Crònica de Sant Jordi, anècdota i reflexió (o el plany d'una activista)

Al meu bloc “A l’ombra del crim” ja hi he penjat la crònica del Sant Jordi negrot, amb fotos incloses. Ara toca explicar la resta en aquest espai lletraferit. De pas, aprofitaré per fer la reflexió a la qual, com a defensora de la literatura de veritat, m’obliguen les circumstàncies.

Anem a pams. La meva jornada va ser molt agradable, d’anar amunt i avall veient persones. Enmig de les dues visites a les parades criminals, vaig fer cap a l’estand de l’ARC, els relataires. Allà, com no podia ser d’una altra manera, em vaig trobar amb alguns dels incombustibles membres de l’associació.

Naturalment, vam riure i fer fotos (sempre ens ho passem pipa, els relataires) i l’amiga Glòria Calafell em va signar el seu recull No·m fall recort del temps, Premi de poesia Ciutat de Vila-Real 2009. Feien goig els nostres llibres: hi havia també, és clar, Barcelona, t'estimo i Temps era temps, els quals, respectivament, contenen els meus relats El llaç vermell i Res no és etern. 

Al cap d'una estoneta, i amb un cuc a l’estómac que començava a insistir, ens vam encaminar a la Boqueria, a dinar a l’Universal, on ens hi va portar en Ferran d’Armengol. Cerveseta, cloïsses, remenat de bolets i una agradable xerrera. La bona vida. No cal demanar més.

  

El problema tot just comença quan arriba la nit i els mitjans de comunicació esbomben a tort i a dret la llista dels llibres més venuts. És aleshores quan el sensible cor dels activistes (per més que ja t’esperis algun disgust) rep una sotragada. El llibre més venut en català no és una novel·la escrita per un autor de casa (que en tenim un munt i bons), un escriptor de veritat que fa literatura en la llengua pròpia. No! Per l'amor de Déu, quines pretensions que tinc! El llibre més venut en català l’ha escrit un suec que no se sap d'on ha sortit, un tal Jonas Jonasson (fins i tot el nom sembla una presa de pèl), amb una novel·la mig humorística intitulada L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Una novel·la que ja és un best-seller i que ara pensen adaptar al cinema. A Hollywood, naturalment.  

Que consti que no critico l’obra. No ho puc fer, perquè no l’he llegit. Que consti que és possible que un dia ho faci, encara que sigui per pura curiositat. Que consti també que comprenc que resulti agradable, sobretot en moments de crisi, trobar un text que ens ajudi a oblidar les cabòries. Tanmateix, la meva animeta d’activista n’ha sortit ferida. Hi ha tant per fer, tant per lluitar! I la meva animeta és tan sensible!

Però tot això no és el més greu. El més greu és constatar, any rere any, l'enorme tirada dels “autors” anomenats “mediàtics”, personatges que atresoren el gran mèrit de sortir a la tele (tertulians, humoristes, presentadors, cuiners i cuineres) i que, com a conseqüència, poden publicar llibres a cor què vols. Les males llengües m’han filtrat que existeix un potentíssim virus relacionat amb la cosa mediàtica. Aquest virus genera en l’organisme de l’afectat, així que comença a ser conegut gràcies als mitjans audiovisuals, el desenvolupament d’una mena de talent literari d’acció immediata. Se saben poques coses de la malaltia. De moment sembla difícil de curar i, a més a més, ataca a tothom per igual, independentment de la professió anterior.   

Paral·lelament, hem de comptar també amb una altra infecció vírica (o potser bacteriana, ara no ho recordo) que sotmet el gran públic a un estrany estat d’hipnosi. Aquest estat obliga les multituds a comprar els llibres dels mediàtics i a aguantar estoicament unes cues molt llargues (d’hores si fa falta) per tal d'obtenir la corresponent signatura. 

Com podeu comprovar, es tracta d'un quadre d'afeccions col·lectives de les quals només ens deslliurem els que hem rebut des de petits l’efectiva vacuna de la lectura continuada. Aquests, com que portem incorporat l’antídot, no hem de patir gens. Mai no ens posarem malalts. La vacuna posseeix un efecte molt poderós. S’anomena sentit crític i respecte per l’art.

Què, creieu que sóc exagerada? Doncs llegiu la meva anècdota d’ahir, absolutament verídica. Un cop la llegiu, tot quedarà ben clar.

12.30 del migdia. Lateral de la Rambla de Catalunya. Una parella amb un cotxet on hi dormitava una criatura de pocs mesos. La parella anava acompanyada d’una altra noia (presumiblement família o similar) i tots tres miraven molt interessats cap a la part central de l’avinguda. De sobte, l’home esclata en un crit que va fer plorar la criatura i que a mi, que era al seu costat, per poc no em rebenta un timpà: “Allí, allí, mira, mira! Allí hay una cola, allí hay una cola! Es alguien conocido, seguro! Id, id corriendo. No os preocupéis. Ya me quedo yo con el niño”.

Lletraferits, ja ens veurem. Ja tornaré quan pugui. Ara me'n vaig a algun racó, a plorar una estona.