Dia 27 de març: dia mundial del teatre (i de l'autopublicitat)

Avui 27 de març, i com cada any, em disposo a fer-me ressò del "Dia mundial del teatre". No podia ser d'una altra manera, atès que sóc una investigadora del gènere, al qual li dedico la meva tesi doctoral. Tanmateix, de sobte me n'he adonat que no paro de publicitar i recomanar llibres d'altri i que, en canvi, mai no he parlat del meu estudi i edició del sainet setcentista inèdit intitulat Examen d'un mestre sabater, publicat l'any 2010 per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

El volum ara ja es troba a un munt de biblioteques universitàries i especialitzades i va ser objecte d'una ressenya a Serra d'Or -l'abril de l'any passat- que em va fer molt contenta. També crec que enguany sortiran un parell de ressenyes més (no us estranyi, en el cas de les revistes i publicacions erudites és normal que els llibres siguin ressenyats amb un significatiu decalatge temporal).    

En fi, que avui se m'ha acudit que també tinc dret a l'autobombo. I que el nostre teatre breu i popular de l'Edat Moderna -d'antuvi força desconegut- es mereix que el recuperem i que la gent sàpiga que alguns de nosaltres ho estem intentant. Per això van lluitar estudiosos anteriors i per això d'altres n'hem pres el relleu. El dia d'avui, dedicat al gènere, m'ha semblat un bon moment per escampar-ho fora dels límits del món acadèmic. 

I res més. Espero que us hagi interessat.

Que passeu una bona jornada, lletraferits.  

L'adéu a Antonio Tabucchi

Aquest bloc, massa vegades, sembla un obituari. Des que el vaig iniciar, encara no fa tres anys, he hagut de recollir-hi massa morts.  

Ara ha estat l’hora d’Antonio Tabucchi, que va morir ahir a Lisboa a l’edat de 68 anys. Encara no tocava (maleït càncer) i m’ha sabut molt greu. Aquest italià de naixença i portuguès d’adopció, apassionat de Pessoa i de la ciutat de Lisboa, em va regalar moments absolutament màgics. Recordo la lectura d’Afirma Pereira com una de les meravelles de la meva vida.

Tabucchi era sens dubte un dels meus escriptors preferits. Un autor lúcid i intel·ligent que va descriure com ningú l’ànima humana. Personalment, sóc una grandíssima admiradora dels seus relats. Un cop, no recordo com, va caure a les meves mans un petit llibret intitulat El juego del revés, un recull de vuit contes que he rellegit en diverses ocasions. Tant, que el volum està tot desenganxat i els fulls li cauen. Ara mateix, que l’he tret de la lleixa i l’estic acaronant, he de tenir molta cura perquè no se’m desgavelli del tot. Com passa amb totes les coses fràgils i valuoses.

Llegir Tabucchi és tornar a passejar per l’Alfama, pujar de nou als tramvies lisboetes, resseguir les rutes de Fernando Pessoa. L’experiència de cadascun de nosaltres amb els escriptors que ens han marcat la vida és personal, intransferible i única. A desgrat de valoracions públiques, lector i autor podem arribar a establir un lligam immortal, que res ni ningú no trencarà mai. Això sento jo per Antonio Tabucchi.   

Quan ahir em vaig assabentar de la seva mort, no vaig poder evitar preguntar-me si, com passava a Afirma Pereira, els diaris portuguesos ja tindrien preparada d’avançat la seva esquela.   

Que un llibre ens cau de les mans? Molt bé: i què?

La cultura paleocristiana ens ha fet molt mal. Ens ha fet un mal gairebé irrevocable, fins a punts insospitats que ni tan sols no se’ns ha acudit imaginar. Ha demonitzat qüestions de tota mena. Ens ha induït a sentir-nos culpables per temes ordinaris, de la vida quotidiana. Per actituds i decisions senzilles que no tenen res a veure amb actuar correctament, ni amb el bé i el mal, ni amb la consciència, la moral o l’ètica. I és que, estimats lletraferits, la cultura paleocristiana és castrant per se. No hi ha una altra explicació (això en el nostre cas, altres religions en altres indrets han produït i produeixen exactament el mateix efecte).

El cas és que ahir Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora, va fer a facebook una afirmació contundent. I com que crec que té més raó que un sant (perdoneu la contradicció d’usar aquesta frase feta, però habemus cristianisme per un tub), avui he pensat que seria encertat recollir-la aquí.

Part de les seves paraules van ser (copio literalment): Quan un llibre no m'agrada, malgrat anar en contra de l'opinió generalitzada, el deixo. No vull castigar-me dedicant el meu temps a lectures que no em satisfan. Considero que això sí que és perdre el temps.

Doncs bé, li’n dono la raó. Però fixeu-vos en les seves frases. Analitzem-les. D’entrada, admet que tenir aquesta actitud és “anar en contra de l’opinió generalitzada”. És a dir, que tots plegats donem per fet que un llibre s’ha d’acabar tant sí com no, que no podem deixar-lo a la meitat. Ens han educat així. Deixar la lectura a mitges es considera una mena de sacrilegi. Ho veieu? A mi també em brota espontàniament un mot religiós. Sacrilegi. No podem evitar pensar en la culpa, la correcció, l’obligació autoimposada. Qui coi ens obliga? No fem mal a ningú deixant el llibre.  

