Llista de les meves lectures de 2016

Al meu blog A l'ombra del crim he penjat la llista dels llibres que he llegit enguany. Avui, darrer dia de l'any, aprofito per desitjar-vos felicitat i us enllaço AQUÍ la llista per si la voleu consultar.

Moltes i felices lectures, lletraferits.   

El meu relat: Dante, EnVeuAlta

L'any 2011 vaig felicitar-vos el Nadal amb aquest relat. Es titula Dante i jo me l'estimo molt. Ara us torno a felicitar amb el mateix text, cinc anys després, però enregistrat en àudio gràcies a EnVeuAlta. Espero que us agradi. Nadal no és una època feliç per a tothom, per més que s'entestin a fer-nos-ho creure els anuncis de la televisió.

Malgrat tot, que passeu unes bones festes, lletraferits. Aquí us deixo el relat.

DANTE

💜💜💜

  

El meu relat "Gràcies a la llum" EnVeuAlta

Avui, el meu relat que ja podeu sentir EnVeuAlta és Gràcies a la llum, una història per a nens i grans que vaig escriure fa molt de temps i que va aparèixer publicada al número 5 de la revista La lluna en un cove, el maig de 2009.

Espero que us agradi, lletraferits.  

GRÀCIES A LA LLUM

Nens de llet, de Damià Bardera

Avui, dia 24 de novembre, tindré l’honor de presentar a la llibreria La Impossible el nou llibre de relats de Damià Bardera, Nens de llet. Em fa molta il·lusió. El curs passat vaig prendre la decisió de treballar a classe, en el marc de l’assignatura de Corrents i Autors Coetanis que imparteixo a la UB, un altre dels reculls de Bardera, Els homes del sac. L’experiència resultà interessantíssima. Els alumnes van reaccionar molt intensament davant d’una proposta que els va resultar absolutament inesperada i anòmala. L’originalitat i la singularitat de les històries barderianes els van deixar, literalment, K.O. Sort en vam tenir que l’autor va poder visitar-nos a classe i comentar directament la seva obra amb els estudiants.

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és escriptor i assagista. Doctor en Filosofia per la Universitat de Girona, aquesta és la ciutat on viu i treballa. Els títols que ha publicat fins ara a l’Editorial El Cep i la Nansa són els següents: Contes de propina, I alguns contes per llegir-los d’amagat, Fauna animal, Els homes del sac, Els nens del sac, Viladelsac i Nens de llet. Em consta que l’editorial n’està molt orgullosa. Han fet una decidida aposta per publicar el conjunt del corpus literari de Bardera, al qual consideren un escriptor de raça, amb una veu pròpia molt potent, que paga la pena resseguir, promoure i potenciar.

Hi estic totalment d’acord. Per a mi, Damià Bardera també va representar, en el seu moment, un descobriment insòlit. M’hi vaig enganxar, admirada de la desinhibició, de la capacitat de trencar-nos l’automatisme perceptiu i de la dimensió antropològica, sociològica i fins i tot ontològica que els seus relats ‒sovint molt breus i aparentment senzills‒ traspuen. Com diu Antoni Munné-Jordà al pròleg que ha fet a Nens de llet, les històries de Bardera són com un cop de roc llançat amb massa traça.

Entrar en l’escriptura de Damià Bardera és entrar en un univers únic, de difícil definició: enteranyinat, excessiu, sense pèls a la llengua, estrany, fragmentat, dolorós, sorprenent, agressiu, dur, brut, salvatge, ple de jocs d’opòsits. L’ètica i l’estètica hi juguen un paper cabdal, però no resulta fàcil escatir on podem col·locar-hi els límits, on és que les oposicions hi tenen una frontera. Perquè les propostes barderianes conjuminen el local i l’universal, l’infantil i l’adult, l’amoral i l’ètic, la tendresa i la crueltat, la veritat i la mentida. Hi ha una referència constant en aquests Nens de llet, però també en Els homes del sac, a la infantesa i al seu imaginari, individual i col·lectiu. Bardera es complau en desmitificar, amputar, transgredir, reinventar, transformar i capgirar tot allò que, si més no en el nostre món occidental, tots nosaltres hem mamat i integrat des que vam abandonar l’úter matern. Antoni Munné-Jordà diu que aquests Nens de llet són alhora poètics i mutilats, com La vaca cega de Maragall. I crec que l’encerta molt. El recull conté ambdues coses, la poesia i la bellesa, fins i tot allò que podem titllar d’entranyable i preciós, absolutament barrejat amb la “mutilació” més bestial i corprenedora, a voltes gairebé insultant o, segur que per a molts, força inintel·ligible.  

