Presentació de "Criatures fantàstiques", una nova festa dels Relataires en català

Dissabte dia 17 va tenir lloc a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat la presentació del llibre de contes Criatures fantàstiques. És el quart volum que publica l’ARC (Associació de Relataires en Català) juntament amb l’Editorial Meteora. Els anteriors foren Garbuix de contes, Barcelona, t’estimo i Tensant el vers.

En aquesta ocasió (justament quan es complia un any de la presentació del primer), jo ja hi vaig anar com a membre de ple dret de l’Associació. Tanmateix, també em vaig sentir molt feliç d’exercir novament d’ambaixadora i representant de Shaudin Melgar-Foraster, que té un relat inclòs dins del recull (Màgia d’una nit d’estiu) i que, com sabeu, viu a l’altra punta del món, estremida ara mateix pel terrible fred de les terres canadenques.

A Criatures fantàstiques, llibre adreçat a un públic de totes les edats, els relataires més joves hi han jugat un actiu paper. Hi trobem la poca broma de 14 històries escrites per menors d’edat, canalla eixerida i amant de la lletra que posa en el projecte tota la seva il·lusió. Resulta gairebé inevitable, atès el títol del volum, no caure en el parany d’establir-ne un paral·lelisme d’identificació. És un recurs fàcil, ho reconec, però el cert és que als relataires en general i als relataires joves en particular els escau perfectament aquesta denominació. No hi ha dubte que tots ells són “criatures fantàstiques”, creatives i plenes d’imaginació.

La presentació va ser un èxit: entranyable, càlida, alegre, curulla de companyonia i d’entusiasme. Sílvia Romero, com a presidenta de l’ARC, va iniciar els parlaments. Què en podem dir de la seva energia i del seu inesgotable i personal sentit de l’humor? Doncs que resulta magnífic i encoratjador. La Sílvia és un esperó insubstituïble per als relataires. No canviïs mai, presidenta.

Després li va tocar el torn a Núria Gausachs, tan propera, simpàtica i activa com sempre. Va advocar per la recuperació del costum de llegir contes als nens, independentment que els nens ja sàpiguen llegir solets. Va manifestar que és una manera inigualable de sentir les històries, capaç de crear vincles inoblidables per a tota la vida. Quan va llançar la pregunta al vent: oi que tots recordeu molt la persona que us explicava o us llegia contes de petits?, el meu pensament va volar de seguida cap a la meva àvia. I vaig adonar-me’n que sí, que era impossible d’oblidar el valuós lligam que, a través de la literatura i de la seva veu, havíem establert.  

Dos nens relataires, l’Arnau Soler i en Marc Arencón, també van formar part de la taula de la presentació. Em va semblar molt bona idea el sistema emprat per a la seva intervenció. En lloc de pronunciar uns discursos que els podien posar  nerviosos, van respondre preguntes dels presentadors adults. No cal dir que van representar una alenada d’aire fresquíssim i que ens van demostrar un cop més el seu amor per la literatura, per la lectura, per l’escriptura. Quan ens van fer cinc cèntims del seu procés d'inspiració i creació, em vaig sentir molt bé. Amb ells, el futur de les nostres lletres està garantit.

La darrera intervenció fou la de Pilar Navarro, sempre una mica tímida, sempre adorable. També va remarcar la importància dels lligams que la literatura pot establir entre petits i grans, com ja Garbuix de contes i ara Criatures fantàstiques demostren clarament.   

En acabar l’acte, creuament de signatures, enrenou, rialles, fotos amunt i avall, més crits dels que haurien de ser permissibles en l’àmbit de silenci que s’escau a una biblioteca. Però què voleu que us digui? Els relataries som així, sorollosos. Ens domina l’emoció i l’amistat. Per acabar, un grup ben nombrós vam compartir un dinar molt alegre que es va allargar fins ben tard. Tot plegat, festa grossa, una entranyable i gran trobada que esperem poder repetir ben aviat.  

Aix, perdó, que em deixava una cosa. L’any passat, a la presentació de Garbuix de contes, jo m’havia llençat a la palestra sense pensar-m’ho dues vegades. Tot amb la bona voluntat de saludar tothom, micròfon en mà, en compliment del desig de la Shaudin. Tanmateix, no vaig calibrar l’efecte que la meva irrupció causaria, atès que ningú no m’havia vist mai ni em coneixia de res. Pel que sembla, la cosa va impactar força i enguany, ves per on,  ho trobaven a faltar. Hi mancava alguna cosa: l’espontània. O sigui, jo. Per tant, Shaudin, estigues ben tranquil·la. Dissabte, un cop més, tots els presents van tornar a comprovar que, malgrat no ser-hi en cos, hi eres en esperit.