potser la millor forma d'expressar el dol es aquest topo negre d'una bandera que el tè ben vermell. Es com deu estar tot aquell que la mira derruida!!!! preciositats d'haikus. I la meitat que no sabem ni sabrem de tot el mal que poden fer aquestes centrals.. amb els seus nùvols tòxics... que segurament l'historia ens o dirà d'aqui 20 anys....
És una catàstrofe que et deixa corgelada. Gràcies Anna per aconseguir uns Haikús tan immensament bells. Jo no en sóc capaç. Tant de patiment em bloqueja.
és terrible. humanament incomprensible i inadmissible. i que sigui impossible arribar a aconseguir el quòrum imprescindible per resoldre o evitar aquesta mena de coses... no em refereixo a la catàstrofe natural --que qui sap si en part també-- sinó a la nuclear.
HAIKUS DE DOL,Amb vaig quedar congelade, quan ho vaig veure per la pantalla, vaig pensar, que no m'habia passat aixó dese el dia de les torres besones, no m'ho podía creure, i despres d'una cosa un altre en bé, el desastre nuclear, que tanta por fa, dir la veritat del que els espera, m'ha soptat molt, de vegades,pensem que aixó nomès passa als països pobres,. Al japonesos els costa molt expresar els sentiments, al veure aquestes fotografies de les noies, s'hem trenca el cor. Com estan patin, uns essers com nosaltres.
Quina desgràcia, quin desastre! Tota la meva solidaritat amb el poble japonès. La Terra és sobirana i es queixa de tant en tant- però a quin preu!- i ens demostra la nostra petitesa. Gràcies pels teus versos, Anna Maria.
Un desastre, pobres. El pitxor ha estat l'aigua que fort, quines imatges més colpidores. I ara les nuclears...La mare natura està revoltada, o potser no?.... ella segueix la seva vida,la seva transformació, la seva evolució.....
Gràcies per uns haikus tan i tan bells. I les fotografies, com sempre, molt encertades. Sempre hi ha hagut terratremols i tsunamis. De fet els terratremols són necessaris per mantenir la Terra amb vida, segons han dit sempre els experts, però ja fa anys que els desastres que fa la natura s’han incrementat (també segons els experts). I, és clar, el perill de la radioactivitat és ben nostre, l’hem portat els humans. Aquí a Toronto vivim de molt a prop l’horror que passa al Japó. Hi ha milers i milers de canadencs que van emigrar del Japó i molts canadencs (no japonesos) que són ara mateix allí. I ja no són només notícies a la tele: una veïna meva japonesa té tots els oncles, ties i nebots allí; una altra veïna hi té la filla que va anar allí amb un viatge de l’escola (els nanos estan bé, però no poden tornar) i la dona s’està tornant boja; un professor del meu departament a la universitat que conec de fa anys se’n va anar amb la dona de viatge al Japó per celebrar que tot just l’havien curat d’un cancer –avui hem rebut un missatge d’ell: estan bé, però entaforats a les muntanyes sense poder tornar.
Quin desastre. Se'm fa tan difícil imaginar com deuen ser les coses allà, tot i saber la tragèdia. Impossible ni tan sols fer-me'n una petita idea. Què pots fer quan la natura es desferma d'aquesta manera? Som tan petits! Fantàstics aquests aikus. El dolor condensat en poques paraules....i potser un fil d'esperança si creiem que l'energia que generem tots plegats pot servir d'ajut. Dolors
14 comentaris:
Quin desastre, quina gran desgracia. Pobre gent, en un sospir s’han queda’t sense casa . I els que han perdut família!
potser la millor forma d'expressar el dol es aquest topo negre d'una bandera que el tè ben vermell.
Es com deu estar tot aquell que la mira derruida!!!!
preciositats d'haikus.
I la meitat que no sabem ni sabrem de tot el mal que poden fer aquestes centrals.. amb els seus nùvols tòxics... que segurament l'historia ens o dirà d'aqui 20 anys....
