El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 12 de novembre del 2010

Vell record de llibreria

Als lectors dels meus blocs no cal que us repeteixi per enèsima vegada el significatiu paper que les llibreries han jugat i juguen en la meva vida. Són, com tots sabeu, el principal indret de manifestació –normalment incontrolada– de les meves compulsions (lectores, remenadores, compradores i ensumadores de llibres).
Anit, per una d’aquelles associacions d’idees que sovint travessen inesperadament la ment humana, em va retornar amb vivesa un bonic record del passat. De seguida vaig pensar que havia de compartir-lo amb vosaltres. Aquest espai lletraferit, com veureu, li escau molt bé.
Perquè vet aquí que jo vaig treballar en una llibreria. Ja en fa un munt d’anys, d’això. Jo només en tenia disset, però el recordo com un dels períodes més feliços i engrescadors de la meva vida.
La llibreria era de barri, però ben assortida. La millor de l’entorn, la més coneguda, la que tenia una oferta més extensa i variada. Es trobava a prop de casa meva, justament a la cantonada de l’escola de la meva infantesa. Necessitaven una persona per ajudar durant el període nadalenc, només uns quants dies. A través de la meva mare, que lògicament n’era clienta, em van contractar. M’hi vaig quedar un mes i mig (fins el febrer) i, si hagués estat pels amos (en Jordi i la Nati, un matrimoni absolutament encantador), encara hi seria.
En aquesta llibreria també hi havia diaris, tebeos, cromos, col·leccions en fascicles, joguines, objectes d’escriptori (era llibreria-quiosc-papereria) i llaminadures per als nens. Es tractava del típic establiment proper a una escola, a les portes del qual s’hi amuntegaven atropelladament alumnes de totes les edats en sortir de classe. Val a dir que, en tractar-se del període de vacances de Nadal, aquesta realitat jo no la vaig viure gaire. En canvi, vaig enfrontar-me plaentment amb les vendes de contes i llibres per regalar de cara als Reis (aleshores l’home vestit de vermell que diu “hou hou hou” encara no havia arribat a les nostres contrades).
No és immodèstia, però vendre llibres se’m dóna de meravella. No us podeu imaginar com xalava fent recomanacions, aclarint arguments, explicant experiències lectores, fins i tot embolicant amb delicadesa la venda aconseguida (paper de regal: ninots per als contes infantils, arbres guarnits i boles brillants per als llibres d’adults). Jo només tenia disset anys, però recordo que no me n’estava (saberuda jo) d’opinar i pontificar. El cas és que, segons en Jordi i la Nati, les vendes van pujar de valent. Ningú no marxava sense el seu llibre (i de vegades més d’un i més de dos). Suposo que els costava resistir l’entusiasme apassionat d’aquella joveneta, venedora circumstancial, que recomanava cada volum com si fos l’última cosa que anés a fer a la vida.
M’ho vaig passar tan bé...
L’olor de la botiga, la catalogació dels fascicles, els paquets dels diaris per retornar, les plomes, els bolígrafs, les llibretes (quadriculades o mil·limetrades?). Un univers magnífic, generador per a mi d’un cúmul de sensacions impossibles d’oblidar.
La senyora Nati va morir fa un quants anys i del seu marit, el senyor Jordi, fa molt que no en sé res. És trist que l’esdevenir de la vida ens allunyi d’aquesta manera de llocs i persones que han significat tant per a nosaltres...
M'haureu de perdonar, lletraferits. Repasso aquestes ratlles i m’adono que no m’he acostat ni de bon tros a la descripció d’allò que realment sentia. Aquesta vegada em resulta molt difícil reflectir unes sensacions de joventut que són tan velles i, alhora, tan noves.
Per això us demano comprensió. No és senzill retornar al lloc on hem estat feliços, encara que sigui a través de les paraules. De tota manera, estic segura que tots compartiu amb mi la idea que no existeix un indret tan encisador com una petita llibreria.


22 comentaris:

2n ESO INS Lluís Companys ha dit...

Quan jo era petita, anava a passejar moltes vegades amb la meva mare. Ella sempre volia entrar a les llibreris, a mirar una miqueta, a veure com estava el panorama.
Jo li deia que marxéssim que les llibreries em deprimien... i ves per on, ara, m'hi passejo ben sovint, tranquil·lament, cercant les novetats de novel·la negra...