Quan parlo de “mutilació”, quan en parla Munné-Jordà, ho fem en un sentit figurat, perquè moltes històries són ambigües, escapçades, s’acaben en sec, però també ho faig, ho fa, en un sentit literal: Bardera mutila i desmembra un bon nombre dels seus personatges. Talla dits, mans, braços, arrenca parts dels cossos, arrabassa, posa i treu. Dic “posa” perquè cus i recús més d’una vegada els seus personatges (tenim taxidermistes, gats dissecats, nines i ninots quasi humans, marits i fills de drap amb costures explícites). Dic “treu” perquè, com he avançat, també els amputa, talla, mutila, arrenca i desmembra sense cap mirament.

Els contes i les rondalles tradicionals són molt presents en el recull: La caputxeta, les set cabretes, els tres porquets, la Blancaneu, la Ventafocs, Peter Pan... També ho són molts dels personatges que marquen el nostre ampli bagatge de ficció: dinosaures, pirates, homes-llop, fades, pallassos, domadors de lleons, princeses, prínceps, vampirs. Però no hi ha res banal, no hi ha res que no ens faci reflexionar.   

El més sorprenent de l’univers Bardera és la dualitat de sensacions que aconsegueix despertar en la majoria de lectors, almenys això penso. Quan el llegim, ens sentim seduïts i fastiguejats a parts iguals. Volem tirar endavant, però ens fa por allò que hi trobarem. Hi ha molt dolor, molta crítica, molta observació de la nostra societat en els relats barderians. L’autor va del particular al general i del general al particular amb una facilitat esfereïdora, però, alhora, si provem de trobar un fil conductor en aquests relats estrafets i aspres, tal vegada en podrem identificar un: la incidència del món adult en els infants. Adults que mutilen i amputen, naturalment. La incomprensió dels nens de llet envers allò que els envolta és lògica; la seva dificultat per establir els límits ètics, també. Perquè els adults no oferim gaire coses bones ni edificants. És clar que també ens van mutilar un dia. Els adults també vam ser nens de llet. 

Per acabar, després que la ressenya d’aquest recull sigui el més difícil que he intentat fer darrerament, vull significar un detall. M’ha semblat que nens de llet conté més finals moderadament feliços que els homes del sac. Una certa reconciliació amb l’univers, una certa tolerància. Com apunta Munné-Jordà en el magnífic pròleg: I és cert que n’hi ha que acaben explícitament malament, com el de la muntanya. Però, a la seva manera, molts dels personatges se’n surten. I fins i tot trobarem contes amb final positiu... També afegeix: Però sovint els contes no necessiten cap desllorigador ni positiu ni negatiu... perquè (Bardera) allò que vol és aprofundir la qüestió i que ens hi endinsem fins el fons.

Doncs això, llegiu el llibre i jutgeu vosaltres. Us garanteixo que, després de fer-ho, ja no sereu les mateixes persones. Com he dit en altres ocasions, ¿podem demanar res millor a la literatura?

Vinga, que us espero aquesta tarda. A La Impossible a les 19:30/19:45. No tingueu mandra, que ja no plou. I poso falta.

      

   

Un oceà de memòria, de Sebastià Bennasar

No és cap novetat, i li he confessat a ell en diverses ocasions, que la veu de Sebastià Bennasar m’agrada molt més quan no fa novel·la negra. Tant Nocturn de Sant Felip Neri com Cants de sirena negra em van semblar dues novel·les molt remarcables, i el mateix puc dir de la preciosa Un oceà de memòria, que he gaudit profundament en molt poques hores.

