El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 18 de març de 2011

Cloc!, d'August Bover


Fa pocs dies, August Bover, mentre agraïa les felicitacions pel llibre que avui ressenyem, va comentar: “Publicar poesia en aquest país és gairebé una activitat clandestina”. La frase em va semblar diàfanament preclara i m’agradà tant que la vaig anotar. En aquesta nostra societat prosaica i embrutida, en la qual els valors de l’humanisme i de la llibertat creativa cada vegada es troben més mediatitzats pel poder, les modes i els imperatius econòmics, entestar-se a treballar amb la paraula amb la simple voluntat (poca broma!) d’expressar sentiments i de crear bellesa, pot semblar una pretensió d’ingenus, utòpics o somniadors.
I potser ho és... però... què hauria estat la història de la humanitat sense ells? Jo us ho diré: no res.
Per sort, encara en sorgeixen, d’aquests homes. I avui, amb un orgull especial, us en presento un al qual m’estimo molt.

August Bover (Barcelona, 1949) és Doctor en Filologia Romànica i Catedràtic Emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. El considero una persona excel·lent, afable, atenta i molt educada. Per a mi, però, és sobretot el meu professor. Jo vaig ser criada en el respecte i la veneració envers aquells que, al llarg de la meva vida, s’han dedicat a formar el meu esperit. L’August (permeteu-me la franquesa de tractar-lo així) em va obrir les portes per primer cop a l’Edat moderna de la nostra literatura, sense saber llavors (ni ell ni jo) que acabaria dedicant-me professionalment a aquest període concret. Comprendreu per tant que, tot i que després hem esdevingut companys de Departament i d’altres afers, ara mateix em senti carregada de responsabilitat en escriure aquestes ratlles.
Bover ens presenta un llibre que encara està ben calentó, ja que tot just acaba d’aparèixer publicat. S’intitula Cloc!, una onomatopeia ben senzilla per descriure un espai literari ric, divertit i sorprenent. El volum inclou unes magnifiques il·lustracions de Pere Capella Simó, que arrodoneixen molt bé el conjunt. El pròleg, confegit pel nostre amic Màrius Serra, apunta una idea molt encertada. Suggereix l’adscripció dels lectors a una nova fe, el “boverisme”, cosa que a mi em sembla una excel·lent pensada. Bé, jo ja ho era abans, de boverista. Però des d’un punt de vista acadèmic. Ara, d’ençà que he llegit el llibre, he passat a formar part del boverisme, diguem-ne, literari.  


Però anem a pams. Escriu Serra textualment, amb un vocatiu dirigit a l'anònim lector: «Els psicòlegs parlen de bovarisme quan una persona presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es considera una altra persona que no és”. Naturalment, el terme prové de la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert i va ser Jules de Gaultier qui l’adoptà per al lèxic psicologista. [...] Si Jules de Gaultier es va empescar això del bovarisme, no veig que jo ara no em pugui inventar el boverisme, definit com un estat mental al qual ara mateix estàs a punt d’accedir, lector desconegut. Perquè jo t’auguro que la lectura d’aquest poemari d’August Bover et transformarà en boverista».
I afegeix: «Has de saber que, d’ara endavant, el teu boverisme serà agut, amb possibilitat d’esdevenir crònic».
Doncs bé, subscric indubtablement les afirmacions verbívores d’en Màrius. Bover confegeix un volum on posa en pràctica l’enginy i la imaginació al servei de la literatura potencial. Esmicola el nostre mot, els nostres sons, les nostres síl·labes, fins i tot les nostres grafies. Un duríssim exercici de constricció de l’escriptura en la tradició de l’experimentació que es va inaugurar a França amb el taller Oulipo (acrònim d’Ouvroir de littérature potentielle) i els treballs de Raymond Queneau i François Le Lionnais, a hores d’ara ja cèlebres.    
No vull detallar tot el que conté l’obra, perquè es tracta que el lector ho descobreixi personalment i gaudeixi del factor fascinació, del factor sorpresa. Tanmateix, puc esmentar que Bover juga amb els palíndroms, vindica el guionet, s’entreté amb les enormes possibilitats monosil·làbiques del català, mima les consonants, es diverteix amb les vocals i la seva reducció, fantasieja amb els sons i balla amb les síl·labes. Es converteix en un orfebre i en un microcirurgià de la llengua. Lúdic, alegre, divertit. I ho fa molt bé.
Malgrat tot, s’endevina darrere de cada vers un sofriment joiós (i perdoneu l’aparent contradicció, quasi un oxímoron, d’aquesta afirmació). En llegir Cloc!, hom percep clarament el desig de perfecció i la lluita de l’autor. Una tasca ingent (que es conjuga amb el seu entusiasme), de la qual és impossible no haver-ne eixit amb un enorme somriure a la cara. Sofriment a l'hora de crear, però satisfacció en trobar el so, el mot, la terminació, la lletra més adient en cada moment.

Jo m’ho he passat d’allò més bé. Poemari d'alçada. Però vull remarcar que la lectura de Cloc! no s’acaba mai. Per a mi, tot just comença. Perquè es tracta d’una feina per sempre. Anar pouant a estones, amb delectació, en els fascinants misteris del llibre significa, definitivament, professar el boverisme.
I jo, lletraferits, em declaro irremissiblement afectada per una febre boverista crònica.
Apa, lletraferits, ara us toca a vosaltres.    

