El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 15 de maig de 2012

Un poema per a la meva mare: CEGUESA







A la meva mare  

Ceguesa
  
Anit vaig fer una cosa.
Volia ser com tu.  

Calia aclucar el ulls, apagar les bombetes,  
i caminar endavant, amb les mans estirades.
Projectades al nord d’aquest no-res... tan fosc!

I vaig topar amb sorolls, les palpentes de l’ànima,
laberints sense lluna, viaranys sense cara.
Em va engolir el terror, darrere una butaca.  

Perduda a casa meva, hostil espai de ràbia,
vaig pensar-te dedins, la parpella clavada.
Ni la mirada als dits no em va dir com anava.

Em colpejà el teu buit, com una bufetada 
i em vaig extraviar, sola enmig de l'onada.  
Amb tot, per uns moments, volia ser com tu...!

Anit vaig fer una cosa, les mans enarborades...
I m’engolí el terror, darrere una butaca.


Anna Maria Villalonga
Maig 2012

21 comentaris:

Anònim ha dit...

Et diré que la meva avia era cega i amb vaig criar amb ella, va ser la persona més important a la meva vida, la persona que més visió tenia de tot i de tots..... un dia t'explicaré la historia, dona per un conte.....
Jo jugava a ser cega com ella i la veritat és que al final fins i tot quand veia pensaba en com veu un ceg.
M'ha emocionat el teu poema, pero no tinguem tristor.... una forta abraçada.
Mercè Sanchis

Yves Gerbeau ha dit...

Chapeau! Comparteixo!

Anònim ha dit...

Hola Anna. Un poema colpidor, que descriu el que tots a casa portem a dins amb la ceguesa de la mama.

Però trobo important que, en posar-nos a la seva pell, intentem adonar-nos que l'hem d'ajudar a tirar endavant, perquè ella sola no pot.

Un petó trist,

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ara no sé ben bé què vols dir. Ja ho fem, no? Però algunes mesures que serien bones, tu ja saps que no són fàcils d'aplicar. Posar-nos a la seva pell, comprendre el drama, no significa caure en un cercle d'autocompasió familiar.
Al món exterior hi ha moltes mesures per a la gent cega. Nosaltres no en som experts.
Per a mi, ajudar-la significa adreçar-la a qui ho pot fer de veritat.

Jordi Canals ha dit...

El ritme humà de la poesia se supera aquí amb l’afany de l’expressió que comporta posar-se en l’emoció de voler viure la ceguesa en un intent de mesurar el temps de l’esser estimat. Un esforç encomiable.

SONDENINS ha dit...

La poesia és molt bella.
La falta d"agudesa visual, o directament la ceguesa, no atura pas per sempre la vida -tot hi que pugui semblar-ho, ni tansols en gent d'edat avançada- La meva família n'és el millor exemple; coratge, autoestima i suport, en són la cura.

Anònim ha dit...

Allà d'ón és el Jalil no ténen la paraula "cec"·


Diuen... "Els que hi vèuen amb el cor"...

Ho trobo bonic...

Precios poema d'una filla que estima molt la seva mare...

Et felicito, Anna Maria...

Judit Bergadà ha dit...

Posar-se en els llocs dels altres, aquesta és la qüestió, que ens fa entendre el món d'una altra manera.
Bonic poema, Anna.

Anònim ha dit...

Quina poesia tan bonica !!
Et felicito i també a la teva mare, per tenir una filla com tú !!
Tura.

mercè trias ha dit...

Jo tinc un amic cec de neixement, i devegades les seves descripcions d'òn estem i per òn caminen quasi et puc dir que ho veu millor ell que jo.. Pot descriure el paissatje, la llum.
Si es matì o tarde.. si és a la platge per el soroll de las onades et diu l'hora que és.. fins i tot tè escrits de com veu ell la sortida del sol.. es impressionant passar un dia amb ell. Ell sempre diu que amb l'amor que li donem en tè prou , no vol compasiò.. viu sol amb el seu gos guia, amic com pocs,que ademés d'estimarse mutuament.. tambè son els seus ulls!!!
Mercè

Elies ha dit...

Delicat poema, molt sensible. Els meus ulls s'han humitejat i he hagut de fer esforços per no plorar. De tota manera, el Jordi té certa raó: cal intentar ajudar-la més a millorar la seva vida aportant solucions. Òbviament des d'un punt de vista professional, ja que a nivell d'amor i comprensió el té tot per part nostra.
Un petó ben fort a tot dos. Us estimo.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Noia, m'has fet plorar! Ún petó molt fort per a totes dues.

Anònim ha dit...

Preciós, Anna Maria. Trobo que el que és trist de debó és la ceguesa emocional... Quan els sentiments són rics i forts, les paraules brollen del racó més profund de l'ànima per dibuixar en una alenada d'aire humit aquest bell i sentit poema... Gràcies per compartir. Una abraçada!
M. Carme Poblet

Teresa ha dit...

Preciós i emocionant, Anna Mª!!

Gràcies per voler-ho compartir amb tots nosaltres.

Una abraçada a tota la família! Us estimo!!

Anònim ha dit...

M'has emocionat profundament. Gràcies per compartir aquest sentiment tan intim. Tot l'amor que ja li doneu, l'ajudarà moltissim.

Una forta abraçade, per totes dues.

Carme Luis

Gemma ha dit...

Molts cops ho he pensat i he fet la prova, no cal dir que no aguanto dos segons . Realment la vista ho és tot.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Preciós, Anna Maria, realment preciós. M’agrada especialment aquesta estrofa: “I vaig topar amb sorolls, les palpentes de l’ànima,/ laberints sense lluna, viaranys sense cara./ Em va engolir el terror, darrere una butaca.”
Com és de difícil posar-nos en la pell dels altres, entendre l’angoixa d’un altre, i quan es tracta de la mare fa patir molt.

Victoria Cardona ha dit...

Gràcies Anna Maria. Una abraçada per tu i mil i ú petons per la teva mare.

Anònim ha dit...

Anna Maria, tots els pares es senten orgullosos dels seus fills, pro la teva mare, te un privilegi de tenir te precisament a tu!!! Es preciós!! I molt empàtic!!
M Dolors Riera

Maria Teresa Galan ha dit...

Un poema preciós, sortit de la profunditat de les tenebres de Jo. Ple de sentiments que vessen de la comprensió i l'amor a la mare.
Delicat, sensible i contundent.
Una forta abraçada!

Anònim ha dit...

Patri Cia.

Quin detall més bonic,Anna.
Aquesta dedicatòria, aquesta dedicació.Molt sublim ; )

De petita coneixia una senyora que era la mare d'una amiga de la mare. I tinc un record especial perquè anàvem a casa seva a visitar-la i sempre que hi anàvem em donava una galeta.

També un company d'escola que per un error mèdic es va quedar cec als 7 anys.
Una persona optimista, lluitadora i fins i tot amb sentit de l'humor.
Recordo que em deia que em deia que no hagués contractat el subministrament de la llum, si no arriba a ser per als seus familiars o visites que rebia, ja que ell no li "calia".

Molt bonic el teu detall, Anna.
Moltes gràcies per compartir-lo.

Ptons i Bon Nadal a tu, tots, tothom!!