Tal vegada us preguntareu per què, atès que Bennasar és un dels bons coneixedors del gènere criminal, al qual s’hi dedica no només en qualitat d’escriptor, sinó també com a divulgador, estudiós i fins i tot docent. Doncs us ho respondré molt de pressa. En el tres llibres que he citat, Bennasar fa un exercici literari més treballat (o almenys així m’ho sembla), més interessant i més polit. Però no és aquest el principal motiu. El principal motiu té a veure amb el fet que aquesta veu “no negra” m’arriba molt més endins. És la veu de l’amic que estimo, la més genuïna, la més curulla de matisos, de sensibilitat, d’idees clares i de sentiments magnífics. L’escriptura d’algú que té moltes coses a aportar.

Un oceà de memòria és una novel·la breu, cadenciosa i pausada, que desgrana una petita part de la vida, ja quasi a la vellesa, d’un reputat professor universitari de Lisboa. Foragitat de les aules per entestar-se a nedar a contracorrent ‒una conseqüència gens estranya, per desgràcia, en el draconià món universitari‒, el professor rep in extremis una oferta de feina absolutament inesperada: tornar a la docència, fins a la jubilació, a la Universitat de la seva terra natal, les illes Açores.

Amb aquest punt de partida, Un oceà de memòria acaba esdevenint moltes coses diferents. D’una banda, es tracta d’un text suau i melangiós sobre la importància del passat, la reafirmació de la identitat i la complexitat de les relacions humanes. Un text històric, de denúncia, que indaga en la recuperació de la memòria i en la idea de justícia, que ens acosta a la realitat illenca de les Açores (una realitat que comparteixen totes les illes del món) i a la seva relació amb la metròpoli i amb el continent. D’una altra, esdevé una exaltació de la literatura i de la docència, de la poesia i de la paraula, en un bonic exercici metaliterari. No oblidem que Bennasar coneix bé les lletres portugueses després d’haver viscut quatre anys a Lisboa.

Però, per damunt de tot, Un oceà de memòria (el títol el trobo encertadíssim) és Bennasar en estat pur. Amb totes les seves preocupacions, amb totes les seves reivindicacions internes, amb el seu bagatge de coneixements i d’amor per la cultura. I amb els seus homenatges particulars, sempre generosos, envers les persones que han marcat la seva vida.  

Gràcies, Tià. No us la perdeu, lletraferits.

El meu relat "El llaç vermell" ja es pot sentir EnVeuAlta

Aquesta setmana tinc l'alegria de dir-vos que els companys d'EnVeuAlta han enregistrat en àudio el meu relat El llaç vermell.

És un relat que vaig escriure per al recull Barcelona, t'estimo, dedicat a la nostra ciutat i publicat per ARC-Meteora el 2011. 

Recordo amb enorme emoció el moment de l'escriptura, la presentació del llibre a l'Ateneu Barcelonès, els amics de l'Associació de Relataires en Català i tot el que va venir després (coneixences, amistats, trobades, altres presentacions).

Ai, els records! Que vívids que poden ser!

Bé, no m'allargo més. Us deixo amb la història, que també va de records. Espero que la gaudiu. 

Fins aviat, lletraferits.   

EL LLAÇ VERMELL

   

Les pedres parlen, de Meritxell Sales Tomàs

He llegit dos cops el poemari Les pedres parlen, de Meritxell Sales Tomàs. Com he dit alguna altra vegada, un llibre de poemes s'ha de llegir i rellegir. Amb un pròleg de David Castillo, el volum està dividit en tres seccions: "Camí de les rutes amigues", "Som arma" i "La poesia no és mortal". Construït a base de poemes, poemes en prosa i proses curtes amb aparença de breus relats, Les pedres parlen és una agradable sorpresa. 

Posseeix tots els elements de la modernitat: metaficció, intertextualitat, absència o deformació de la mètrica, llenguatge que fusiona registres... I, per damunt de tot, és una mostra contundent d'allò que les paraules, usades des de la llibertat absoluta, ens poden oferir. 

Hi ha molt de les experiències personals de l'autora dins d'aquests poemes, algunes tal vegada críptiques per al desconegut, però també hi ha moltes referències geogràfiques, literàries i especialment artístiques que tots podem reconèixer amb més o menys facilitat.  

