobiranament.



El terme "emprenedor" pertany a la categoria gramatical dels adjectius i, per tant, la seva funció consisteix en acompanyar un substantiu per qualificar-lo o modificar-lo. L’adjectiu concorda amb el substantiu en gènere i nombre i ens n’ofereix una informació més o menys significativa (paisatge verd, vintena cursa, cançó melòdica). Tant en català com en castellà i francès, el mot està categoritzat únicament com a adjectiu i apareix als diccionaris amb la següent definició:

DIEC 2: emprenedor -a adj. Que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses. Un projecte per a gent emprenedora.
DCVB: emprenedor, -ora adj. Dotat d'iniciativa i coratge per a emprendre accions difícils.
DRAE: emprendedor-a
adj. Que emprende con resolución acciones dificultosas o azarosas.
Dictionnaire français-espagnol Ramon Sopena: entreprenant: adj. emprendedor.

Però vés per on que, d’un temps ençà, estem assistint a un fenomen de canvi que sembla imparable. El terme està assolint, a marxes forçades, una nova categoria. S’està substantivant. I, malauradament, això s’està produint per raons que em semblen absolutament perverses.
La nostra societat té tendència a amagar, darrere d’eufemismes sovint hipòcrites i interessats, tot allò que li molesta o que, de cop i volta, esdevé “políticament incorrecte”. Diem “home de color” en lloc de dir “home negre”, però no ens fa res parlar de l’“home blanc”. Diem “ens ha deixat per sempre” en lloc de dir “s’ha mort”. O utilitzem la paraula “invident” per no pronunciar el mot autènticament genuí. És a dir, “cec”.
Actualment, en un món globalitzat i en crisi on s’ha de potenciar la iniciativa privada, on s’ha de convèncer la joventut per tal que s’arrisqui i prengui decisions (atès que el seu futur no està gens clar), s’ha impulsat la descategorització del terme “emprenedor”. Els “empresaris” estan mal vistos, perquè s’associen a les classes dominants que han motivat la crisi. Els treballadors són uns pobres desgraciats que no pinten res. I els funcionaris (una altra mena de treballadors), han estat estigmatitzats fins a límits que fan feredat. Per això ha sorgit una nova espècie humana dins la societat occidental. La digníssima i qualificadíssima nissaga dels “emprenedors”.
Els emprenedors, aquella gent autònoma, amb idees i sense por dels riscos, sovint vinculats a les noves tecnologies, que creen treball des de posicions socials diverses i que tiren endavant tota classe de projectes.

Ja no són un adjectiu, ja no són una qualitat. Han esdevingut un substantiu, quelcom que no acompanya, sinó que té vida i moviment propis. Entrar dins la categoria d’”emprenedor” significa posseir un valor afegit que ningú més no té.


Us n’adoneu de la perversió de tot plegat? Veieu la desqualificació silent dels valors de la nostra societat i el decidit camí cap a un nou tipus d’elitisme? La tasca soterrada però incansable de les classes dominants, que malmeten fins i tot les arrels de la llengua?
Perquè no ens enganyem, nosaltres ja tenim un mot per definir els “emprenedors”. Se’n diuen “empresaris” (empresarios, entrepreneurs) i pertanyen a la categoria dels substantius. Els empresaris són ni més ni menys que això: gent que posa en marxa un projecte o un negoci; algú que treballa per compte propi, sigui regentant una empresa de 2.000 empleats o una petita botiga amb una sola persona.


Diu el DIEC2: Empresari-a 1 m.i f. Persona que dirigeix o que té part en una empresa. 2 m. i f. Persona que té al seu càrrec d’executar certs treballs, de subministrar quelcom, de dirigir certs serveis.


Ahà. Emprenedors! La nova categoria del terme apareix a la premsa, a la xarxa, es troba en boca de tothom amb total naturalitat. És com cridar:


No vulgueu ser obrers, no vulgueu ser treballadors. No sigueu tampoc d’aquests empresaris megalòmans que ens amarguen la vida. Heu d’estar en una altra onda, una onda moderna i dinàmica on sereu els únics impulsors del vostre destí. Per això teniu un nom d’allò més engrescador. Per això vosaltres sou els EMPRENEDORS.


