El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 22 de novembre del 2022

Lletraferits: més i més llibres

  



Espuelas de papel, d'Olga Merino

Una novel·la molt potent, un text dur i realista però alhora carregat d'intensitat poètica. Olga Merino és una mestra del llenguatge, una escriptora impressionant. La novel·la narra una història de postguerra, que pivota entre el passat i el present, entre un petit poble andalús i la ciutat de Barcelona. El tema no és original, però la veu de Merino té tanta força que t'arrossega com un huracà. Personatges molt ben definits. He acabat la lectura amb un nus a la gola i la satisfacció que només atorga un bon llibre.


La carta, de William Somerset Maugham 

Una joieta traduïda per Yannick Garcia per a la Col·lecció Petits Plaers, de l'editorial Viena. Aquest llibre m'atreia poderosament perquè Somerset Maugham era un dels noms que, de ben petita, llegia als lloms dels llibres del meu pare. Jo era una nena, veia els títols i els noms en els volums de la tauleta de nit del pare i somiava amb llegir-los, anticipava la meravella que significaria fer-me gran per poder capbussar-me en el seu interior. El nom de Somerset Maugham, en especial, em semblava sonor i important. Així que, amb aquesta història al darrere, no em podia resistir a comprar i llegir el Petit Plaer de Viena. I la vaig encertar: una meravella. 

París-Austerlitz, de Rafael Chirbes

Quin gran escriptor era Rafael Chirbes. En un dels clubs de lectura que condueixo, anomenat "Ciutats literàries", hem llegit París-Austerlitz. Una novel·la breu, descarnada, la història en primera persona d'una relacio homosexual en el moment àlgid de la SIDA. La veritat, només un gran autor pot escriure així.  

Somni d'un apotecari d'estiu, de Guillem Viladot 

Difícil descriure aquest llibre de Guillem Viladot publicat per l'Editorial Comanegra en l'any del seu centenari. Un somni delirant, tan surrealista com ho són tots els somnis, ens transporta en un ferrocarril al llarg de les terres de Ponent: Cervera, Agramunt, Tàrrega... Una novel·la escrita el 1983 i que havia restat inèdita. Ben oportú que aparegui en aquest Any Viladot. 

Esto no se dice, d'Alejandro Palomas

Un llibre valent, una confessió sincera i catàrtica, l'experiència en paraules d'una vida que ningú no hauria de viure. La teva capacitat d'anàlisi, estimat amic, que contrasta amb les dificultats relacionals que arrossegues per culpa del passat, són l'expressió de les teves elevades aptituds. I entre aquestes aptituds, la de la comunicació directa al moll de l'os, directa a l'ànima. Sé que aquest llibre no ha estat fàcil, ho sé perquè m'hi reconec. No en l'experiència concreta, sí en la d'haver patit i en la de carretejar ferides obertes. Gràcies, amic. Tots dos sabem que Amalia i Rulfo sempre hi són. 

Las vidas que te prometí, de Susana Rizo

Un text de 2018, una primera novel·la. És una mica naïf, potser li falta mostrar amb més intensitat la part lletja de la vida, però alhora és lluminosa i entranyable, i m'ha emocionat. Una residència d'avis que també és una guarderia d'infants. I dos personatges preciosos, l'Íngrid, una anciana; i en Max, un nen. La resta, s'ha de llegir. 

Cerveza mexicana, de Susana Hernández

La darrera novel·la de Susana Hernández, un mosaic de la societat actual, una història coral que va guanyar el I Premio de novela Ciudad de Lebrija. El text està escrit amb el dinamisme, l'energia i la intensitat que caracteritzen l'autora. El llenguatge ben treballat, la descripció dels personatges precisa, absorbent. La visió del món gens complaent, més aviat descarnada, no està exempta alhora d'una certa esperança, d'un cant a l'amistat i a la generositat. Fa molts anys que sé quina gran novel·lista és la Susana. Grandíssima. No us la perdeu.    

divendres, 4 de novembre del 2022

Els dies sense fi, de Jaume Benavente

 


Fa força anys que ens coneixem, amb en Jaume Benavente. He llegit bona part de la seva obra i ell sap que la valoro enormement. És un gran escriptor, un dels pocs que ha aconseguit fer-me plorar d’emoció i plaer. Va ser amb el meravellós llibre L’home que llegia Miquel Strogoff, de 2018, publicat per Més Llibres.

Ara Jaume Benavente ens ofereix, per a gran delectació dels seus lectors, un altre títol digne de ser atresorat en qualsevol biblioteca. Em refereixo a Els dies sense fi, publicat per l’Editorial Bromera. El text, un dietari novel·lat absolutament fidel a l’estil pausat i meditatiu de l’autor, m’ha recordat moltíssim un altre dels seu llibres, també absolutament recomanable: Dietari de Porto, de 2013. Ambdós tenen en comú la fusió entre la literatura del jo i la ficció més estricta, en una convivència deliciosa que ens impedeix deixar de llegir.  

Els dies sense fi, que arrenca de la pandèmia i de l’ingrés de l’escriptor i la seva dona a l’hospital, perquè van caure a la primera onada, és un personal, reflexiu i riquíssim retrat d‘aquells dies que semblaven no acabar-se mai. La malaltia, la por a la mort, la convalescència, la curació, la família… Tot ho trobem en unes pàgines que, de mica en mica, es fonen amb l’exposició de la teoria literària de l’autor, la incursió de la ficció enmig de la realitat, l’observació minuciosa de l’entorn, la profunditat de pensament, els dubtes, les incerteses, els viatges, els records, la naturalesa i la ciutat, la lucidesa i el somni. No hi ha res banal en aquest escriptor peripatètic que ho analitza tot detalladament, que contempla i escodrinya amb els ulls i amb l’ànima, que comparteix amb nosaltres els seus gustos literaris, artístics, musicals i la seva inevitable naturalesa errant. Jaume Benavente és un home sensible, preocupat per la justícia social i que sent en carn pròpia el dolor que causa la lletjor i la iniquitat del món on vivim. I, a més a més, Jaume Benavente és crític i sincer, amb ell i amb els altres. Per això la seva paraula brolla i dona cos a un literatura íntima i necessària en els temps que corren.  

No deixeu passar Els dies sense fi. No us en penedireu.

La ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres.