El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 29 de març de 2011

De tòpiques creences (la inversió)

Versió oficial de la caiguda de l'Àngel de la llum 

Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae?! Deiectus es in terram, qui deiciebas gentes!, qui dicebas in corde tuo: In caelum conscendam, super astra Dei exaltabo solium meum, sedebo in monte conventus in lateribus aquilonis; ascendam super altitudinem nubium, similis ero Altissimo (Is 14.12-14)
Com has caigut del cel, oh estel del matí, el fill de l'aurora! Has estat llançat a la terra, tu que volies dominar les nacions! Tu que vas dir en el teu cor: Pujaré al cel, aixecaré el meu tron per damunt de les estrelles de Déu, m'asseuré al tron a la muntanya de l'assemblea, en les altures màximes de la muntanya sagrada. Pujaré als cims dels núvols, i seré com l‘Altíssim.


I si...

M'ho comentà un amiga, que ho havia llegit. I ara ja tant se val de qui és la teoria. 
Però si la batalla la va guanyar el dolent... Llavors, ja tot s'explica...  

(reflexió poèticotranscendent generada per la incomprensió del món)

21 comentaris:

Elies ha dit...

Si noia, en aquest món nostre, sembla que tot estigui cap per avall. De tota manera, no caiguem en el pessimisme i tinguem confiança en la bona gent, que n'hi ha molta.
Només cal estar una estona convivint amb nens per adonar-se'n que tot és possible.
Una abraçada.

Gemma ha dit...

Cert, com et vaig comentar, però...segur que el dolent és el dimoni? Qui ens assegura que totes les desgràcies no són enviades pels Deus per poder-se mantenir en el poder? Per guanyar adeptes. Potser la lluita no s'ha acabat..... I nosaltres al mitg.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Tot està per fer i tot és possible

Jordi Canals ha dit...

Hem de confiar amb les bones persones. A la fi, l’arcàngel Miquel vencerà a pols Lucífer. No podria ser d’una altra manera.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, però la perversitat podria ser molt gran. Imagineu, hi ha una batalla entre el bé i el mal. Però guanya, en contra del que se'ns ha dit, el mal. Però el mal (que per això ho és) ens fa creure al contrari. Aleshores, encara ens té més dominats (i genera el complex de culpa i la idea de pecat). Ens té en un puny. I, a banda, va fent de les seves a tort i a dret i, a sobre, ens fa pensar que aquí ens hem de portar bé i suportar-ho tot.
Com dic, "llavors ja tot s'entén"

Yves Gerbeau ha dit...

Això sempre i quan els "dolents" siguin els que la gent diu que són els "dolents", no? :-)

Ànims! Que avui has d'estar molt animada!

Anònim ha dit...

Hola navegants de la bitàcola.
Plutarc va dir que ".. Un floreix a la vida, mentre l'altre fineix i és esbiaixat". Fins al segle XVI l'esplendor i decadència d'un sobirà es presentava habitualment com un exemple capritxós de la fortuna. De vegades la deessa de la sort-Tykhe, (grega), Fortuna (romana) - té els ulls tancats, per a indicar amb quina arbitrarietat distribueix la sort. Fins a quin punt l'home depèn de les forces del destí i de la deessa fortuna ho van saber ja en temps antics tots els mariners. El mar, que amenaça i engoleix l'home, passa a ser una imatge del món amb tots els seus perills. Segons la concepció medieval cristiana aquí domina el diable (Leviatan), el monstre marí, que vol fer sotsobrar al barca del creient mariner. La vida sencera es converteix en una navegació perillosa, del que són paradigmes eloqüents l'Ulisses homèric i el profeta Jonàs de l'Antic Testament.

Pep Keats

Anna Maria Villalonga ha dit...

És difícil, eh, Yves? Entre les notícies i tot plegat.
Sí, ja parlem d'això. La inversió dels papers impliquen també la inversió dels conceptes. Si els dolents es fan passar per bons però en realitat maquinen, vol dir que els que ens pensem que són bons no ho són.
Ui, quin embolic.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Pep, mentre contestava a l'Yves, has escrit tu.
Avui m'he centrat en la mitologia cristiana perquè m'han vingut al cap les paraules de l'amiga que cito en el text (la Gemma Colomé). Va plantejar que havia llegit que la Història Sagrada ens feia creure que, en la batalla entre el bé i el mal, havia guanyat el bé. Però... si si va ser al revés?
I d'aquí ha sorgit la meva reflexió.

Anònim ha dit...

El déu d'aquest món és Rex Mundi.
El bon déu no és d'eixe món.
El contrari d'Amor és Roma.
Els efectes espill i el trobar clus formen part del laberint personal i, alhora, col·lectiu.
En eixe món es cremen a la foguera persones de bon cor, i s'alcen als trons de poder individuus sotmesos a les voluntats del Rex Mundi.
Siguem lliures a l'hora de triar el nostre camí. No deixem que triïn per nosaltres.

Absenta Esclarmonda Aurembiaix (Fois, Occitània).

Judit Bergadà ha dit...

