El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 20 de maig de 2012

Orsai, de Jordi de Manuel



Rere l’estela del recull de relats Pantera negra, que Jordi de Manuel va publicar amb el pseudònim Joan Gols l’any 2004, ara ens arriba una segona proposta, intitulada Orsai, igualment engrescadora i, sobretot, igualment imaginativa. Orsai acaba d’aparèixer, en una bonica edició de l’Editorial Meteora, i el dia 7 de juny a les 19 hores tindrà lloc la presentació a la Llibreria Laie de Barcelona.
Jordi de Manuel (aquest cop amb el seu nom) recupera el fil vital del mític porter Lluc Roig, conegut com el “Pantera negra”, i ens ofereix un total de 20 històries que tornen a furgar en les entreteles del món del futbol. Un món, inevitablement, massa present en la nostra quotidianitat.    
El recull resulta molt variat. L’autor posa damunt la taula amb humor, ironia i una veu molt pròpia tot allò que li sembla rellevant. Poques coses se salven. La paròdia és una arma molt eficaç per mostrar la corrupció, el fanatisme, la disbauxa o la injustícia que envolten (a escala mundial) la dèria futbolera.



Hi ha una gran presència del futurisme i la ciència-ficció (sempre afrontats dins dels límits de la versemblança i la credibilitat) en els contes d’Orsai. De Manuel es complau en bastir un joc intertextual propi i molt personal, que als lectors fidels ens encanta. Les picades d’ullet a obres i personatges anteriors són freqüents, de manera que el corpus demanuelista s’enriqueix constantment. Mentrestant, els seus seguidors ens belluguem pel seu univers com peixos dins l’aigua. Jo circulo per les Rondes Aèries de Barcelona amb una naturalitat esfereïdora. També sé que tindrem una forta sequera, que aconseguirem la República Catalana, que les persones es podran clonar i que existiran hologrames i robots.    
De Manuel no s’atura aquí i ens ofereix també boniques delicadeses. El seu homenatge metaliterari a Manuel de Pedrolo i al Mecanoscrit del segon origen m’ha encantat. No debades la novel·la de Pedrolo és una de les més reeixides mostres de la ciència-ficció catalana. Sens dubte la més coneguda. A hores d’ara, un clàssic.




També el bagatge científic de De Manuel, la seva ment cartesiana i matemàtica, els seus coneixements de biologia, l’humor al voltant d’aspectes diversos de la nostra societat (la medicina homeopàtica, per exemple)... confegeixen un deliciós conjunt que depararà als lectors  uns instants extremadament entretinguts.
De Manuel, com ja va fer a Pantera negra, no qüestiona ni de bon tros el món de l’esport. De fet, el darrer relat d’Orsai (Records d’un vell món) enlaira un cant a la conciliació, al reconeixement que els esports d’equip poden esdevenir un eficaç sistema per unir les persones en una fita comuna. Allò que De Manuel es carrega és quelcom diferent: el paper excessiu i la irracionalitat desmesurada que, a tots els nivells, ha adoptat el fumbol en la nostra societat. Per a l’autor, el futbol (un esport totalment defensable) no té res a veure amb el fumbol (una bogeria col·lectiva carregada d’interessos i de corrupció).
Vull acabar dient que, malgrat tot, De Manuel és un escriptor ple de tendresa. Mai no acaba d’estripar-ho tot perquè, en el fons, s’estima l’ésser humà. Des d’una posició intel·ligent i oberta, no pot evitar mostrar-se tolerant amb les febleses i imperfeccions que ens caracteritzen.

Bona lectura i feliç diumenge, lletraferits.       

dijous, 17 de maig de 2012

Música per a uns mots: Cançó dels amors impossibles - Jordi Gomara




Fa força mesos, a la Sala Vivaldi, en una de les grates vetllades de Poesia Viva, vaig recitar un poema. Un poema senzill i agradós, sense cap pretensió, intitulat L'impossible. L'havia escrit a l'Empordà, una tarda d'agost mandrosa i càlida. Res original, no us penseu. Unes quantes ratlles que recreaven un motiu literari tradicional: els amors impossibles entre el sol i la lluna.
Aquell dia, a Vivaldi, hi havia en Jordi Gomara. En Jordi és cantautor i amic, una persona molt intel·ligent, plena de sensibilitat humana i artística. Pel que sembla, de seguida va connectar amb la pobra història d'amor astronòmica, d'antuvi condemnada al fracàs.
En acabar l'acte, i no sense sorpresa per part meva, se m'acostà i em digué: "Escolta, Anna, et sabria greu passar-me el teu poema? És que m'agradaria posar-li música".
Naturalment, vaig respondre que sí, afalagada. No m'acabava de creure que allò rutllaria. I no per manca de confiança, sinó perquè, sincerament, se'm feia difícil pensar que aquella poqueta cosa de poema pogués inspirar gaire res. Evidentment, m'equivocava. En Jordi ha escrit una música esplèndida, tan dolça i bonica que fins i tot el poema sembla bo de veritat.