Doncs per aquí no hi passo. Un emprenedor és tot una altra cosa. Emprenedor és el professor d’institut que cada dia s’enfronta amb una classe plena d’adolescents; emprenedor és el paleta que es lleva a les quatre de la matinada per jugar-se la vida a la bastida; emprenedor és l’immigrant que abandona el país i la família per buscar un nou futur; emprenedora és la meva filla, que estudia i treballa alhora; emprenedora sóc jo que, a la meva edat, estic escrivint una tesi doctoral i tinc un munt de projectes en marxa. Emprenedor és el meu marit, que lluita incansable per millorar el món tot i la seva delicada salut.
No ens podem deixar enredar pels canvis lingüístics quan són tendenciosos, perquè menystenen i desqualifiquen el conjunt de la societat. La societat consta d'obrers, de funcionaris, d'empresaris petits, mitjans i grans. La societat posseeix artistes i professionals liberals, mestresses de casa, malats i jubilats. Tothom és necessari i tothom ha de gaudir del mateix estatus de prestigi. Dins de totes les categories humanes hi ha gent apàtica i gent emprenedora, aquella que surt de casa cada matí disposta a tirar endavant un projecte de vida.
M’indignen la falta de respecte i les campanyes orquestrades d’una manera tan poc sibil·lina. Ara no toca parlar d’empresaris (són els dolents) ni tampoc no toca parlar d’autònoms (personatges estressats en situació precària). Ara toca l’aurèola glamourosa d’esdevenir un EMPRENEDOR.
Doncs m'hi rebel·lo. Decididament. M’agradaria que el meu text despertés la vostra reflexió. Proposo desterrar el terme i, sobretot, no oblidar mai que aquells megalòmans que citàvem, aixoplugats còmodament a l’ombra de les bambolines, són els qui pretenen, com si tinguessin entre mans un teatre de titelles, manejar els fils de la nostra vida.


Gràcies per la vostra paciència proverbial, lletraferits.

21 comentaris:

Teresa ha dit...

Anna Maria, estic d'acord totalment amb tu.
No sé què estem fent amb la llengua; ara a un altra nivell m'han dit que és correcte dir "tenir que", que la doble negació no cal... què ens està passant???
Veig companyes de feina que fan unes faltes garrafals, tan orals com escrites; als medis de comunicació no diguem... ens estem carregant nosaltres mateixos allò que volem defensar??
Però, quina solució hi trobes?? Em posa molt trista aquest panorama...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, el meu article crec que va enfocat en una dimensió més ideològico-político-social i de contingut, perquè aquestes substantivacions són normals i jo només la critico des de posicions ideològiques, en aquest cas.
Ara bé, això que em dius és un dels problemes de la llengua. La vulgarització, la convergència amb la llengua dominant, etc. D'altra banda, qui t'ha dit això de la doble negació i, sobretot, això de tenir que? Em sembla que les cendres d'en Solà es remourien soles si ho sentís.
Quin panorama, xD!

Teresa ha dit...

Doncs ho vaig haver de discutir, Anna! I el cas és que em vaig quedar sola defensant-ho!!

Gemma C.O. ha dit...

Un cop més he trobat en el teu article refexat alló que a vegades i sense saber massa bé per que, no trobava lògic. Gràcies per ajudar-me a "col.locar" les coses.

Anna Maria Villalonga ha dit...

De res, Gemma. Estic contenta si l'esforç paga la pena i fa servei a algú, perquè m'hi he passat força estona escrivint-lo.
Teresa, quines veus defensaven això? amb quin tipus de legitimació i de preparació?
Un dia escriuré sobre aquest tema, el fet que tothom opina i pontifica sobre la llengua.
Mira que em poso a parlar de Física Quàntica!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! Molt divertit el final del teu darrer comentari: “Mira que em poso a parlar de Física Quàntica!” Perquè això és el que fa aquesta gent que parla de la llengua sense entendre-hi un borrall. Tot i que potser sí que en saps de física quàntica.
M’ha agradat moltíssim el teu article, tant el contingut com la manera amb que t’expresses que engresca a llegir. M’asseguraré bé de mai no dir “emprenedor”, perquè tot i dubto haver-ho dit mai –de fet, ho trobo força estrany això de “emprenedor”– si tal com dius es troba pertot arreu, pot acabar infiltrant-se sense ni que me n’adoni.
Enhorabona per l’article! En faré difusió, ben segur.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Haha, doncs mira alguna cosa en sé de Física Quàntica. No tothom sap explicar, per exemple, el cas del gat q és viu i mort alhora o desenvolupar el concepte dels neutrins. Però bé, això és una altra història. Moltes gràcies, Shaudin, per les teves paraules. Reconec q l'article d'avui és un pèl llarg, però no podia desenvolupar mínimament el tema si l'escurçava més. Una forta abraçada

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'article i la reflexió.
Hi afegeixo el que diu el "Dictionnaire de la langue française, le petit Robert":
Entreprenant: adj. Qui est porté à entreprendre, qui entreprend avec audace, hardiesse.

O sigui que, efectivament, és un adjectiu per definir "una persona emprenedora". Per combatre aquesta substantivació o bé utilitzem correctament l'adjectiu "emprenendor", o bé haurem d'agafar altres adjectius, com ara "combatent", "combatedor" o "combatiu", substantivar-los convenientment, i enfrontar-los als "emprenedors" (sic) de torn.

Absenta Esclarmonda Aurembiaix (Fois, Occitània).

Anna Maria Villalonga ha dit...

