Cloc!, d'August Bover

Fa pocs dies, August Bover, mentre agraïa les felicitacions pel llibre que avui ressenyem, va comentar: “Publicar poesia en aquest país és gairebé una activitat clandestina”. La frase em va semblar diàfanament preclara i m’agradà tant que la vaig anotar. En aquesta nostra societat prosaica i embrutida, en la qual els valors de l’humanisme i de la llibertat creativa cada vegada es troben més mediatitzats pel poder, les modes i els imperatius econòmics, entestar-se a treballar amb la paraula amb la simple voluntat (poca broma!) d’expressar sentiments i de crear bellesa, pot semblar una pretensió d’ingenus, utòpics o somniadors.

I potser ho és... però... què hauria estat la història de la humanitat sense ells? Jo us ho diré: no res.

Per sort, encara en sorgeixen, d’aquests homes. I avui, amb un orgull especial, us en presento un al qual m’estimo molt.

August Bover (Barcelona, 1949) és Doctor en Filologia Romànica i Catedràtic Emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. El considero una persona excel·lent, afable, atenta i molt educada. Per a mi, però, és sobretot el meu professor. Jo vaig ser criada en el respecte i la veneració envers aquells que, al llarg de la meva vida, s’han dedicat a formar el meu esperit. L’August (permeteu-me la franquesa de tractar-lo així) em va obrir les portes per primer cop a l’Edat moderna de la nostra literatura, sense saber llavors (ni ell ni jo) que acabaria dedicant-me professionalment a aquest període concret. Comprendreu per tant que, tot i que després hem esdevingut companys de Departament i d’altres afers, ara mateix em senti carregada de responsabilitat en escriure aquestes ratlles.

Bover ens presenta un llibre que encara està ben calentó, ja que tot just acaba d’aparèixer publicat. S’intitula Cloc!, una onomatopeia ben senzilla per descriure un espai literari ric, divertit i sorprenent. El volum inclou unes magnifiques il·lustracions de Pere Capella Simó, que arrodoneixen molt bé el conjunt. El pròleg, confegit pel nostre amic Màrius Serra, apunta una idea molt encertada. Suggereix l’adscripció dels lectors a una nova fe, el “boverisme”, cosa que a mi em sembla una excel·lent pensada. Bé, jo ja ho era abans, de boverista. Però des d’un punt de vista acadèmic. Ara, d’ençà que he llegit el llibre, he passat a formar part del boverisme, diguem-ne, literari.  

Però anem a pams. Escriu Serra textualment, amb un vocatiu dirigit a l'anònim lector: «Els psicòlegs parlen de bovarisme quan una persona presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es considera una altra persona que no és”. Naturalment, el terme prové de la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert i va ser Jules de Gaultier qui l’adoptà per al lèxic psicologista. [...] Si Jules de Gaultier es va empescar això del bovarisme, no veig que jo ara no em pugui inventar el boverisme, definit com un estat mental al qual ara mateix estàs a punt d’accedir, lector desconegut. Perquè jo t’auguro que la lectura d’aquest poemari d’August Bover et transformarà en boverista».

I afegeix: «Has de saber que, d’ara endavant, el teu boverisme serà agut, amb possibilitat d’esdevenir crònic».

Doncs bé, subscric indubtablement les afirmacions verbívores d’en Màrius. Bover confegeix un volum on posa en pràctica l’enginy i la imaginació al servei de la literatura potencial. Esmicola el nostre mot, els nostres sons, les nostres síl·labes, fins i tot les nostres grafies. Un duríssim exercici de constricció de l’escriptura en la tradició de l’experimentació que es va inaugurar a França amb el taller Oulipo (acrònim d’Ouvroir de littérature potentielle) i els treballs de Raymond Queneau i François Le Lionnais, a hores d’ara ja cèlebres.    

No vull detallar tot el que conté l’obra, perquè es tracta que el lector ho descobreixi personalment i gaudeixi del factor fascinació, del factor sorpresa. Tanmateix, puc esmentar que Bover juga amb els palíndroms, vindica el guionet, s’entreté amb les enormes possibilitats monosil·làbiques del català, mima les consonants, es diverteix amb les vocals i la seva reducció, fantasieja amb els sons i balla amb les síl·labes. Es converteix en un orfebre i en un microcirurgià de la llengua. Lúdic, alegre, divertit. I ho fa molt bé.

Malgrat tot, s’endevina darrere de cada vers un sofriment joiós (i perdoneu l’aparent contradicció, quasi un oxímoron, d’aquesta afirmació). En llegir Cloc!, hom percep clarament el desig de perfecció i la lluita de l’autor. Una tasca ingent (que es conjuga amb el seu entusiasme), de la qual és impossible no haver-ne eixit amb un enorme somriure a la cara. Sofriment a l'hora de crear, però satisfacció en trobar el so, el mot, la terminació, la lletra més adient en cada moment.

Jo m’ho he passat d’allò més bé. Poemari d'alçada. Però vull remarcar que la lectura de Cloc! no s’acaba mai. Per a mi, tot just comença. Perquè es tracta d’una feina per sempre. Anar pouant a estones, amb delectació, en els fascinants misteris del llibre significa, definitivament, professar el boverisme.

I jo, lletraferits, em declaro irremissiblement afectada per una febre boverista crònica.

Apa, lletraferits, ara us toca a vosaltres.    

Cloc!

August Bover / Poemes

Pere Capella Simó / Dibuixos

Arola Editors, 2011