El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 25 de novembre de 2010

Set anys sense tu, amic


Els micos són massa bons per a que l'home en provingui

(Friedrich Wilhem Nietzsche)


Ahir va fer set anys que l’amic Floquet de Neu va deixar-nos per sempre.
He decidit que, si en aquest bloc commemorem la desaparició d’una pila de catalans insignes, què ens impedeix recordar i homenatjar també un ésser tan entranyable?
Els qui em coneixeu bé ja sabeu que tinc una bonica història personal amb ell. Alguns ho haureu llegit en aquest mateix bloc (versió antiga) en forma de dues narracions que es complementen,
A l’altra banda i Davant del vidre. Us les enllaço per si algú no les coneix i hi vol anar. I penseu que convé llegir-les en aquest ordre.
Amb agredolça nostàlgia, no he volgut deixar passar l’ocasió de parlar-ne.
Benvolguts lletraferits, la meva remembrança és avui per a en Floquet, trista imatge solitària de la incomprensió humana i de la tendresa.

13 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Com passa el temps, es veritat ja fa set anys que se’n va anar “Floquet de neu”. Jo no havia llegit el teus articles anteriors, ho he fet ara mateix , els dos m’han agradat molt, potser més “A l’altra banda” Estic d’acord amb el que dius, un es la visió d’ell i l’altre “Davant del vidre” la visió nostra. En qualsevol cas els dos son força emotius i demostren la tendresa que senties per aquest personatge.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jordi, gràcies per la teva lectura, tan ràpida. Allò q explico a "Davant del vidre" és absolutament cert. Anava amb el meu germà Elies, el petit. Ell tenia 6 o 7 anys (si fa no fa) i jo 17 o 18. Des del moment q les nostres mirades es van creuar, sempre més he tingut la certesa q els primats d'aquesta categoria són quasi humans i tenen uns sentiments molt més complexos que no ens pensem nosaltres, des de la nostra atalaia d superioritat

Gemma C.O. ha dit...

Passa el temps molt depressa i crec que moltes persones vam passar una experència similar a la teva, es podia llegir ben clarament en la seva expresió i la sensació que em feia pena encar la recordo.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Acabo de llegir els teus dos relats de “El fil d’Ariadna” més antic. Tot i que jo mai no he vist el Floquet de Neu (sé qui era, però), els relats m’han arribat ben endins. Has sabut expressar molt bé els sentiments, tant a la narració des de la perspectiva d’ell com a la narració des de la teva. No sé què pensava Floquet de Neu, però no m’estranyaria gens que alguna cosa similar al personatge del teu relat. El comprenc molt bé. El pobre..., anava a dir “home”, el pobre gorila en devia estar fins el capdamunt i de segur que estava deprimit. Fa un any vaig veure un reportatge sobre ximpanzés en captivitat, narrat en part per la Dra. G. (no me’n recordo bé del seu nom, aquella tan famosa que va passar anys i panys a l’Africa estudiant els ximpanzés). Era colpidor. Els primats mai no haurien d’estar en gàbies. Jo sempre hi he estat en contra. Són tan similars a nosaltres que ficar-los en una gàbia és com posar un humà en una presó. I tinc gran estimació als goriles. Els trobo d’allò més tendres. La darrera vegada que vaig anar al zoo de Toronto vaig veure una família de goriles en una gàbia: el pare, la mare, dos adolescents i un infant. Els petits s’entretenien jugant i comunicant-se amb els infants humans a l’altra banda de la gàbia –de fet era molt divertit de veure, gairebé increïble aquella comunicació directa entre tots els joves, humans i goriles. Els pares gorila, però, feien pena –avorrits, deprimits, farts, carregant-se de paciència per suportar tota aquella gent fent ganyotes i dient-los coses; a la fi es van girar d’esquena ben tips de tot plegat. Un detall que et vull comentar: un dels goriles adolescents va aconseguir agafar una flor grossa que creixia a l’herba entre la gàbia i la gent. Es va asseure i es quedà allí acaronant la flor. Aquell detall tan dolç em va arribar a l’ànima i mai no l’oblidaré.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Milers de gràcies, Shaudin, pel teu sentit i extens comentari, que ve a reafirmar allò que jo penso i que intento reflectir en els contes. En Floquet estava molt mimat, en una gàbia d'or, però aquest fet no canvia res.
Això de la flor que expliques és molt bonic, gairebé podria donar peu a una altra petita història escrita. T'ho pots rumiar, en un dels contes que escrius per a nens.
Tot plegat em fa sentir trista. Ja saps com m'estimo els animals i com sento les injustícies.
Em serveixen ara les paraules de Rubén Darío per reflectir això que dius de la gàbia:

Pobrecita princesa
de los ojos azules.
Està presa en sus oros,
está presa en sus tules,
en la jaula de mármol,
del palacio real.
El palacio soberbio
que vigilan los guardas,
que custodian cien negros
con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme
y un dragón colosal.

Era Barcelona el "dragón colosal" del Floquet? Ara no ho sabrem mai, però jo estic segura que tenia un cervell al qual només li faltava la capacitat de parlar.

M'emociona tot plegat.
Moltes gràcies, Gemma.
Moltes gràcies, Shaudin.

Yves Gerbeau ha dit...

Boníssim el comentari de Nietzsche... no el coneixia, molt en la seva línia...

Anna Maria Villalonga ha dit...

La traducció és meva. No sé si resulta gaire reeixida, però prou entenedora segur que sí. I sí, molt en la seva línia.

Elies ha dit...

Jo també hi penso a vegades, en el floquet. Crec que podré recuperar del meu disc dur aquell reportatge que et vaig comentar fa temps que van passar per televisió. Ja te'l faré arribar.
Un petó.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em faria molt il·lusió. Tu formes part de la meva història.
Un petonet, estimat.

Teresa ha dit...

El Floquet va arribar a Barcelona el mateix dia que va néixer la meva germana, el 4 d'octubre de 1966. Odio que els animals estiguin presos, que siguin observats com rareses, per molt atesos que estiguin, encara que la gàbia fos d'or, aquest no és el seu lloc. Per això, quan el Floquet va morir, vaig pensar: "Ja ets lliure, res no et pot aturar i allà on siguis seràs més feliç que qualsevol dia en aquest maleït zoològic".
Que descansi en pau; el recordo molt, i espero que algun dia s'acabin les presons per a tots els éssers vius.
Petons!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Els teus dos articles m'han emocionat molt. Pobre Floquet!

Anònim ha dit...

Com m'he emocionat Anna, comparteixo del tot, els dos relats, crec que has clavat els seus sentiments, crec, que nomès pot escriure aixi qui s'estima moltissim els animals.I evidement amb els coneixaments de literatura i bocabulari exquisits. Exactament, com en un comentari diu el Joan Grau.. jo soc tu, o posar-se a la pell de l'altre.

Gràcies per compartir aquesta trista i maravellosa història del Floquet, la portaré en en el meu cor.

Carme Luis

Anna Maria Villalonga ha dit...

Alícia i Tura, la història que explico em va passar de debò, amb el meu germà petit.