El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 9 de desembre del 2011

Mig pa i un llibre


Avui he decidit compartir aquí, al bloc dels lletraferits, l'article que he publicat a CatalunyaPress, a la meva columna setmanal "Compulsió crònica". No ho faig sovint, com sabeu. Només quan penso que, com en aquesta ocasió, és realment adequat. D'altra banda, atès que l'article es basa en un text poc conegut de García Lorca, més avall us hi copiaré aquest text per si us interessa llegir-lo complet. De fet, us ho recomano vivament. Visca la cultura, lletraferits!



Mig pa i un llibre
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.
                                                                               Federico García Lorca
Blanca Llum Vidal, poetessa, estudiosa, rapsoda i aquest curs i circumstancialment alumna meva, em va fer ahir un regal preciós. Jo estava tan enfeinada com sempre, amb la cabòria afegida d’haver d’escriure avui aquest article i no tenir gaire idea del tema a tractar. I no perquè no n’hi hagi, de temes. Ja sabeu que d’això en sobra. Sinó perquè no sempre és fàcil trobar un camí que conjumini l’opinió, l’actualitat i la finalitat cultural d’aquesta columna.
El cas és que, a mitja tarda, m’arribà un correu. Blanca Llum m’enviava un text de García Lorca que jo no coneixia i que, òbviament, em va encuriosir. L’acompanyava amb una sola expressió: “Visca! Visca en Lorca!”. I és que, en realitat, no calia res més. Després de llegir les paraules del poeta, amb l’emoció a la gola, jo també vaig murmurar un visca! contingut en la solitud del meu despatx.
El text, intitulat Medio pan y un libro, correspon a l’al·locució pronunciada pel poeta el mes de setembre de 1931 a Fuente Vaqueros, el seu lloc de naixement, amb motiu de la inauguració de la biblioteca del poble. Eren temps de república i, encara, la cultura jugava en la societat un paper destacat. Lorca va confegir un discurs lúcid i preclar, amarat de sensibilitat poètica, on advocava per la importància cabdal de la lectura, de la literatura, de la formació de l’ésser humà com a únic mitjà de superació.
Sabeu que he defensat aquesta posició, en aquests meus articles, fins a l’avorriment. Us deu sonar moltíssim la meva recurrent afirmació: “només la cultura ens pot salvar”. Per això em temo que, des d’aquest punt de vista, avui no seré especialment original. Tanmateix, em va estremir el clam d’en Federico. A l’inici de la Segona República, amb una posició de compromís que li va costar la vida, el gran poeta demanava la cultura (la cultura, la cultura sempre, amb majúscules i per a tots) amb la il·lusió de la gent entusiasta que encetava un nou projecte.
Setembre de 1931. Després, el negre pou del franquisme i el forat imperfecte d’una transició malgirbada i d’un món global de futur incert. Ara, desembre de 2011. Han passat 80 anys i, tristament, hem de repetir el clam. I cridar ben fort. Les retallades que devem a la sagnant avarícia dels taurons de la banca i de l’economia mundial s’acarnissen amb el feble i passen les tisores per on fa més mal. La sanitat (salut del cos) i l’ensenyament i la cultura (salut de l’ànima). No ens volen sans i savis. Ens volen malalts i ignorants.
Doncs no. Lluitarem pel no. Ahir em van arribar a l’ànima les paraules del gran poeta i avui, a més de recordar-lo, a més d’agrair a la Blanca Llum que pensés en mi i m’enviés el text, vull recuperar la seva vigència. Tant de bo no hagués de ser així. Tant de bo poguéssim parlar-ne, simplement, amb el respecte que es mereix un vestigi del passat. Però em temo que no serà possible. Encara podem sentir a la pell l’actualitat dels mots, la projecció ineludible que els aboca envers l’obscur esdevenidor. I, per damunt de tot, la nostra obligada responsabilitat a l’hora de perpetuar-los.
Gracias, Federico.
Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reinvindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Anna Maria Villalonga, desembre 2011

MEDIO PAN Y UN LIBRO
(text complet de Federico García Lorca, setembre 1931)


"Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta, si es de su agrado, recuerda y lamenta que las personas que quiere no se encuentren allí. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus siembras.
Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’.
Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".


5 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Hola Anna moltes gràcies pel text integre del García Lorca, és meravellós, gracias Federico

Jordi Canals ha dit...

Estic veient una foto de García Lorca d’una visita que va fer a Catalunya on esta voltat de gent de la cultura catalana . El Federico es, de tots, el més baixet , lleuger, de poc cos, però quin cor tan gran que tenia. Gràcies Anna Maria pel text “Medio pan y un libro” i per l’anècdota que expliques de la Blanca Llum i que mostra la notabilitat de les persones que tractes.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

M'ha agradat molt tot. Jo visc envoltada de llibres, fins i tots pel terra, i no podria passar sense ells.

Unknown ha dit...

Gràcies per escriure aquest article, Anna!
I gràcies també per posar sencer el text d'en Lorca.
A casa, quan era petita, els meus pares ho passaven magre per posar un plat a taula cada dia, però també era important aquell conte o llibre que arribava de tant en tant per alimentar-nos l'esperit. Algú va dir "La bellesa salvarà al món", que ve a ser el que diu l'article... Quan ens ocuparem més del ser que del tenir? Petonets!

Anònim ha dit...

Magnífic Federico Garcia Lorca! Quina raó tan gran tenen les seves paraules! Gràcies per compartir-lo Anna! Tura.