Un autèntic desastre. La Terra, el planeta es queixa. Sóc pesimista, no ens en sortirem, ho espatllarem tot.
IO
És una catàstrofe que et deixa corgelada.
Gràcies Anna per aconseguir uns Haikús tan immensament bells. Jo no en sóc capaç. Tant de patiment em bloqueja.
Milions de petons.
Anna Rispau.
és terrible. humanament incomprensible i inadmissible. i que sigui impossible arribar a aconseguir el quòrum imprescindible per resoldre o evitar aquesta mena de coses... no em refereixo a la catàstrofe natural --que qui sap si en part també-- sinó a la nuclear.
HAIKUS DE DOL,Amb vaig quedar congelade, quan ho vaig veure per la pantalla, vaig pensar, que no m'habia passat aixó dese el dia de les torres besones, no m'ho podía creure, i despres d'una cosa un altre en bé, el desastre nuclear, que tanta por fa, dir la veritat del que els espera, m'ha soptat molt, de vegades,pensem que aixó nomès passa als països pobres,. Al japonesos els costa molt expresar els sentiments, al veure aquestes fotografies de les noies, s'hem trenca el cor. Com estan patin, uns essers com nosaltres.
EL FOC TE ATURADOR, PERÒ L'AIGUA, NO.
I la fuita de la Central Nuclear un verdader desastre també, en sentirem a parlar com Txernòbil.
I encara sort que els edificis estan preparats per resistir els terratrèmols. A segons quin pais encara hauria sigut un desastre més devastador.
MARTA VALLS
Quina desgràcia, quin desastre!
Tota la meva solidaritat amb el poble japonès.
La Terra és sobirana i es queixa de tant en tant- però a quin preu!- i ens demostra la nostra petitesa.
Gràcies pels teus versos, Anna Maria.
Un desastre, pobres. El pitxor ha estat l'aigua que fort, quines imatges més colpidores. I ara les nuclears...La mare natura està revoltada, o potser no?.... ella segueix la seva vida,la seva transformació, la seva evolució.....
Gràcies per uns haikus tan i tan bells. I les fotografies, com sempre, molt encertades.
Sempre hi ha hagut terratremols i tsunamis. De fet els terratremols són necessaris per mantenir la Terra amb vida, segons han dit sempre els experts, però ja fa anys que els desastres que fa la natura s’han incrementat (també segons els experts). I, és clar, el perill de la radioactivitat és ben nostre, l’hem portat els humans.
Aquí a Toronto vivim de molt a prop l’horror que passa al Japó. Hi ha milers i milers de canadencs que van emigrar del Japó i molts canadencs (no japonesos) que són ara mateix allí. I ja no són només notícies a la tele: una veïna meva japonesa té tots els oncles, ties i nebots allí; una altra veïna hi té la filla que va anar allí amb un viatge de l’escola (els nanos estan bé, però no poden tornar) i la dona s’està tornant boja; un professor del meu departament a la universitat que conec de fa anys se’n va anar amb la dona de viatge al Japó per celebrar que tot just l’havien curat d’un cancer –avui hem rebut un missatge d’ell: estan bé, però entaforats a les muntanyes sense poder tornar.
Quin desastre.
Se'm fa tan difícil imaginar com deuen ser les coses allà, tot i saber la tragèdia. Impossible ni tan sols fer-me'n una petita idea.
Què pots fer quan la natura es desferma d'aquesta manera? Som tan petits!
Fantàstics aquests aikus. El dolor condensat en poques paraules....i potser un fil d'esperança si creiem que l'energia que generem tots plegats pot servir d'ajut.
Dolors
Coincideixo amb la majoria dels comentaris: quin desastre...
Som tan desenvolupats que acabarem desenvolupant la destrucció del planeta...
Al Japó ploren.
De les entranyes de la mar
rugeix la terra.
(haiku pel txunami)
Norma Jané Knorr.
Gràcies a tots per passar per aquí i pels vostres mots.
A tu, Norma, gràcies per la teva contribució al dol poètic.
Publica un comentari a l'entrada