I estic d'acord amb tu, Anna, que l'olor d'un llibreria-papereria és deliciosa. Olor de llibres nous, de tot per estrenar. Una olor ben diferent a les llibreries de vell, que fan això, olor de paper vell.

M'ha agradat aquesta entrada. Gràcies per compartir-la.

Anònim ha dit...

Jo era més petit, és clar, però encara recordo que a casa comentaves com era el que feies a la Llibreria Jordi, com disfrutaves i que contents que estaven els "amos".

Records agradables d'un altre moment de vida.

Irrecuperables i a l'hora, tan presents.

Petons,

IO

Elies ha dit...

Jo també la tinc molt present, la llibreria de la Nati. Com tota la família, n'era client habitual, i recordo perfectament l'amabilitat del matrimoni.
Quants records evoca tot plegat!
Gràcies Anna Maria per retornar-me per una estona a la infantesa.
Un petó ben gran!

Yves ha dit...

Hi ha llibreries i llibreries... La vostra m'hagués encantat! Però hi ha algunes... Com les biblioteques de la DIputació... On els venedors o bibliotecaires no han obert mai un llibre...
Seria bo tornar a la llibreria q dius, si més no tots ho hem fet ara gràcies a la literatura...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Ja veig, Jordi i Elies, que el record també us ha emocionat a vosaltres una mica.
Quins temps!
Yves, tens tota la raó. Per descomptat, no parlo d'aquests llocs tan comercials on la figura del llibreter no existeix. Tampoc és que aquest matrimoni que jo dic fossin uns entesos, però sí que representaven el respecte i l'amor per l'ofici i els llibres, i els seus clients i la seva botiga.
Tinc altres articles sobre temes llibretaries pensats. De fet, tinc un sac d'entrades pensades, però haig de trobar el moment per fer-les. Ho dic perquè reflexionarem més detingudament sobre tot plegat.
Avui la cosa anava més de vivència nostàlgica.

Gemma C.O. ha dit...

Anna, quina enveja!! Com ja saps la feina que faig ara no és allò que volia, coses de la vida, però si una cosa fa anys per la que en deleixo és treballar en una llibreria de barri. No fa gaires anys vaig anar a Olite de viatge, m'hen vaig enamorar de tal manera que quan hi he tornat m'hi hagués quedat.Hi ha alguna cosa que em crida a muntar una llibreria de nou i de vell al centre històric. No sé, és una cosa molt estranya. Les llibreries tene vida própia!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

és veritat, tenen vida pròpia. Com he dit més amunt, en parlaré més en altres articles.
I per què a Olite, precisament?

montse ha dit...

Comparteixo aquesta dèria d'entrar a les llibreries i fullejar llibres.

Salut i bona lectura!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Montse. En som molts, eh?? Per sort.

Jordi Canals ha dit...

M’uneixo a la penya de sentir olors de paper, d’escoltar el consell del venedor, de sentir-se com a casa en una llibreria i de sortir-ne cofoi quan has trobat el que volies.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ho sabia, estimadíssim Jordi.

electra ha dit...

i tant que n'hi ha poques... (de llocs per anar tan engrescadors com una llibreria): a mi em passa que si hi vaig per una font en concret (i no se'm fa present com de dureta en l'aspecte monetari s'està posant la vida, almenys per a mi), en surto amb tres o quatre. la qual cosa implica, òbviament, que he badat i badat per allà sense tenir present com a prioritària tota altra activitat que ho pogués ser.
i moltes felicitats per un record tan meravellós!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és així, Electra. Entres a buscar-ne un i marxes amb no sé quants (i el moneder més buit, val a dir). Però quina joia!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’encanten les llibreries, petites i grans, però no les súper grans. I recordo molt bé les petites llibreries del meu barri (n’hi havia més d’una) quan era petita. Eren ben bé com la que descrius i sempre m’hi entretenia en sortir de l’escola.
Gràcies per l’article. M’ha portat records molt bonics.

Unknown ha dit...