Josep Carner, René Magritte, Baudelaire, James Joyce, Enric Casasses, Joan Perucho, Saramago, Ramon Llull, la ciutat de Venècia i les seves joies arquitectòniques, la cultura del punk, William Blake... Tot això i molt més trobem en un conjunt que, com diu el prologuista, utilitza expressions senzilles, de balada pop, però incorpora el trencadís del sentiment beatnik, que va aprendre entre les volcàniques sortides de to dels nostres amics predilectes, els volcànics i alhora tendres Jordi Pope, Àngel Carmona, Jesús Lizano i Pere Marcilla (la majoria citats explícitament en un punt o altre del llibre).  

Permeteu-me per acabar que comparteixi un dels textos que m'ha agradat més. Potser he triat aquest perquè estic convençuda que en els temps que corren l'alegria i l'optimisme ens fan molta falta. 

DIVINIUM

El so de la electricitat de l'amor

es transmet genèticament.

Pot més que la son, feixuga i absurda.

Brillant com les estrelles del foc

la gent salta, balla, s'enlaira. 

Hi ha un home que s'ho mira impassible.

Com si sabés més que els altres?

Com si fos algú per qüestionar-se l'alegria dels altres.

Està situat al primer quadrant de l'escenari. 

Mateu el pessimista de pupil·la endolada.

Enhorabona, Meritxell. I gràcies per acostar-me la teva obra.

      

El meu relat "La llàgrima" en veu alta: escolteu-lo atentament. Us deixarà colpits.

Recordeu el meu relat "La llàgrima", que va guanyar el Premi de narrativa Valerià Pujol l'any 2013? Ara els meus companys d'EnVeuAlta l'han convertit en una història per escoltar. Ho han treballat moltíssim, us ho puc garantir. Han patit molt, amb mi i amb els personatges. Però jo crec que el resultat és esplèndid. De veritat que us recomano sentir-lo. Paga molt la pena. Sé segur que us encantarà. Jo estic enormement emocionada. Gràcies, estimats Miquel Llobera, Maribel Gutiérrez i Mari Morgado.

M'heu fet un regal magnífic.   

                        

LA LLÀGRIMA 

Deu relats ecofuturistes, de diversos autors

Poques vegades passa el que m’ha passat llegint aquest volum. Tots els relats m’han agradat. Això no és habitual. En una antologia la qualitat acostuma a fluctuar, de manera que ‒gustos personals a banda‒ sempre hi ha unes històries que ens satisfan i unes altres que no (o no tant). Aquí, en canvi, les deu m’han semblat bones. És clar que el volum ja feia una pinta immillorable: duia l’aval del Cryptshow Festival (5 dels contes foren els guanyadors del concurs que el Festival va organitzar) i el de l’Editorial Males Herbes, que ja sabeu que m’encanta per la seva proposta fresca, agosarada i innovadora.  

Els cinc autors premiats són Roser Cabré-Verdiell, Núria Abril, Carles Ribes, Ferran Garcia i David Castejón. El conjunt es completa amb cinc autors de solvència contrastada: Antoni Munné-Jordà, Carme Torras, Enric Herce, Max Besora i Ruy D’Aleixo.  

L’objectiu del recull es fa evident llegint el títol. Es tractava d’escriure una història futurista que parlés de qüestions ecològiques. Ni us imagineu la de propostes diferents que els nostres escriptors han presentat. La imaginació no té límits, però cada un d’ells acaba palesant, conscientment o inconscient, les seves dèries, les seves inquietuds, els seus moments vitals. Així, Carme Torras, en un relat deliciós intitulat L’indigent, acaba parlant-nos de robots. O Roser Cabré-Verdiell, en la dolorosa història L’Estripaventres, ens acosta a la problemàtica d’una maternitat distòpica i torturada.