L'enregistrament dels disc D'amor i d'altres dissidències, de Jordi Gomara, ha durant uns quants mesos. Sé que el meu amic ha hagut de superar diversos esculls. Tanmateix, ara ja és una realitat. El disc, que inclou el meu poema, Cançó dels amors impossibles, veurà la llum aquest divendres. Justament demà, 18 de maig.
Ja fa temps que vaig sentir la maqueta de la cançó, que em va encantar. I fins i tot vaig tenir l'oportunitat de gaudir de l'actuació d'en Jordi en directe, amb moltíssima emoció per part de tots dos. Però ara, veure que el projecte ja ha arribat al final, m'ha fet sentir immensament feliç. Sincerament, no trobo les paraules adequades per agrair a en Jordi la seva feina.
 
 
 


Però... espereu... que la cosa no acaba aquí. Aquesta tarda, inesperadament, en Jordi m'ha fet un altre regal. I l'emoció m'ha superat de tal manera que no se m'acut cap homenatge millor que compartir aquesta vivència amb tots vosaltres.
No cal dir res més. Mireu quin vídeo m'ha fet en Jordi. Escolteu la seva música i les meves paraules. Potser és un bonic moment per pensar que, mentre els humans poguem aconseguir tan bona amistat i complicitat, no estarem perduts del tot.
Com tu vas dir, Jordi, a partir d'ara restem lligats per sempre a través de la música, la poesia i els amors impossibles del sol i la lluna.
Mil gràcies, amic.


L'impossible

Ell és ardent, fogós.
Ella, rodona i blanca.

Ell, groc, despentinat,
més aviat un sapastre,
que conserva la vida
i alhora l’arrabassa.


Ella fina, enigmàtica,
uns diuen que pitjada
fa uns anys pels peus de l’home,
que volia tocar-la.  

S’agraden de fa temps
i ell, per poder mirar-la,  
cada nit es desprèn   
del foc i de la brasa.
La veu allà i somriu.
Elegant, admirada,
amb dos ulls com taronges,  
que il·luminen sa cara.
S’agraden de fa temps,
però no poden tocar-se.
     Només, des de molt lluny,    
es fan la gara-gara. 
Ell és ardent, fogós.
Ella, rodona i blanca.
Senten un vell desig
i no poden tocar-se.
Tanmateix, hi ha un moment
petit per abraçar-se:
eclipsi és el seu nom,

      però molt rarament passa.      
Anna Maria Villalonga
Agost 2009

dimarts, 15 de maig de 2012

Un poema per a la meva mare: CEGUESA







A la meva mare  

Ceguesa
  
Anit vaig fer una cosa.
Volia ser com tu.  

Calia aclucar el ulls, apagar les bombetes,  
i caminar endavant, amb les mans estirades.
Projectades al nord d’aquest no-res... tan fosc!

I vaig topar amb sorolls, les palpentes de l’ànima,
laberints sense lluna, viaranys sense cara.
Em va engolir el terror, darrere una butaca.  

Perduda a casa meva, hostil espai de ràbia,
vaig pensar-te dedins, la parpella clavada.
Ni la mirada als dits no em va dir com anava.

Em colpejà el teu buit, com una bufetada 
i em vaig extraviar, sola enmig de l'onada.  
Amb tot, per uns moments, volia ser com tu...!

Anit vaig fer una cosa, les mans enarborades...
I m’engolí el terror, darrere una butaca.