No crec en déu ni en el dimoni, així que ho tinc xungo per a posar-te un comentari, guapi. :)

Anna Maria Villalonga ha dit...

hhahaha, Judit, jo tampoc. No cal creure-hi per parlar de mitologia.

Anònim ha dit...

Anna, Wody Allen exclamava: "Tant de bo Déu em donés una clara senyal. Com fer un gran dipòsit al meu nom en un banc suís!. "


Diu una antiga llegenda xinesa:
"Un deixeble va preguntar al Mestre: Quina és la diferència entre el cel i l'infern ". El Mestre li va respondre: és molt petita, però té grans conseqüències. Vine, et mostraré l'infern. Van entrar en una habitació on un grup de persones estava assegut al voltant d'un gran recipient amb arròs, tots estaven famolencs i desesperats, cadascun tenia una cullera presa fixament des del seu extrem, que arribava fins a l'olla. Però cada cullera tenia un mànec tan llarg que no podien portar a la boca. La desesperació i el patiment eren terribles. Vine, va dir el Mestre després d'una estona, ara et mostraré el cel. Van entrar en una altra habitació, idèntica a la primera, amb l'olla d'arròs, el grup de gent, les mateixes culleres llargues però, allí, tots estaven feliços i alimentats. No comprenc va dir el deixeble Per què estan tan feliços aquí, mentre són desgraciats a l'altra habitació si tot és el mateix? El Mestre va somriure. Ah ... No t'has adonat? Com les culleres tenen els mànecs llargs, no permetent portar el menjar a la seva pròpia boca, aquí han après a alimentar-se uns als altres

Pep Keats

Duc Engrescador ha dit...

No coneixia aquest text, Anna Maria, no recordo haver-lo llegit abans. Realment impressiona! Té molts matisos que podrien ser objecte de comentari.

Fixem-nos bé, a més, que la victòria cristiana és també bastant curiosa. Aquesta victòria passa, paradoxalment, per la derrota, pel triomf del mal, per la mort, per la creu i sembla que no es dóna en l'àmbit terrenal, encara que, potser massa sovint, se'ns hagi venut o ho haguem entès de manera diferent.

És un debat que no és d'ara i que, si fos fàcil de resoldre, ja no en diríem res més.

Toni

ninona ha dit...

Potser en el fons és que el bé i el mal són la mateixa cosa mirada des de diferents prismes.

Heu llegit La ciutat sense temps ? Hi ha una història subjacent al llarg de tota la novel·la que és una reflexió continuada sobre la lluita entre el bé i el mal; no un bé i un mal absolut, sinó un bé que incorpora trets dolents i un mal que amaga coses bones.

Una reflexió interessant.

Gemma ha dit...

Però qui diu que els bons són els bons i els dolents els dolents? Qui ho ha decidit? Al cap i a la fi, va ser un àngel que es va rebelar, ell volía mantenir l'ordre esteblert, segur que és el dolent? Segur que per la seva causa tenim el món que tenim? Repeteixo i pregunto, qui va guanyar realment?

LURDES ESTRUCH ha dit...

és el que passa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

veig que el tema dóna de si. Com diu el Duc, si ja estés resolt,no passaria.
Lulu, ara no he entès si la teva frase ve a tomb del text o de les anteriores intervencions.
Bé, suposo que val igual.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Be, què puc dir? No crec en la batalla entre el bé i el mal. Tampoc en la història de Lucifer i tot plegat. De fet –dolentota que dec ser– em resulta interessant el personatge de Lucifer, caigut amb els seus allà baix a l’infern i intentant sortir-se’n com pot (sempre tinc en ment l’obra de Milton). I el cel amb tots els seus personatges el trobo força avorridot. Però, com deia, no crec en aquesta batalla entre el bé i el mal. Com més anys tinc més complex em sembla tot.
M’agrada això que ha posat algú sobre en Woody –ell sempre tan enginyós.
Trobo que, precisament, hauríem de deixar de veure-ho tot com bo o dolent –o blanc i negre, perquè més aviat és de color gris. Em sembla que pensar en bo i dolent ha portat moltes injustícies al món: blancs bons i foscos dolents, humans bons i bèsties dolentes, home bo i dona dolenta... En fi, ja ho pots entendre.
La batalla, que jo entenc com entre el que és just i el que és injust, no s’acaba mai, no s’ha guanyat ni s’ha perdut perquè es lluitarà fins que no quedin humans. El que és necessari és continuar la batalla.
Ep, ja he entès quin era el teu punt, que consti.

Carmen Luis tTatje ha dit...

Crec, que tots podem ser l'angel caigut, depen del moment de la nostre vida, i angels i arcangels, aixo depen de la conciència, crec que sempre és la conciència,neta o bruta o sigui angel o dimoNI
De fet, no se el perque, crec que a tots, ens agrada més mirar la cara del Dimoni.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Shaudin, ja sé que has entès la intenció del meu escrit.
Per a mi la mitologia (cristiana o no) sempre és útil i m'agrada usar-la.
A més, criats com estem en la cultura paleocristiana que, ens agradi o no, ens envolta pertot, resulta doblement adient.
Gràcies a tots.