Cada argument és una porta oberta al futur, a la interpretació de les conseqüències de la problemàtica ecològica que ja estem patint i que, per a desgràcia nostra, ja no és ciència-ficció. Així, per posar alguns exemples, ens enfrontem a l’enterrament de cadàvers dins del propi estómac (Els pastors de formigues, de Ruy D’Aleixo); a un hàmster monstruós que fa cites literàries (Manuel, de Max Besora); a una mena de zoo de plantes (Parc Climàtic, d’Antoni Munné-Jordà); a un caçador d’essències que no vull explicar què fa per no espatllar-vos la lectura (Vilardell, percaçador d’essències, de Carles Ribas). Tot el recull, de dalt a baix, està amarat d’un gran talent, d’una enorme capacitat de fabulació.

Em sap greu la manca d’equilibri. Només tres escriptores enfront de set escriptors. A veure si, de mica en mica, aquestes coses es van arreglant. Sigui com sigui, un volum que és una meravella. Recomanable per a tothom. Imprescindible per als amants del fantàstic i de la ciència-ficció.

Bona nit, lletraferits.    

Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster

Quan hom s'enfronta a la lectura d'un poemari que ostenta un títol que recorda la sinestèsia més bonica de la literatura catalana, no cal dir que el llibre ja té molt guanyat. Naturalment, em refereixo als magnífics versos del poema Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater:

                                                                  Sense enyor

                                                        se'ns va morint la llum, que era color

                                                        de mel, i ara és color d'olor de poma.

Quan, endemés, alguns dels referents citats dins el dit poemari són Jaime Gil de Biedma, Wislawa Szymborska, Vicent Andrés Estellés, Luis Cernuda, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli o Walt Whitman, hom s'adona, sense haver d'esforçar-se gaire, que té més d'un aspecte i gust en comú amb la seva autora. 

Un cop copsades aquestes primeres sensacions, hom decideix que ha arribat el moment de (re)llegir el poemari. Sí, rellegir, perquè  la poesia sempre necessita més d'una aproximació. I després, quan hom l'ha degustat tranquil·lament, llavors  accepta sense embuts la certesa que li ha agradat. I pot afirmar que es tracta d'un volum ple de sensibilitat, tendresa, valentia i sensualitat. 

Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), és un llibre que ha fet xup xup durant molts anys, un conjunt de textos treballats a foc lent, mimats amb cura. Un llibre d'amor i desamor, de consciència de la vida, dividit en tres parts: Trobada, Desencís i Casa i univers. No és un poemari críptic, malgrat la bellesa d'algunes de les seves imatges, sinó entenedor i directe. Les parts ens aboquen a una interpretació en clau iniciàtica, des del descobriment del desig i de l'amor en la primera part, a les experiències i al dolor de la segona i a la maduresa i l'acceptació de la tercera.    

Amb un pròleg preciós de Luis Fuente Pérez i unes inspirades il·lustracions de Miriam Bue Díaz, Olor de poma verda esdevé una lectura plaent i tendra, que sorgeix sens dubte de les profunditats del sentiment i de la coneixença lenta d'aquest sentiment. 

Gràcies, Begoña, per haver propiciat que conegués les teves paraules. Et felicito. 

I em permetràs  tot seguit que faci avinent un dels poemes. L'intitulat Intoxicació, inclòs dins  la segona part del llibre (pàg. 44): 

INTOXICACIÓ

     Vaig bevent tota l'amargor

          dels teus llavis a petits glops.

        És el bes d'un Judes amorós

inexpert psicòpata que

        m'ofega a dentades de por.  

Entre dones, de diverses autores

Tot just he conclòs la lectura d’un interessant recull de relats titulat Entre dones, coordinat per Raquel Ricart i compost per les històries de deu autores valencianes. Les integrants del volum només tenien un requisit a l’hora d’escriure: fer-ho sobre dones i les relaciones que s’estableixen entre elles.

Vaig assistir a la presentació que van dur a terme durant la Setmana del Llibre en Català. M’hi vaig sentir tan identificada! Tot el que explicaven, de cap a peus, coincidia a la perfecció amb la meva experiència com a coordinadora (i com a autora) dels dos llibres de relats de dones que he publicat fins ara, Elles també maten i Noves dames del crim. Pel que explicava Raquel Ricart, hem compartit les mateixes sensacions: nervis, dubtes, incertesa, emoció, implicació màxima, sorpresa en veure que tot rutllava tan fantàsticament bé, complicitats que ja no s’esborraran mai més, amistats, alegries, orgull. I, per damunt de tot, la constatació palpable del talent de tantes i tantes dones que treballen incansablement, amb il·lusió, i que no sempre reben el reconeixement que es mereixen.

