Música per a uns mots: Cançó dels amors impossibles - Jordi Gomara

Fa força mesos, a la Sala Vivaldi, en una de les grates vetllades de Poesia Viva, vaig recitar un poema. Un poema senzill i agradós, sense cap pretensió, intitulat L'impossible. L'havia escrit a l'Empordà, una tarda d'agost mandrosa i càlida. Res original, no us penseu. Unes quantes ratlles que recreaven un motiu literari tradicional: els amors impossibles entre el sol i la lluna.

Aquell dia, a Vivaldi, hi havia en Jordi Gomara. En Jordi és cantautor i amic, una persona molt intel·ligent, plena de sensibilitat humana i artística. Pel que sembla, de seguida va connectar amb la pobra història d'amor astronòmica, d'antuvi condemnada al fracàs.

En acabar l'acte, i no sense sorpresa per part meva, se m'acostà i em digué: "Escolta, Anna, et sabria greu passar-me el teu poema? És que m'agradaria posar-li música".

Naturalment, vaig respondre que sí, afalagada. No m'acabava de creure que allò rutllaria. I no per manca de confiança, sinó perquè, sincerament, se'm feia difícil pensar que aquella poqueta cosa de poema pogués inspirar gaire res. Evidentment, m'equivocava. En Jordi ha escrit una música esplèndida, tan dolça i bonica que fins i tot el poema sembla bo de veritat.

L'enregistrament dels disc D'amor i d'altres dissidències, de Jordi Gomara, ha durant uns quants mesos. Sé que el meu amic ha hagut de superar diversos esculls. Tanmateix, ara ja és una realitat. El disc, que inclou el meu poema, Cançó dels amors impossibles, veurà la llum aquest divendres. Justament demà, 18 de maig.

Ja fa temps que vaig sentir la maqueta de la cançó, que em va encantar. I fins i tot vaig tenir l'oportunitat de gaudir de l'actuació d'en Jordi en directe, amb moltíssima emoció per part de tots dos. Però ara, veure que el projecte ja ha arribat al final, m'ha fet sentir immensament feliç. Sincerament, no trobo les paraules adequades per agrair a en Jordi la seva feina.

 

 

 

Però... espereu... que la cosa no acaba aquí. Aquesta tarda, inesperadament, en Jordi m'ha fet un altre regal. I l'emoció m'ha superat de tal manera que no se m'acut cap homenatge millor que compartir aquesta vivència amb tots vosaltres.

No cal dir res més. Mireu quin vídeo m'ha fet en Jordi. Escolteu la seva música i les meves paraules. Potser és un bonic moment per pensar que, mentre els humans poguem aconseguir tan bona amistat i complicitat, no estarem perduts del tot.

Com tu vas dir, Jordi, a partir d'ara restem lligats per sempre a través de la música, la poesia i els amors impossibles del sol i la lluna.

Mil gràcies, amic.

L'impossible

Ell és ardent, fogós.

Ella, rodona i blanca.

Ell, groc, despentinat,
més aviat un sapastre,
que conserva la vida
i alhora l’arrabassa.

Ella fina, enigmàtica,
uns diuen que pitjada
fa uns anys pels peus de l’home,
que volia tocar-la.  

S’agraden de fa temps
i ell, per poder mirar-la,  
cada nit es desprèn   
del foc i de la brasa.

La veu allà i somriu.
Elegant, admirada,
amb dos ulls com taronges,  
que il·luminen sa cara.

S’agraden de fa temps,
però no poden tocar-se.
     Només, des de molt lluny,    
es fan la gara-gara. 

Ell és ardent, fogós.
Ella, rodona i blanca.
Senten un vell desig
i no poden tocar-se.

Tanmateix, hi ha un moment
petit per abraçar-se:
eclipsi és el seu nom,
      però molt rarament passa.      

Anna Maria Villalonga

Agost 2009