Les més actuals tendències teòriques a l'hora de judicar una obra litèraria i/o un autor defugen la tradicional idea de la importància cabdal del context. Això no és nou, ja fa dècades que corrents com l'estructuralisme o el formalisme van directes a extreure del text (sense tenir en compte allò extern que l'envolta i el mediatitza) tota la seva informació, vàlua i bellesa.
És un tema llarg i complicat, díficil d'explicar en poques línies. De la mateixa manera, tampoc no és del tot adequat per a un espai bàsicament lúdic i divulgatiu com aquest. Tanmateix, no puc deixar de parlar-ne. Sovint em trobo amb el fet generalitzat que la biografia d'un autor o el seu context social és allò que la gent considera més important. Bé, no dic que sigui estrany.
Una persona molt sàvia m'ha comentat darrerament: "Anna, és que acumular informacions sobre un text literari és bastant més fàcil que entendre'l!". I, és clar, tenia tota la raó.
En qualsevol cas, avui volia aportar una visió distinta.
No us espanteu. Tampoc no negaré la influència de l'entorn en l'obra de l'artista. No sé si pot existir tal nivell d'abstracció. Però es tracta de valorar realment el resultat, sense atorgar al context un paper superior al del geni creador, al del veritable acte de l'escriptura.
Tal vegada només hem de tenir present, com a part externa a l'autor, el substrat general propi de l'àmbit i del període dins dels quals li ha tocat viure. És allò que defineix molt clarament el concepte d'episteme. Procedent de Plató i revalorat per Michel Foucault, equival a l'estructura de pensament pròpia de cada época, al conjunt de coneixements que condicionen, en cada moment, la manera d'entendre i d'interpretar el món.
Tota aquesta digressió inicial, que espero em perdonareu, venia a tomb per introduir un poema preciós de Pere Rovira. Parla de Baudelaire i d'allò que el gran poeta ens ha llegat, al marge de circumstàncies vitals i contingències biogràfiques. Per extensió, evidentment, la reflexió de Rovira va del particular al general i legitima el meu discurs.
Llegiu amb deteniment els mots de Rovira, que s'expressa molt millor que jo, i segurament ho entendreu tot.
Ah, i gaudiu de la poesia, que per això existeix.
Gràcies, lletraferits.
Charles Baudelaire i els savis
Li regiren el cor, la cartera, les cases.
Els irriten els vicis i el dandisme,
la llista d'usurers, els insults a la mare
-tant d'amor miserable-, la sífilis, la negra
que va pintar Manet, amb un vestit de nina
i les mans de geganta -la infidel Jeanne que feia
tuf de quitrà calent quan s'escorria.
Parlen de Baudelaire com si no hagués escrit,
i no amaguen que el volen intractable, retrògrad,
malgastador, covard... L'autor d'un destí trist,
del pobre invàlid mut dels darrers anys,
el culpable, no l'home
que ha fet Les Fleurs du mal,
el llibre més perfecte del seu segle.
Ells no han perdut el temps
rastrejant els poemes pels carrers de París.
No han convertit l'escòria i la desgràcia
en bellesa abraçada
desesperadament a les paraules.
Perdurable bellesa,
més que cap capital.
Ignoren com es cremen
les hores per un vers -que aquestes són les hores
que salven el poeta, no la posteritat.
No saben què pensava Baudelaire
dels que guarden les cendres.
Li regiren el cor, la cartera, les cases.
Els irriten els vicis i el dandisme,
la llista d'usurers, els insults a la mare
-tant d'amor miserable-, la sífilis, la negra
que va pintar Manet, amb un vestit de nina
i les mans de geganta -la infidel Jeanne que feia
tuf de quitrà calent quan s'escorria.
Parlen de Baudelaire com si no hagués escrit,
i no amaguen que el volen intractable, retrògrad,
malgastador, covard... L'autor d'un destí trist,
del pobre invàlid mut dels darrers anys,
el culpable, no l'home
que ha fet Les Fleurs du mal,
el llibre més perfecte del seu segle.
Ells no han perdut el temps
rastrejant els poemes pels carrers de París.
No han convertit l'escòria i la desgràcia
en bellesa abraçada
desesperadament a les paraules.
Perdurable bellesa,
més que cap capital.
Ignoren com es cremen
les hores per un vers -que aquestes són les hores
que salven el poeta, no la posteritat.
No saben què pensava Baudelaire
dels que guarden les cendres.
Nota: el poema me l'ha donat a conèixer recentment el també poeta Oriol Prat, cosa que li agraeixo infinitament.