Com totes les antologies d’aquestes característiques, el llibre resulta molt divers i heterogeni. I aquesta circumstància, en realitat, acaba representant el seu valor més significatiu: l’amalgama de veus, estils, llenguatges, interessos. Els reculls de diversos autors acostumen a permetre la identificació amb un públic ampli, perquè sempre hi haurà alguns relats que ens agradaran, encara que pugui haver-n’hi algun que no ens acabi de fer el pes. A Entre dones hi trobem una mica de tot. Alguna història un pèl ensucrada i naïf, un parell que acusen una preocupació excessiva per la forma, amb el resultat d’una certa cripticitat no sé si necessària... Però en general tots són relats molt potents, que mostren la total inserció de la narrativa actual en els supòsits de la postmodernitat. Les transgressions de l’ortodòxia formal, les picades d’ullet, el metallenguatge, l'experimentació, la metaliteratura i la intertextualitat, en especial la intertextualitat, resulten freqüents i molt rendibles. En aquest sentit, existeix una intertextualitat explícita en el deliciós i intel·ligent relat d’Anna Moner, que ens narra els darrers moments de Virginia Woolf. O en la bella, bellíssima història de Maria Josep Escrivà, La follia de viure, on l’homenatge a La transformació de Kafka es concreta no només en el nom de la protagonista, Gregòria Samsa, sinó també en una peculiar “transformació” del personatge. Una transformació que, en aquesta revisió del clàssic, reivindica la llibertat de viure i la comunió amb la natura.     

Una línia constant i repetida travessa de dalt a baix el volum: les referències a la maternitat, les relacions mare-filla. Algunes relacions són magnífiques, d’altres torturades, d’altres estranyes. Mares que desapareixen, mares que perden les filles, filles adoptives, mares que no s’atreveixen a recuperar-les... Una gamma extensa i variada, però sempre dins d’uns relats que es distingeixen per la seva perspicàcia a l’hora de descriure el món. M’ha agradat molt el dolç realisme de Raquel Ricart a Despullades, el patiment perfectament identificable dels personatges del relat On ets, mare?, de Pepa Guardiola, m’han fet somriure els estira-i-arronsa entre mare i sogra a Notícies per a un dia d’hivern, d’Isabel Canet Ferrer. I m’ha encantat, per la seva crueltat disfressada de naturalitat, la història ben fosca de Núria Cadenes, L’una per l’altra. Se’ns està tornant ben criminal, la Núria.   

Tanmateix, no puc acabar la ressenya d’un volum que valoro tan positivament sense mostrar novament, com ja vaig fer fa uns dies amb el llibre El cos deshabitat, d’Esperança Camps, un cert descontent. Em refereixo al divorci que existeix entre la literatura feta a València, la literatura feta al Principat i en general tota la literatura del domini. A la Universitat, quan jo parlo de “la nostra literatura”, mai no se m’acudiria deixar fora valencians, mallorquins, etc. A les meves classes i en el Departament de Filologia Catalana de la UB sempre parlem en clau lingüística, de totalitat lingüística. Expliquem Joan Lluís Vives, Ramon Llull, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés com expliquem Rodoreda o Mossèn Cinto. Per això m’ha sorprès llegir a l’inici del magnífic epíleg de Maria Lacueva: «Entre dones és una obra única dins la història de la nostra literatura: mai, fins ara, no s’havia publicat un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu». És clar, valencianes no. Però, en la nostra llengua, sí. I, per a mi, hauria de ser el mateix. M’amoïna. No critico Lacueva, ni molt menys. Al contrari. La meva queixa és de legítima preocupació, perquè no m’agrada aquesta distància. El fet que, tret d’algunes excepcions, les valencianes no coneguin les catalanes i les catalanes no coneguin les valencianes no em fa gens feliç. Això respon a la política practicada sistemàticament, durant dècades, per les institucions estatals. “Divide y vencerás”. I se n’estan sortint. En la nostra mà està que no ho aconsegueixin, no trobeu?