A mi també m'agraden molt les llibreries, però no en tinc cap record especial de cap d'elles. Potser perquè el tema m'interessa especialment m'he passat hores a la Claret.
Ara no en tinc cap de fixe; m'agrada variar i xafardejar les de Sant Celoni, que és el poble "gran" que tinc més a prop!
Ara, això sí, he de controlar el temps perquè m'hi podria passar el dia!
Petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Shaudin i Teresa, les tres estem malaltes del mateix mal, és clar. Per no parlar de la sensació de plenitud i felicitat quan surts de les llibreries després de tota l'estona del món carregant les noves adquisicions!!!! Oooooh

coloraines ha dit...

mmmm, l'olor de llibres!
No puc entrar en una llibreria....són la meva perdició! Sóc incapaç de sortir-ne amb les mans buides! I sempre em queda la sensació que hi he deixat massa coses per veure i valorar :)
Un escrit molt bonic.
Dolors

mercè trias ha dit...

Justament aquesta porta "grafitera" la tinc al tocar de casa.. inclùs quan vaig fer el collage de postal d'aniversar del meu net Jordi, quan feia els 10 anys, tambè la tè fotografiada, amb moltes d'altres del meu barri, ara per sort en tinc una de llibreria de nou i de vell que m'encanta entrar avui i demà.. ja som clients habituals.. potser algù la pot coneixer es diu TAIFA.. tè bon "rollo" es fà apreciar... i ens deixan remenar.. y encarregar el que sembla impossible de trobar, com ens coneixen bastant fins i tot els nets i van sols i dient perqui es de la fàmilia, ja saben que ens agradarà.
no hi ha rès com l'olor del llibre i el passar les seves fulles que fan zam zam....

PilarMC ha dit...

Ja et pots imaginar com t'agraeixo que amb aquest relat hagis fet de madalena de Proust i ara mateix estigui jo revivint tants moments viscuts a la nostra llibreria-papereria, des dels meus 13 fins als meus 17 anys! La portava la meva mare, l'havíen comprat pensant en la meva germana-amb polio des dels 5 anys- però ella tenia altres plans: es va casar, se'n va anar a viure a Sabadell i ara ja és avia! La crisi del Plan de estabilización del Ullastres-ni saps de què et parlo- i monjes i capellans que venien TOT el material escolar, i d'altres factors, van fer que es trespassés la botiga i la mare reingressés al magisteri. Però jo sempre he tingut la il.lusió de que hi tornaria a haver-ne una a la família...

La Meva Perdició ha dit...

Que saps vendre un llibre en dono fe, sí. ^_^

Un post no només bo, també necessari. No hi res com quan en un bon llibre et tramet les sensacions, les olors, l'ambient dels racons d'una llibreria que com un tresor resta amagada de la gent i sembla que només t'estigui esperant a tu. Com a “Neverending Story” o a “Firmin”, per posar un parell d'exemples.
Ahir penso que vas donar amb un d'aquests llocs, no? ^_^

Unknown ha dit...

m'encanta l'article, felicitats Anna!!!
Saps? jo també vaig treballar en una papereria/llibreria un carrer per abaix de casa per Nadal als 17/18 anys com tu!!! ;)
Va ser una experiència única, com tu bé dius, tot i que no era la meva llibreria preferida, i l'ambient de caliu dels propietaris que tu descrius, la meva no ho tenia.
La que realment m'agradava, era una molt i molt petita enfront de casa meva. El lloc en qüestió no faria més de 8 m2, estanteries fins al sostre i piles i piles de llibres, tenies que buscar i trobar l'amo entre tot aquell "caos" de paper. L'olor, la llum, l'aïllament al tancar la porta creaven una atmosfera màgica, de calma, però la meva petita obsessió era una caixa de cartó molt grossa i fonda on hi havien una pila de llibres en oferta. Recordo submergir els meus braços dins d'aquell contenidor de tresors, escollir un llibre a palpes, mirar el títol i llegir la contraportada. Obrir-lo i fullejar-lo tot deixant sortir l'olor a paper vell era tot un ritual que només vaig poder fer contats divendres per la tarda, però que em van regalar uns llibres meravellosos...

molts petonets bonica ^O^

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Jo també vaig treballar uns dies a l'stand de la llibreria d'uns amics a la Fira del Llibre Antic i Modern, per la Mercè.
El meu pare era un visitant asidu d'aquests tipus de llibreries, i jo també. I quan vivia a Madrid, m'ho passava d'allò més bé a la Cuesta de Moyano.
Adoro els llibres i tot el que els envolta.