9 comentaris:
Quanta raó tens! Subscric tot el que dius: des de les referències al formalisme i a l’estructuralisme, com sobre valorar la vida de l’autor més que no pas allò que escriu –és una tendència molt generalitzada, gairebé sembla ser part de l’ésser humà–, com el concepte d’episteme.
El poema: magnífic!!! Gràcies, moltes gràcies!
interessant reflexió, cert que una cosa és el valor literari i l´altre és la biografia de l´escriptor.Però les circumstàncies personals que ens envolten influeixen a totes les tasques que portem endavant. De fet si fem un cop d´ull a Baudelaire i la colla de maleïts, trobem gent de famílies benestants, altra cosa serà que tothom sigui capaç d´escriure com Baudelaire i cia a la seva classe social, però difícilment algú d´extracte social baix en aquella època podia gaudir de coneixements culturals mínims. Per tant crec que és indestriable obra i vida personal. !!!!
Completament d’acord sobre la consideració que fas de Plató i Michel Foucault, autor aquest últim de gran interès pels seus plantejaments. M’ha agradat molt el poema de Pere Rovira.
El que costa sobretot és separar vida i obra. Em penso que la clau és acceptar que la literatura, i tota obra d'art, té una part d'intuïció considerable i que, per tant, l'autor escriu amb una intenció que mai és equivalent al resultat d'una obra. Si el que interessa de la literatura és el missatge universal i atemporal que transmet -l'experiència que tots podem reconèixer- els detalls biogràfics són bastant irrellevants. Per exemple, podem analitzar i gaudir de les obres anònimes igual que les obres de les quals coneixem l'autor, i no passa res! Però la gent, de vegades, som molt morbosos i preferim parlar de xafarderies que no pas de literatura, i de moralitat, sobretot de moralitat! Recordo molts dels comentaris de les classes que vaig fer el primer quadrimestre, com per exemple "És que la Rodoreda no s'estimava el seu fill!" o bé "És que això Garcia no ho hauria d'haver escrit!". Gràcies, Anna, per obrir un bon debat!
M´ha agradat molt.
D’acord amb tu també, Oriol.
En Pere Rovira continua essent molt bon poeta i fent una tasca de divulgació admirable. De Baudelaire, només dir que l'estimo. Salut!
Emili Gil
Evidentment, és així com ho expliques, Oriol. Jo he fet ressenyes o simplement llegit moltes obres de les quals només en conec el nom de l'autor (tret que sigui desconegut, com en el cas de tants escrits anònims que existeixen en la nostra tradició. En aquest cas, ni el nom). Doncs bé, deia que he llegit o ressenyat aquestes obres i me n'he sortit igualment.
De fet, he estat capaç de centrar-m'hi perfectament sense haver de sentir-me mediatitzada pel coneixement de la vida de l'autor.
Què ens importa si la Rodoreda era o no una bona mare? Què ens importa si Baudelaire era un ésser de vida dissipada (o no)? Com diu Rovira, ens fixem massa en l'accessori i oblidem que va escriure el millor llibre de poemes del seu segle.
Que ser poeta, que ser creador, és una feina ímproba i íntima i dolorosa i que és aquesta la que dóna finalment fruit ("Ignoren com es cremen / les hores per un vers- que aquestes són les hores/ que salven el poeta, no la posteritat").
Quant al concepte d'episteme, evidentment és el reconeixement que sí que existeix tot un corrent generalitzat que amara la gent de la mateixa generació, la gent que viu en un àmbit concret en una época concreta. Voler anar més enllà, és sobreinterpretar i córrer el risc de trobar unes explicacions que no són certes.
En fi, és complex, com he dit.
Però serveixi un exemple tan clar com el d'una obra de tots coneguda, "El lazarillo de Tormes". "El lazarillo" conté sens dubte totes els ets i uts del seu moment, hi podem aplicar tota la interpretació epistemològica de l'època (erasmisme, situació social, qüestions del gènere literari i de la picaresca, etc. etc.). Tanmateix, un cop dit això, què ens importa qui el va escriure? El podem interpretar, entendre i valorar sense necessitat de conèixer l'autor, per més que darrerament s'hagin exposat en aquest sentit tantes teories.
Ui, quin rotlle. Perdó, amics lletraferits. Fins una altra estona.
Exquisit! Impossible començar millor el dia!!!!
I subscric la frase del teu amic: "Anna, és que acumular informacions sobre un text literari és bastant més fàcil que entendre'l!".
Publica un comentari a l'entrada