Enhorabona a totes per aquest magnífic llibre. Bona feina, Raquel. Ja esperem el segon!

Feliç divendres, lletraferits. 

Érem dos a contradir la nit

En el marc incomparable de la Setmana del Llibre en Català, que tot just es va cloure abans d'ahir, catorze escriptors hem citat catorze poetes. La Institució de les Lletres Catalanes ens convida així a picar l'ullet a d'altres autors. A mi em fa molta il·lusió. És el segon any que m'ho demanen i els ho agraeixo. Però sobretot perquè ho gestiona na Júlia Català, que va ser fa temps una de les meves alumnes estimades, excel·lent estudiant i persona que val el seu pes en or. A més, ambdues som apassionades de Joan Vinyoli. Per tant, la tria va resultar clara. Aquí podreu llegir, publicat a Catorze.cat, tot l'article, que recull les catorze citacions.

D'altra banda, també s'ha filmat un vídeo, però els follets de la informàtica no em permeten compartir-lo en aquest post. Per això us he fet, com a mínim, una captura de pantalla.  

Que visqui la literatura i que visquin les paraules, lletraferits!    

Gatos ilustres, de Doris Lessing

La dolça i amable llibretera de la llibreria Ona, l’estimada Montse Úbeda, em va regalar aquest volum per al meu aniversari. Ella és així, generosa i detallista. De seguida que li va arribar, sabia que el llibre m’agradaria. Era una aposta segura, perquè coneix perfectament el meu amor pels gats. Però també la va encertar amb l’autora, Doris Lessing, una escriptora que admiro profundament i que sempre he gaudit molt.

A Gatos ilustres (no m’oblido d’esmentar la preciosa edició de Lumen ni les espectaculars il·lustracions, deliciosament realistes, de Joana Santamans), Lessing ens traspassa sense intermediaris la seva experiència gatuna de tota una vida. Des dels anys d’infantesa a Àfrica (va viure força temps en una granja a Zimbabue) fins a la seva edat adulta a Anglaterra.

Amb una tendresa infinita i una observació acurada, la ploma de Lessing ens obre tot un món. Un món curull de bellesa, secrets i enigmes, el món misteriós dels gats i de la seva relació amb els humans. Es tracta d’un esplèndid text autobiogràfic on els gats són els únics protagonistes. La meravellosa capacitat narrativa de Lessing ens absorbeix i ens introdueix en un espai únic, on tots els qui tenim gats ens sentim com a casa, absolutament partícips i identificats.  

I és que, no cal negar-ho, els amants dels gats som una secta. Tothom que experimenta el contacte i la companyia d’un d’aquests felins, ni que sigui un sol cop a la vida, descobreix un univers tan màgic i sorprenent que difícilment se’n podrà sortir.

Moltes gràcies, Montse.

La Niña Azul, d’Emi Yáñez

Vaig conèixer Emi Yáñez al curs dels Juliols de la Universitat de Barcelona en el qual vaig participar aquest estiu: una persona amabilíssima que em va regalar el seu llibre, La Niña Azul. Jo el vaig posar a la cua de les lectures pendents (que en són un munt), però com que és curt i des del principi em va cridar l’atenció, fa uns dies vaig decidir passar-lo per davant d’altres llibres que feia més temps que s’esperaven. No em vaig equivocar. Me l’he cruspit amb un enorme plaer en un tres i no res.  

La Niña Azul du un subtítol: Memorias de una infancia rural. I això és exactament. Un compendi de retalls de vida, de fragments d’infantesa, de sensacions experimentades per primera vegada, d’il·lusions, alegries, descobriments i algun desengany. De meravelles.

El llibre consta de 32 textos (pròleg i agraïments a banda) amb algunes il·lustracions precioses. No podem considerar-los relats pròpiament dits. Molt pocs tenen plantejament, nus i desenllaç. Són testimonis autobiogràfics de l’autora, records valuosíssims de la seva infància en una petita aldea gallega. La família, la natura, els amics, l’escola: tot ho veiem amb ulls de nena. Emi Yáñez comparteix amb nosaltres les seves vivències en primera persona, col·locant-se en la seva pròpia pell, però en la seva pròpia pell de fa molts anys. Així, amb la veueta de la innocència, la desconeixença i l’estupor, amb l’esbalaïment de l’edat més tendra, ens permet reviure les seves sensacions amb el to i la cadència que tenien aleshores.

