El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 31 de març de 2011

Com explicar aquest país als estrangers, de Matthew Tree



Abans de res vull manifestar que, aquesta setmana, el meu article a CatalunyaPress tractarà sobre aquest mateix esdeveniment, de manera que l'un complementarà l'altre i, evidentment, l'enllacaré aquí damunt així que el diari el publiqui (d'aquí a unes hores). 

Dit això, ahir 30 de març a les 19 hores va tenir lloc, a la galeria Untitled de Barcelona, la presentació del llibre de Matthew Tree intitulat Com explicar aquest país als estrangers. Hi havia força gent en un ambient distès al bell mig del barri de Gràcia (que, per cert, em va fer una mica de ràbia; feia temps que no hi anava i el vaig trobar molt bonic i molt net. A veure si les autoritats s'esmercen a tractar amb igualtat tots els barris i a no fer diferències amb els que estan més de moda entre la burgesia progre de la ciutat).  Bé,  queixes a banda que no vénen al cas, haig de dir que m'ho vaig passar d'allò més bé. 


En Matthew, amable, planer, assequible com sempre (jo ja  havia assistit l'any passat a la seva presentació a l'FNAC de Negre de merda, que va ser molt interessant), ens va mostrar com és possible ser anglès i, alhora, estar totalment integrat a Catalunya i comprendre a la perfecció (fins el punt d'explicar-la magistralment) la nostra idiosincràsia individual i col·lectiva. El llibre és un recull dels articles que Tree ha publicat sobre Catalunya al llarg de més d'una dècada. La majoria són textos originàriament en anglès que ara apareixen en les dues versions (anglesa i catalana), tant en format paper com en format de llibre.e.  
 


L’acte d’ahir, presentat en primera instancia per l’editora de la versió anglesa, Liz Castro, va consistir en una breu introducció i en la lectura de diversos fragments del volum a càrrec de Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi i el mateix Matthew. Els assistents vam riure de valent, constatant la finíssima ironia i l’àcid humor de la intel·ligent prosa de Tree (que té les idees molt clares), però sobretot vam valorar la seva voluntat d’aproximació a la nostra realitat i la inquietud per mostrar-la al món. Per fer saber a Anglaterra, als Estats Units i, gràcies a la globalització, podem dir que arreu, que Catalunya existeix, que és un país amb una llengua emprada a tots els nivells (no cal que jo recordi ara estadístiques diverses que podem consultar amb facilitat), que s'ha de preservar i potenciar.    


La trobada es va estendre una bona estona, amb copa de cava i  sessió de signatures (mig improvisada, no hi havia ni un lloc preparat) de llibres.  Jo, com que conec en Matt de la seva col·laboració altruïsta i desinteressada amb els Blaugranes en cadira de rodes i amb el projecte de Barcelona, decideix, no vaig voler deixar escapar una nova dedicatòria. A més, vaig voler fotos recents per a la meva col·lecció. La gràcia és que ell no volia que es notés que eren fotos preparades i el resultat és aquest simpàtic reportatge gràfic que us penjo tot seguit i que espero que us sembli representatiu del caràcter de la presentació. És a dir, una trobada de companyonia i caliu humà.     
Darrere de les fotos, benvolguts lletraferits, uns copio les reflexions amb les quals he tancat l'article de CatalunyaPress. Per si algú de vosaltres (cosa que comprendria perfectament) no té ganes o temps de fer ambdues lectures.

Fins ben aviat.




Què ho fa que algú de fora, un anglès per a més inri i per tant fill d’una gran potència mundial, vingui a un petit país com Catalunya i entengui tan diàfanament la nostra realitat? Què ho fa que vegi claríssima la situació de submissió de la llengua i de la cultura i es decideixi a explicar-la al món? Què ho fa que comprengui que la via per normalitzar la situació d’aquest petit país és desprendre’s del jou dels qui encara es pensen que regenten un imperi?  Què ho fa que hagi estat capaç, no només de parlar-lo, sinó també d’escriure professionalment en català quan hi ha milers de ciutadans que viuen tota la vida a Catalunya i mai no han dit ni una sola paraula en la nostra llengua? Què ho fa que estigui tan integrat sense deixar de ser qui és, que pugui involucrar-se i comprendre la societat catalana sense perdre, però, el seu esperit crític? Què ho fa que pugui mantenir la distància necessària per ser equànime en les seves apreciacions i, alhora, emetre uns judicis tan clars i vinculants?