Cloc!
August Bover / Poemes
Pere Capella Simó / Dibuixos
Arola Editors, 2011

18 comentaris:

LURDES ESTRUCH ha dit...

friso per tenir-lo a mans i delectar-m'hi.

Anna Maria Villalonga ha dit...

T'agradarà molt, n'estic segura.
M'acaba de trucar l'August supercontent.
Que xulo tot plegat!!!

Anònim ha dit...

Em sembla que te'l demanaré, aquest.

Jo hi penso sovint en els monosílabs en català i, de vegades, faig jocs mentals, tot sol, buscant mots i fent-ne conjunts, sèries, grups, etc...

Potser estic sonat, no ho sé.

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no, jo també ho faig. Mira, vaig editar uns poemes del segle XVIII, que sortien al Diario de Barcelona, i n'hi ha d'aquests monosil·làbics. Són jocs de mots molt bonics.
L'August, a més, recupera en aquest llibre expressions i paraules perdudes, que jo precisament em trobo en les peces de teatre del XVIII i del XIX.
Aquesta poesia d'aquest llibre és lúdica, evidentment poc habitual, però també ens mostra, entre d'altres coses, les possibilitats de la nostra llengua.

Anònim ha dit...

A mi em costa llegir poesia, potser ara serà la ocasió per fer-ho. Ho intentaré. Gràcies Anna Maria.

MARTA VALLS

mercè trias ha dit...

Mai he llegit rès però per amics si he escoltat la seva narrciò, ara que m'has fet agafar el "rau rau", anirè a buscar.lo. Bona tarda Anna i gracies per el suggeriment!!!

Jordi Canals ha dit...

Aniré a buscar-lo il·lusionat. Moltes gràcies pel teu suggeriment!

Duc Engrescador ha dit...

La teva ressenya, Anna Maria, m'ha fet pensar molt, entre d'altres coses, en la meva relació personal amb l'univers poètic en general. Evidentment, n'he tret les meves particulars conclusions.

Vull agrair, des d'aquest espai, al professor Bover el coratge de dedicar-se a aquesta mena d'activitats gairebé clandestines. Estic segur que és un home afortunat!

Evidentment, també t'agraeixo a tu, Anna Maria, alumna d'August Bover i professora meva, que ens facis arribar notícies d'aquests móns ignots i llunyans per a molts de nosaltres, on les lletres i les paraules juguen, felices i lliures, a cuit i amagar.

Toni

Anna Maria Villalonga ha dit...

Toni, ara m'has emocionat. Ostres, que bonica és la interacció entre tots plegats (professors de professors, alumnes que ho eren i ara són amics, literatura i poesia a dojo).
Moltes gràcies, amic.

Jordi Canals, fidel entre els fidels. T'agradarà i t'ho passaràs bé. El poemari de l'August
és com un bon vi, per degustar lentament.

Marta i Mercè, guapes, endavant amb la poeessssia!

Boladevidre ha dit...

Hauré de llegir-lo.
Gràcies per la ressenya i també per parlar de poetes i de poesia... encara que sigui quasi clandestinament.....

Anònim ha dit...

Com sempre fantàstica la teva resenya... i com sempre llegir els teus comentaris i explicacions fan que a un l'hi agafin ganes de llegir tot i tot......un petonet guapa.
Mercè Sanchis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

El vull llegir!!! Saps on el puc trobar des del Canadà (llibreria en línia)? El vull afegir als altres que encara no he comprat –no trobo temps per a res més que la feina de la universitat.
M’ha agradat molt el teu article. El teu entusiasme és contagiós.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ho esbrino i et contesto, Shaudin.
I novament, gràcies a tots.

Elies ha dit...

"Cloc!" fa patxoca. Moltes gràcies per la recomanació. La poesia és evidentment poc popular però si aquesta és de caire lúdic, segur que pot arribar a més persones.
Felicitats a tots dos.

Teresa ha dit...

Bona tarda!
He de confessar que la poesia no és la meva lectura habitual; però comprovo que em fascinen els poemes de la Lurdes, o de l'Anna! Potser que la poesia m'entra així, en petites dosis. Ja tinc ganes de llegir el llibre d'en Bover després de la presentació de l'Anna.
Com recomaneu llegir un llibre de poesia? Tot seguit o anar assaborint-lo poquet a poquet??
Petons a tothom!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom novament, i també en nom de l'August, que em consta que està molt content.
Teresa, no hi ha receptes. La poesia té aquesta particularitat. Es pot assaborir de mica en mica, a petites dosis. Jo he llegit el llibre de l'August per raons òbvies (em feia il·lusió i volia ressenyar-lo) però també dic a la ressenya que ara penso que la lectura tot just comença. És en la relectura pausada i perllongada que acabes de copsar un poema en tot el seu abast.

Anna Maria Villalonga ha dit...

evidentment, volia dir que l'he llegit tot seguit.

Teresa ha dit...

Gràcies, Anna!
Suposo que és com la música... quant més l'escoltes més detalls i particularitats li trobes...i més t'agrada!