Anna Maria Villalonga
Maig 2012

diumenge, 13 de maig de 2012

Final del Concurs ARC de Rapsodes 2012



Ahir dissabte va tenir lloc l’acte final i el lliurament de premis del Concurs ARC de Rapsodes 2012, una de les més noves iniciatives que l’Associació de Relataires en Català ha organitzat amb el propòsit de prestigiar la nostra llengua i la nostra literatura.
L’esdeveniment s’inicià a les 12 del migdia al Centre Cívic Cotxeres Borrell, al carrer Viladomat de Barcelona. Ens hi vam aplegar una bona quantitat de gent malalta de català, de poesia, de cultura. I vam compartir, com d’habitud en les trobades dels relataires, un matí distès, amical i alegre, curull de companyonia.   
La nostra incombustible presidenta, Sílvia Romero, va presentar l’acte amb el bon humor i la simpatia que la caracteritzen. Els membres del Jurat eren l'actor Carles Martínez, l’artista ceramista Elisenda Sala, el crític d'art escèniques Eduard Jener, l'actor Jaume Pla i l'actriu Míriam Alemany.



Deu eren els rapsodes seleccionats per a la final, que van pujar a l’escenari en l’ordre que va decidir l’atzar d’un sorteig: Joana Llordella, Ferran Planell, Gabriel Salvans, Pau-Marc Riera, Joan Opi, Cristina Canudas, Anna Antoñico, Empar Sáez, Núria López i Elies Villalonga. En la primera fase eliminatòria els rapsodes podien triar entre dos poemes: Vida, de Carles Duarte, o No és morir el que ens fa mal, d'Emily Dickinson. Les recitacions anaven acompanyades de dues  peces musicals (absolutament magnífiques i ben avingudes amb els textos) escrites especialment per la pianista i compositora Núria Claverol i Català.
I aquí m’aturo un moment en la crònica, si m’ho permeteu. Haureu vist que un dels finalistes era el meu germà petit, Elies Villalonga. I no me’n puc estar de dir que va recitar esplèndidament bé. Com que jo faig de rapsoda sovint en actes diversos (i, a més, pertanyo al grup Poesia Viva, on recito habitualment) puc assegurar que tinc elements de judici. Sóc imparcial quan dic que l’Elies va excel·lir en la recitació. No em podia creure una cosa que em va passar. Mai no em poso nerviosa quan sóc jo qui presenta llibres, recita, condueix actes, llegeix en públic, actua, etc. etc. En canvi, veient el meu germà damunt de l’escenari, vaig estar tota l’estona amb un nus a l’estómac i nerviosa com un flam. Ai, que quan ens toquen la gent que estimem tot canvia! A més, és del domini públic que els meus germans són una de les meves més marcades debilitats.    


Digressions fraternals a banda, tornem a la crònica. Després de la primera fase, el jurat es va retirar a deliberar. Mentrestant, Núria Claverol ens brindà uns moments absolutament màgics. L’entreacte musical va posar la pell de gallina a tota la concurrència. Moltes gràcies, estimada i admirada Núria.

La sorpresa va arribar amb la primera decisió del jurat. Atès l’alt nivell dels participants i la dificultat de decidir, el jurat va triar quatre finalistes ex aequo en lloc dels tres estipulats: Elies Villalonga, Cristina Canudes, Ferran Planell i Núria López. O sigui, que el meu germà continuava viu i tornava a sortir a la palestra! Més nervis. En aquest segon torn, el poema a recitar era el mateix per a tots els participants. Una composició que em va subjugar: Cançó per a ningú, de Felícia Fuster, poetessa malauradament desapareguda el passat mes de març.
Mentre em mossegava les ungles (metafòricament), van actuar tots quatre i, després, nova retirada del jurat i nou interludi musical.


El punt culminant del matí es produí lògicament amb la lectura del veredicte final, que fou aquest:   
1r Premi:
Núria López


2n Premi:
Ferran Planell


3r Premi:
Cristina Canudas


Menció d'Honor:
Elies Villalonga


L’Elies va quedar quart, cosa que ens va fer a tots molt feliços. Al cap i a la fi, per a ell és una nova experiència, perquè no havia recitat mai en públic. Enhorabona, germà! A veure si l’any vinent no estic afònica com enguany (no vaig poder participar perquè vaig perdre la veu el dia que tocava enregistrar) i podem compartir encara més intensament aquesta experiència. També felicito, evidentment, la resta de rapsodes, que ho van fer molt bé. Reconec que, particularment, destacaria l’expressivitat de Cristina Canudas.  
Per acabar, i a banda de lloar l’ambient agradabilíssim de la trobada, vull destacar un aspecte: la capacitat de cada un dels 10 rapsodes per fer una interpretació pròpia i personal dels textos. El poema de Felícia Fuster, sense anar més lluny, va estar ple de vida en boca de la Cristina, melangiós en la veu de l’Elies, enèrgic per a en Ferran i lúdic per a la Núria. Tot plegat només és un indicatiu d’allò que jo tinc tan clar: estem en un país ple de talent.
Bon diumenge, lletraferits.

