Vell record de llibreria

Als lectors dels meus blocs no cal que us repeteixi per enèsima vegada el significatiu paper que les llibreries han jugat i juguen en la meva vida. Són, com tots sabeu, el principal indret de manifestació –normalment incontrolada– de les meves compulsions (lectores, remenadores, compradores i ensumadores de llibres).
Anit, per una d’aquelles associacions d’idees que sovint travessen inesperadament la ment humana, em va retornar amb vivesa un bonic record del passat. De seguida vaig pensar que havia de compartir-lo amb vosaltres. Aquest espai lletraferit, com veureu, li escau molt bé.
Perquè vet aquí que jo vaig treballar en una llibreria. Ja en fa un munt d’anys, d’això. Jo només en tenia disset, però el recordo com un dels períodes més feliços i engrescadors de la meva vida.
La llibreria era de barri, però ben assortida. La millor de l’entorn, la més coneguda, la que tenia una oferta més extensa i variada. Es trobava a prop de casa meva, justament a la cantonada de l’escola de la meva infantesa. Necessitaven una persona per ajudar durant el període nadalenc, només uns quants dies. A través de la meva mare, que lògicament n’era clienta, em van contractar. M’hi vaig quedar un mes i mig (fins el febrer) i, si hagués estat pels amos (en Jordi i la Nati, un matrimoni absolutament encantador), encara hi seria.
En aquesta llibreria també hi havia diaris, tebeos, cromos, col·leccions en fascicles, joguines, objectes d’escriptori (era llibreria-quiosc-papereria) i llaminadures per als nens. Es tractava del típic establiment proper a una escola, a les portes del qual s’hi amuntegaven atropelladament alumnes de totes les edats en sortir de classe. Val a dir que, en tractar-se del període de vacances de Nadal, aquesta realitat jo no la vaig viure gaire. En canvi, vaig enfrontar-me plaentment amb les vendes de contes i llibres per regalar de cara als Reis (aleshores l’home vestit de vermell que diu “hou hou hou” encara no havia arribat a les nostres contrades).
No és immodèstia, però vendre llibres se’m dóna de meravella. No us podeu imaginar com xalava fent recomanacions, aclarint arguments, explicant experiències lectores, fins i tot embolicant amb delicadesa la venda aconseguida (paper de regal: ninots per als contes infantils, arbres guarnits i boles brillants per als llibres d’adults). Jo només tenia disset anys, però recordo que no me n’estava (saberuda jo) d’opinar i pontificar. El cas és que, segons en Jordi i la Nati, les vendes van pujar de valent. Ningú no marxava sense el seu llibre (i de vegades més d’un i més de dos). Suposo que els costava resistir l’entusiasme apassionat d’aquella joveneta, venedora circumstancial, que recomanava cada volum com si fos l’última cosa que anés a fer a la vida.
M’ho vaig passar tan bé...
L’olor de la botiga, la catalogació dels fascicles, els paquets dels diaris per retornar, les plomes, els bolígrafs, les llibretes (quadriculades o mil·limetrades?). Un univers magnífic, generador per a mi d’un cúmul de sensacions impossibles d’oblidar.
La senyora Nati va morir fa un quants anys i del seu marit, el senyor Jordi, fa molt que no en sé res. És trist que l’esdevenir de la vida ens allunyi d’aquesta manera de llocs i persones que han significat tant per a nosaltres...

M'haureu de perdonar, lletraferits. Repasso aquestes ratlles i m’adono que no m’he acostat ni de bon tros a la descripció d’allò que realment sentia. Aquesta vegada em resulta molt difícil reflectir unes sensacions de joventut que són tan velles i, alhora, tan noves.
Per això us demano comprensió. No és senzill retornar al lloc on hem estat feliços, encara que sigui a través de les paraules. De tota manera, estic segura que tots compartiu amb mi la idea que no existeix un indret tan encisador com una petita llibreria.