La saviesa dels clàssics

No tinc cap intenció de parlar de parèmies. Ho he fet recentment a CatalunyaPress i aquí mateix, en la primera versió d'El Fil d’Ariadna. Endemés, no fa cap falta. Ja tenim qui se n’ocupa a la perfecció: l’amic Víctor Pàmies, a qui, a aquestes alçades, tots coneixeu.

Tanmateix, quan m’ha vingut al cap que demà ens trobarem en la jornada de reflexió de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, m’ha assaltat la necessitat imperiosa de retornar als clàssics. Aquestes eleccions són molt importants i, segons tots els pronòstics, canviaran el signe del govern català. Atès que no he vist cap modificació significativa en el comportament dels nostres polítics, que s’entesten a desqualificar-se entre ells tot criticant el passat, el present i –fins i tot!!!!– el futur; que treuen la roba bruta dels altres i són incapaços de fer autocrítica; que confegeixen discursos buits de contingut, purament anecdòtics, on mai no acaben de presentar de manera clara i ferma el seu programa electoral, no he pogut evitar l'intens i vívid record de la meva àvia.

La iaia Elisa no era una dona amb gaire formació, però posseïa un instint, una memòria i una intel·ligència innats. Li agradava aprendre coses, llegir, estar informada. Adorava Catalunya i el català. Li interessava moltíssim la nostra literatura. La podríem definir com una dona inquieta per saber, malgrat les circumstàncies d’una difícil vida que, a la seva època, no li van permetre aspirar a una millor educació.

En qualsevol cas, jo penso en ella a diari. De fet, tinc molt clar que sempre és amb mi. Em va ensenyar moltíssim, i cada dia que passa en sóc més conscient. Tot allò que afirmava solia estar carregat de seny i de raó. Amb un indiscutible sentit pràctic, atresorava la saviesa ancestral que és comuna a totes les àvies del planeta. Sensata, modesta, senzilla. Però contundent.

La meva àvia Elisa coneixia moltes parèmies. Refranys, dites populars, frases fetes. Davant dels diferents esdeveniments de la vida –quotidiana o no– sempre tenia a punt la més encertada i adient expressió. Aquest recurs arribava a tal extrem, que tota la família ja sabíem què diria en cada ocasió. Però no per això deixava de ser idoni. Per tant, davant d'un tal bagatge, a casa meva vam decidir que la paraula de l’àvia s’avenia, sens dubte, amb el concepte de “clàssic”. A partir del particular, la iaia aconseguia definir l’universal. A veure si això no és la definició de ”clàssic”!

Ara, enfront de fets concrets, a casa ni tan sols no ens molestem a repetir la dita de la iaia. Simplement murmurem, mirant-nos amb complicitat: “els clàssics” i això significa que ja sabem de sobres quina frase utilitzaria ella en aquella ocasió.
Doncs bé, no sense certa ironia sarcàstica, encara que sigui amarada de nostàlgia, em permetreu recórrer avui als clàssics i a la riquesa de la nostra llengua. Així podré definir, amb només tres expressions, el sentiment que m’embarga davant de la jornada de diumenge:

- No n'hi ha un pam de net.
- N’hi ha més fora que dins.
- Per això no es volia morir mai aquella vella, perquè sempre en veia de noves.

A bon entenedor...
Que dineu de gust, lletraferits.