Guerra als invasors: Fora la K!

Fa molt de temps que hauria d’haver escrit sobre el tema, però avui, en un rampell que m’ha assaltat després de veure un text gairebé impossible d’entendre, he decidit no ajornar-ho més. En alguna ocasió, quan he manifestat la meva opinió al respecte en petit comitè, he rebut alguna invectiva; de manera que, com a primera providència, vull deixar constància que no estic criticant l’ús de la lletra K com a símbol relacionat amb el pensament àcrata i llibertari que alguns li atorguen. K a les pintades de les parets, k als títols de les cançons, k als noms dels artistes. Un estil de modernitat. Una tendència actual que respecto des del meu pensament tolerant. Res a discutir. Ja s’ho faran. A gust del consumidor.

En segon terme, també tinc clar que l’ús i l’abús de la grafia k té molta relació amb el llenguatge (per a mi odiós) sorgit a partir de l’existència dels missatges de mòbil (els inefables SMS). Hem d’escriure molt en poc espai i tirem d’abreviatures. És un fet totalment lògic. Tanmateix, aquí comença la meva sorpresa i la meva queixa. I a veure si sóc capaç d’explicar-me, perquè, malgrat tanta filologia i tanta eloqüència, en tocar aquests temes sovint tinc la sensació que visc en un món on tothom parla un altre idioma...

Perquè jo em plantejo: per què redimonis a l’hora d’abreujar el so oclusiu velar sord, i per molt que en l’alfabet fonètic internacional (conegut bàsicament pels professionals de la llengua), la representació sigui /k/, no emprem la grafia que ens pertoca per sentit comú, lògica, costum,  formació i perquè és la nostra? Es a dir, per què punyetes abreugem “k” i no “q” o “c”?

K vols = q vols

Diu k no ve =  diu q no ve

No tink klau = no tinc clau

S’entén la mar de bé, no? Jo diria encara més: s’entén millor, noooooo?

Personalment, sempre ho faig així. No se m’acut recórrer a una modalitat gràfica estranya i poc interioritzada, que no pertany genuïnament al meu alfabet i que no apareix si no és en mots molt concrets procedents d’altres sistemes lingüístics. Per citar dades comprovables: les entrades de la lletra K ocupen al DIEC2 dues planes (997-998 en la versió paper) i s’inicien amb el mot kafkià (d’evident origen) i acaben amb el terme kyrieleison (sense comentaris). Entremig, unes quantes paraules que designen realitats com kiwi, kosovar, keplerià o knut. En fi, nostradíssimes.   

Si anem al castellà, veurem que passa exactament el mateix. En la versió impresa de què disposo (vigémisa primera edición del DRAE), la k ocupa les pàgines 1218 i 1219 del segon volum. Res, quatre mots. Pecata minuta.

Llavors, per què en empenyem en usar-la? Què ho fa que es posin de moda costums com aquest? No sé si a vosaltres us passa, benvolguts lletraferits, però si el missatge és una mica llarg, a mi em resulta gairebé inintel·ligible. Això té a veure amb el nostre aprenentatge de la llengua i amb allò que hem interioritzat des de petits, indissoluble a l’edat adulta de la nostra representació gràfica dels sons tant a nivell pràctic com a nivell mental.

Per acabar-ho d’adobar, la qüestió ha fet un salt i s’ha estès, des de les pantalles dels telèfons mòbils, a les pantalles dels ordinadors. És a dir, als correus electrònics i als missatges de twiter i d’altres xarxes socials. No poques vegades he topat a facebook amb paràgrafs llarguíssims plens de k (i no abreujats, simplement amb la insòlita i inexplicable substitució de la c i la q per la k) que m’ha costat una estona arribar a desxifrar. Però no es tractava de fer-ho més fàcil?????

En fi, que no ho suporto. Que trenco una llança a favor de les nostres boniques i simpàtiques lletretes. I que no rebutjo la k quan li pertoqui, però que no em dóna la gana que ens envaeixi pertot. No m’agrada, no entenc el motiu i em fa moooolta ràbia.

Ai. Reconec que m’ha traït la mala lluna. Però no ho puc evitar.

Què en penseu vosaltres, lletraferits?