Matthew Tree és intel·ligent, és just i, per damunt de tot, s’ha enfrontat a nosaltres sense prejudicis. Ah, i una altra cosa: ha tingut la inquietud necessària per aprendre de l’entorn. Aquesta, al meu entendre, és una virtut extremadament valuosa.  

Gràcies, Matt.  

11 comentaris:

Elies ha dit...

Felicitats a tots dos.
Gràcies, Matthew, per tot el que aportes a la nostra societat.
Visca Catalunya!

yves ha dit...

La segona foto de la sèrie de tres és boníssima! ahhha.
Doncs sí, en mat és un crack... i només gent com ell ens serveix per donar un discurs objectiu, pqè el nostre no ho és gens, per sort, perquè ens estimem el país i el defensaríem fins i tot no tenint raó! ;-)

Ara caldrà veure qui llegeix aquest llibre, algú de "l'altre costat"... no crec. Però sí gent que no formi part de cap dels dos costats, no? Sempre i quan ens entossudim a fer dos costats... si ells no volguessin... quin país! Que complexos som! Que macos som!

Jordi Canals ha dit...

Enhorabona a Matthew Tree pel seu nou llibre i a tu Anna Maria per la bona i puntual informació que ens fas arribar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

hahaha. Yves, les fotos van anar de la següent manera:
Jo: Firma'm el llibre Matt i sisplau (a un senyor que hi havia allà, molt amable) faci'ns una foto per al bloc i tal.
Matt: Home, no posem, que no es noti que posem.
Jo: Val, doncs, mira, jo m'ajupo (ell estava assegut firmant) i ja està, així es veurà natural.
Una senyora que s'ho mirava, després de la primera foto: Dona (a mi) no t'ajupis tant que quedes massa baixeta.
Jo: Sí, és veritat, semblo nana.
Matt: jo vaig firmant (i rient entremig)
Home: Jo vaig tirant fotos, eh?
Jo: Un moment, que m'aixeco.
I, enmig de tot això, la foto aquesta quan en Matt em tornava el llibre dient:
què vols, que també surti el llibre?

En fi, ben bé el joc dels disbarats. Però m'ha semblat divertit, precisament per tot això, posar les tres fotos que no estan mogudes.
Hahahah.
Petons a tots.

Anònim ha dit...

Hem d'estar molt agraïts al Matthew per la seva valuosa contribució a la divulgació del nostre pais, de la nostra llengua i del que som i representem.
A més, com diu l'Anna, fet amb intel·ligencia i també amb equanimitat.

Felicitats!

IO

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Anna Maria, ja et vas recordar de preguntar-li la informació del llibre en versió anglesa? M’aniria molt bé per a les meves classes i altres canadencs. Fan molt més cas quan algú que no és català (no ha nascut a Catalunya, ni n’és d’origen) parla d’aquest tema, i més si és anglès.

LURDES ESTRUCH ha dit...

fa anys i panys de l'activisme catalanista de Matthew Tree, recordo quan el sentia a Catalunya Ràdio a les enyorades "Postres de músic" (tot seguit de l'encara de bon tros més enyorada "Orquestra", però això ja foren faves d'un altre paner). i per molts més anys.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Lurdes. Per a mi en Matthew és algú molt especial i ell ja ho sap. A banda del seu activisme a ultrança, sobradament reconegut, per al Manel i per a mi va ser un consol magnífic sentir-lo a RAC1 durant els moments més durs de la malaltia. Ell i l'Albert Om ens alegraven el dia, eren la nostra vinculació amb l'exterior enmig de l'esfereïdor tancament.
Ara, quan penso que el conec, que hi he parlat en diverses ocasions, que l'hem filmat, hem quedat, tenim fotos i tal, em sembla impossible.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Shaudin, no em va caldre preguntar-li perquè ho va explicar l'editora de la versió anglesa només començar. A hores d'ara, el llibre en anglès en paper encara no ha sortit.
Només hi ha la versió electrònica.
Així que surti, te n'informaré, però no trigarà gaire. No pateixis que compliré, com sempre.

Gemma ha dit...

Bé, he pogut llegir els dos articles i ara no en repetiré,erò no en puc estar de dir que la segona foto és una passada, hehehehe que seriós !

Teresa ha dit...

És ben bé una persona especial, en Matthew, fa temps que el segueixo una mica -més des que tu en parles- i sempre m'han agradat les coses que diu i que escriu.
Quina sort poder-lo conèixer!!
Petonets!