Així és, Emili. Enmig de la voràgine dels meus llibres, no vaig trobar el diccionari de francès (només vaig trobar el traductor). Bona pensada l'oposició activa de substantivar algun adjectiu com "combatiu", que m'encanta.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Perfecte! No sóc expert en llengües, però l'enfocament socio-polític del tema és molt encertat. De tota manera, això ja vé de lluny, fins i tot hi ha una revista que es diu "Emprendedores" i parla, lógicament, de projectes empresarials exclusivament.

I aquest perillòs gir que està fent el món des de diferents punts de vista (social, econòmic, mediambiental, polític), que tantes vegades haviem comentat com a possibilitat fa força anys, s'està fent palès d'una manera accelerada.

Venen temps foscos, no ho dubteu...

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, ja sé que fa temps que dura. Però darrerament, potser és cosa personal, tot i que no m'ho sembla, cada cop ho sento més. A les notícies, en boca de certs personatges, etc. I el pitjor és que hi ha gent que s'ho empassa. Aquest és el greu problema. Que difícil resulta que la gent s'adoni de les coses amb esperit crític.
En fi. Jo també penso que venen (encara més) temps foscos.

Jordi Canals ha dit...

El teu article m’ha fet reflexionar, perquè és evident que la paraula emprenedor te la trobes sovint en quasi qualsevol escrit. Prenc bona nota de tot el que dius, cada dia s’aprèn. Tot plegat m’ha portat a donar un cop d’ull al Larousse français- espagnol: ENTREPRENANT: Emprendedor, ra. Atrevido, da: etre entreprenant aupres des femmes. M’ha sorpres la definició. També he mirat el diccionari de sinònims de Franquesa: EMPRENEDOR : Factible. (dit d’una persona) actiu, coratjós. Sinònims d’empresari son: contractista, director...... No ajuda massa, oi?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí que ajuda. Confirma que en les llengües romàniques més properes estem parlant d'un adjectiu enfront d'un substantiu (empresari, director, etc.).
Tanmateix, crec que la disquisició no és tan lingüística com ideològica i aquí és on rau el problema. L'assimilació de la idea de ser emprenedor amb el fet de tenir una empresa, de llançar-se a l'aventura empresarial (encara que sigui a petita escala) com si fer-ho representés ser millor (modern, dinàmica, renovador, etc.) que un treballador assalariat. És pervers, molt pervers.
La gent emprenedora és tot una altra cosa. I es pot ser emprenedor (actiu, decidit, laboriós, atrevit, "currante") en qualsevol àmbit.
Gràcies, Jordi.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Volia dir dinàmic (se m'ha escapat una a de més)

Yves Gerbeau ha dit...

Ostres Anna; gran reflexió...
Tal com dius, els canvis lingüístics són tendenciosos, perquè menystenen i desqualifiquen el conjunt de la societat; i això ha passat sempre. És com l'etern dilema entre el masclisme i la paritat a la llengua... El problema és que aquestes noves incorporacions les fem ara, que se suposa som més conscients del que creem...

Llaudal ha dit...

Dignificarem el terme empresari, que crea empreses que donen treball i dinamitzen l'economia. Si són bons, és clar.
Escolta: home negre, home blanc; home de color i home incolor!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Home incolor! És clar, aquest és el paral•lelisme. Gràcies, Narcís. Estic molt contenta q hagis tornat, tant aquí com al bloc "de color". Estic malalta, estirada al silló, gens emprenedora, sinó feta un nyap. Petonets.

LOURDES ha dit...

He arribat al teu blog a través d'aquesta entrada i t'he de dir que me n'he fet seguidora de seguida, perque... és fantàstic llegir un article d'algú que diu allò que tu mateixa penses, però expressant-ho molt millor que no pas ho faries tu. Subscric, fil per randa, tot el què hi dius.

Seguiré el teu blog. El trobo molt interessant. Per molts anys!!

Una abraçada

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies, Lourdes. I benvinguda. Ja passaré pels teus blocs demà, que avui ja no m'aguanto.

electra ha dit...

potser que a un li sobti a hores d'ara un tal èxit del concepte ("emprenedor")

és per la cosa aquesta de la crisi. un cop a un li ha tocat formar part de la massa grisenca d'arran de terra (figura...), el consol que se li ofereix mediàticament és que admiri, fins al punt de regalimar saliva, el líder de torn. que --de tan "emprenedor"...-- se'n salva (...diguem-ne) dels crus efectes de la crisi: a) atesa l'enorme pasta amb què s'ha fet (immune a tota restricció fiscal, però això no es diu), p. ex., i/o b: gràcies al qual se salvarà el món... o l'immediat entorn.

Anònim ha dit...

El novembre del 2010 jo encara no estava ficada al món dels teus articles.

El trobo sensacional, la paralula "emprenedor" s'ha banalitzat molt, com bé dius, la persona emprenedora es la que cada dia lluita per tirar endavant qualssevol progecte.

Aqui el meu comentari amb mes de 3 anys de retard. Gràcies.

MARTA VALLS