El llibre és molt poètic, l’escriptura flueix i l’autora té prou perícia per anar desgranant i intercalant, sense que ens n’adonem, reflexions serioses (aquestes ja d’adulta) enmig de la narració. He buscat un adjectiu per descriure el llibre i m’ha semblat que “deliciós” era el que més li esqueia. La Niña Azul té la virtut de fer retornar també el lector a les seves èpoques oblidades. I aquesta circumstància, certament, diria que no té preu.

Gràcies, Emi. Enhorabona.    

Com ser-ho alhora, d’Ali Smith

L’esplèndida traductora al català d’aquesta novel·la, Dolors Udina, va incloure una nota al final del llibre. En la nota, escriu:

«La nostra multiplicitat i la capacitat de ser més d’una cosa alhora» és la força motora que batega rere aquesta novel·la, en paraules de l’autora. La idea seminal és que no existim en un sol temps verbal ni tenim una identitat fixa, i això es reflecteix en l’estructura de la novel·la, escrita a la manera dels frescos del Renaixement: sempre hi ha alguna cosa sota la superfície.

M’ha semblat que no hi havia millor manera d’iniciar aquesta ressenya tan difícil de fer. La ressenya d’un text diferent, basat en l’experimentació arriscada i singular d’una escriptora que ja ha vist reconegut el seu talent amb un gran nombre de premis. Si confesso que la ressenya és difícil de fer és perquè la combinació d’instants, mirades, veus, sentiments,  sensacions, indrets i èpoques resulta impossible de descriure de manera convencional.

Com ser-ho alhora és una novel·la preciosa, inusual, dolorosa i tendra, carregada de llum i del color refulgent que sorgeix de la virtuositat, del talent d’algú que és capaç de pintar com ningú abans no ho havia fet. Amb dos protagonistes que, en principi, viuen en moments històrics diferents (la noia adolescent en el present, l’artista italià durant el Renaixement) la ficció se situa en un curiós espai intemporal on res no és el que sembla, on no hi ha veritats absolutes, on tot és alhora.  

En la lectura de la novel·la hem de saber comportar-nos com a lectors de ment oberta, com agents actius i desperts, sense prejudicis, que no perden detall. Però, alhora (com no podia ser d’una altra manera, perquè tot és alhora) hem d’esdevenir capaços d’acceptar que la nostra atenció no sempre descabdellarà totes les ambigüitats, absolutament deliberades. Haurem de conviure amb comoditat amb les innovacions lingüístiques i de puntuació, amb la reinterpretació laxa i fantàstica (un alè d’aire fresc!) de la normativa més estricta. Hi ha molts detalls meravellosos en unes pàgines que ens fan riure de valent, que ens fan plorar molt, que ens desperten l’enteniment, que ens col·loquen la voluptuositat i el plaer ‒estètic, intel·lectual i carnal‒ a flor de pell, que ens colpegen ben endins, que ens fan esbatanar la mirada.

Al resum de la contraportada, hi diu:

Dues històries d’amor i d’injustícia separades per 500 anys i lligades per un fil invisible. Un artista italià del Renaixement i una adolescent filla d’una activista política connectaran gràcies a la vida, la veritat i el temps. (...) Un d’aquells llibres que ens obliga a mirar les coses de manera diferent i ens provoca pensaments i sentiments que romanen amb nosaltres durant molt de temps.

Penso que és exactament així, i agraeixo a l’Editorial Raig Verd que opti per publicar en la nostra llengua una literatura que, altrament, segurament no ens arribaria. La imaginació, la valentia, l’atreviment i la genialitat d’Ali Smith, coneguda i reconeguda internacionalment, a la nostra disposició en un català perfectament creïble.

Com ser-ho alhora va obtenir els Premis Goldsmith 2014 i Costa Novel Award 2014, a més de ser finalista al Man Booker Prize. Jo us recomano la novel·la vivament. Mai més no deixaré de llegir Ali Smith.