Us enllaço aquí l'article de Toni Arencón a “Lo càntich”, on hi trobareu una bona crònica i moltes més fotos.    

divendres, 11 de maig de 2012

Microreflexió

De vegades, inesperadament, se'ns escapa una llàgrima.
I li ho hem de permetre, perquè volia ser lliure
.



dimecres, 9 de maig de 2012

aPARAULA'm: ÒLIBA




Com a cloenda de les celebracions de l'Any de la Paraula Viva amb què es commemora el Centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (i del qual ja us n'havia parlat en aquest bloc) avui dia 9 de maig la catosfera du a terme un altre homenatge conjunt. Evidentment, no podia ser un altre que un homenatge a les paraules, als mots. L'ha promogut, sempre incansable, l'amic Víctor Pàmies, i s'intitula aPARAULA'm. 
Es tracta d’apadrinar una paraula a través dels nostres blocs, una paraula que ens agradi, que representi quelcom per a nosaltres. Pot ser una paraula que no s’utilitzi gaire, ara que la llengua s’ha empobrit tant. Una paraula que vulguem mantenir, recuperar. Que vulguem que no desaparegui.


Jo he triat el substantiu ÒLIBA. I us preguntareu què m’ha dut a prendre aquesta decisió. 

Doncs bé, us ho explicaré. Els motius són diversos.  

1.    M’agraden molt els animals. Per tant, apadrinar el mot que s’usa per designar un animaló de la natura, per a mi té molt sentit. Les òlibes em cauen especialment bé.

2.   És un homenatge a la Bòrnia. La Bòrnia és un personatge que jo he creat i que apareix en una sèrie de relats que estic escrivint. És una òliba molt vella i atrotinada, que només té un ull. Un personatge entranyable al qual m’estimo molt.




3.    L’òliba és el símbol de la saviesa. A la mitologia grega era l’acompanyant d’Atenea i, tradicionalment, sempre ha jugat un paper en l’imaginari cultural i literari del món occidental. És un dels animals que apareixen a les històries nocturnes, misterioses i màgiques que tant m’agraden. Només cal recordar, situant-nos en el món contemporani, quina és la “mascota” de Harry Potter.





 
4.   Tanmateix, el fet que m’ha decidit a triar aquesta paraula ha estat un altre, més relacionat amb la militància lingüística. I és que un alumne que havia llegit els meus contes em va preguntar no fa gaire què era una “òliba”. Havia llegit la història, però no havia sabut identificar el personatge. Això, lògicament, em va preocupar. Vol dir que la paraula, en català, no forma part del lèxic més comú, com jo ingènuament pensava. Tothom sap què és una “lechuza”, un “mochuelo” o un “búho”, però no tinc tan clar quanta gent coneix la paraula “òliba”. Per tant, aprofitant l’avinentesa d’avui, m’ha semblat adient apadrinar aquest mot.

Definició del DIEC2: 
 
òliba
f. [ZOO] Ocell de la família dels titònids, d’uns 34 centímetres de llargada, de plomatge molt suau de tons claríssims o daurats amb petites taques negres o molt fosques, ulls dirigits endavant voltats de plomes radiades, i de distribució cosmopolita (Tyto alba).



Benvolguts lletraferits, sóc conscient que podria afegir moltes coses més, sobretot respecte a la història literària de les òlibes, que és llarga i molt interessant. Tanmateix, no em trobo en disposició de fer-ho. La feina m’aclapara i el temps se’m menja. Però en qualsevol cas em sento molt feliç d’haver posat un granet de sorra en aquest homenatge blocaire a les nostres estimades i indefenses paraules.

Per molts anys que puguem compartir propòsits tan magnífics!

Que passeu un bon dia.


dilluns, 7 de maig de 2012

Avui aniversari: 3 anys del bloc!!!!



Benvolgudíssims lletraferits,

Avui és un dia de celebració, per a mi molt especial. Aquest espai nostre, El fil d'Ariadna, compleix 3 anys. Sembla que va ser ahir, però han passat molts dies. Dies d'escriptura, de lectura, d'anècdotes, de presentacions, d'elegies, de records, d'homenatges. Dies de llibres i de lletres. Hores i hores de dedicació, sempre amb la mateixa alegria i el mateix interès per la llengua i la literatura.
No puc negar que m'hi he passat llarguíssimes estones.


En ocasions en horaris intempestius, trobant-me veritablement cansada. Però quan tenia alguna cosa important a comunicar, com ara la mort d'un escriptor admirat (que desgraciadament n'hi ha hagut massa en aquests 3 anys) em sentia clarament impel·lida a tirar endavant la feina, sense defallir.
És el que té l'activisme literàri, què hi farem!



En qualsevol cas, l'existència del bloc no seria possible sense vosaltres. Seguidors incansables, fidels, amables, interessats i plens de calidesa. Us agraeixo profundament l'esforç, la comprensió i la companyia. Gràcies a vosaltres m'adono que un bloc com aquest té sentit. Serveix per recordar que la cultura és l'únic camí que ens pot salvar, que hem de procurar mantenir alerta la nostra capacitat crítica. Serveix per aportar, encara que sigui petit, un gra de sorra en la lluita per la nostra llengua i la nostra literatura. Pels nostres escriptors i pels nostres llibres.


Però també serveix (per què no?) per allunyar-nos una estona de la brutícia del món i trobar-nos en clau de companyonia i d'amistat, d'humor i d'entreteniment. Per intercanviar opinions i idees, per establir bonics lligams.
Per tant, reitero el meu sincer agraïment i us convido a passar per aquí i deixar un missatget. La meva intenció (sóc així d'insistent) és que aquests 3 anys només representin l'inici d'una llarga relació.

Visca la literatura, la lectura i els llibres!

Així era jo. I llegint he passat les millors estones de la meva vida. 


Un aplaudiment per a tots vosaltres, amics lletraferits.

diumenge, 6 de maig de 2012

Una notícia bomba: Visca "Perduts a l'altre món"!


Avui ens hem llevat amb una notícia immillorable. Des que l'he llegit, estic com embogida, saltant d'un cantó a l'altre de la casa. Em sento exactament igual que una nena amb sabates noves. I és que he sabut (aquí us enllaço l'article) que la novel·la Perduts a l'altre món, de Shaudin Melgar-Foraster, és el llibre juvenil en català (ells en diuen en valencià: ?) que més triomfa a la Fira del Llibre de València.
Em sento exultant. Tant la novel·la com l'autora s'ho mereixen de mala manera (o millor dit, de "bona"). Sabeu de sobres la meva aposta incondicional per la literatura de Shaudin, independentment que sigui una amiga vertadera i còmplice a la qual m'estimo moltíssim.  
Ja és hora que la gent que treballa i s'esforça rebi alguna recompensa. Shaudin conjumina la seva feina com a professora de català a dues Universitats canadenques amb l'escriptura de creació (activitat magnífica, però sacrificada). Escriure en català, per a joves, des de l'altra punta del món i sense poder venir sovint a resseguir el funcionament de les editorials i a fer promoció de les obres, significa "tenir les coses molt magres". Shaudin ho sap, però és una lluitadora incansable per la nostra literatura i la nostra llengua.




La ficció creada per Shaudin és esplèndida, a l'alçada dels llibres d'aventures juvenils que han tingut ressò internacional per haver estat escrits en idiomes majoritaris. Per això m'agrada pensar que, en la petita mesura de les nostres possibilitats, tots els qui hem cregut en la seva vàlua  hem col·laborat una mica a les bones notícies. En aquest sentit, Internet ha esdevingut una ajuda inestimable. Sé que també l'amic Quico Romeu, que va confegir el vídeo de presentació de Perduts a l'altre món, se sentirà a hores d'ara molt feliç. 
Esperem que aquest enorme pas endavant sigui només l'inici d'una etapa de gran èxit. I que serveixi per animar l'autora, malgrat els problemes, els entrebancs i el cansament, a tirar endavant amb la tercera novel·la de la nissaga. Shaudin, l'estem esperant en candeletes!





     Ja ho veus, Shaudin. Mira quina fila fem mentre esperem.  


De tota manera, avui és un dia per celebrar.

Visca, visca, visca! Un començament de diumenge sensacional!