Però la segona oració de la Dolors encara resulta més aclaridora, perquè s’empara directament i sense embuts en un concepte terrible: el càstig. Diu exactament: “no vull castigar-me”. I tant que no. Que no fem res mal fet, per l’amor de Déu (apa, tornem amb les expressions cristianes!). Només faltaria. Sempre aquesta maleïda castració que vulnera els nostres drets més bàsics.  

Per tant, defenso totalment la posició de Sàrries. Si un llibre ens cau de les mans, bon vent i barca nova. I fixeu-vos que us ho està aconsellant una lectora impenitent (buf, penitència, quin altre concepte) que no ho ha fet gairebé mai. Jo m’he empassat durant anys un munt de pàgines insuportables per un mal entès sentit del deure. Us asseguro que els llibres que he abandonat al llarg de la vida es poden comptar amb els dits que tinc (i en tinc 20, com tothom) i encara en sobren. 

Voleu que us digui una cosa? No ho faré més. S’ha acabat. Per molts motius. El principal, com deia la Dolors, que el temps és or. Hi ha moltes lectures per fer, molts llibres boníssims per llegir (o rellegir). Deixem sense complexos els que no podem pair, els hagi escrit qui els hagi escrit i en digui la crítica “autoritzada” el que en digui.      

Evidentment, no estic parlant d’abandonar a la segona pàgina. Cal donar al text una oportunitat. Però l’oportunitat ha de tenir un límit. En general –sobretot si som lectors assidus i afrontem el tema amb sinceritat– ens n’adonarem de seguida si un llibre ens cau de les mans. De vegades el problema és en nosaltres mateixos. El llibre pot ser bo, però nosaltres no ens trobem en el moment adequat per a la seva lectura. A voltes n’esperem massa o ens n'hem  fet una idea equivocada. Aleshores, la lectura no respon a les expectatives que hi havíem dipositat (d’això, els experts en la teoria de la recepció en saben un munt).

Evidentment, pot passar que l’obra sigui veritablement “infumable”, o que a nosaltres ens ho sembli. D’això també en parlava la Dolors. No és fàcil admetre que ens cau de les mans un text elogiat per la majoria. Però s’ha de fer. Es tracta de ser prou valents per mantenir-nos fidels a nosaltres mateixos.  

Per tant, crido a la rebel·lió lectora dels llibres que no ens agradin. Per no malgastar el temps i per higiene mental. Penseu que, si ho aconseguim, estarem deslliurant-nos d’antigues i recargolades cadenes. Algú s’ha entestat d'antuvi  en tocar-nos els nassos. Però nosaltres no ho permetrem. La literatura és massa important, amics. Els llibres sempre, sempre, ens han de causar plaer. 

Fora idees castradores! Jo ho tinc claríssim. I vosaltres, lletraferits?

Perduts a l'altre món, de Shaudin Melgar-Foraster

Vídeo de presentació de Quico Romeu

Ja he acabat Perduts a l’altre món, la segona part de la magnífica novel·la de Shaudin Melgar-Foraster Més enllà del somni, que vaig ressenyar en aquest mateix espai. La pretensió de l’autora és confegir la “tetralogia de la interferència” (és a dir, s’ha plantejat que la nissaga consti de 4 capítols). Evidentment, els seguidors hem quedat àvids de saber com continua la història (que Shaudin deixa en un punt àlgid amb alguns interrogants oberts, tal com, estratègicament, li correspon a tota nissaga).

Perduts a l’altre món és un llibre molt diferent del primer, la qual cosa demostra la capacitat imaginativa i creativa de Shaudin, que no s’adorm en un únic registre. Els fets es reprenen allà on els havíem deixat, però la narració adopta l’aire, ja des de les trepidants primeres pàgines, de les més genuïnes novel·les d’aventures. Perduts a l’altre món excel·leix en l’acció, el moviment, els viatges, les peripècies, els esglais de tota mena. Les batalles, les fugides, les persecucions, els ensurts, els perills i fins i tot les morts se succeeixen en una voràgine que no deixa descansar a l’enganxat lector.

Ahir vaig recomanar el llibre en el meu article setmanal al Diari CatalunyaPress (el podeu llegir clicant aquí) i, per tant, no repetiré el que ja he dit allà. Tanmateix, vull remarcar la voluntat de Shaudin de confegir una literatura juvenil allunyada dels tòpics i de la carrincloneria. No pel fet d’anar adreçada als adolescents (que no necessàriament, perquè el públic adult en xalem com uns babaus), la novel·la ha de representar un món idíl·lic on tot sempre acaba bé. Actualment volem evitar al jovent qualsevol tipus de patiment, la qual cosa resulta absolutament irreal i inútil, perquè la vida –implacable– després ja s’encarrega de fer-los saber la veritat. Shaudin no nega la violència, la maldat i la mort. Formen part del món, de la nostra existència. Per tant, no té altre remei que mostrar-los com una realitat inevitable. Amb tot, ho fa amb tanta delicadesa i tant d’encert, que res no li podem discutir.

Perduts a l’altre món incideix en el motiu de l’eterna oposició entre el bé i el mal, fins el punt que un dels personatges protagonistes, l’Anna, es planteja directament la disjuntiva. La resposta de Shaudin no defuig una posició dialèctica:

-        Avi, què és ser dolent?

-        Doncs... fer mal als altres i saber que se’n fa. No et sembla?

-        Però... però... n’hi ha d’altres que... I si es fa mal per... com ara per defensar la terra...?

-        Ah! Això és diferent. Hi ha qui creu que mai no hauríem de fer mal a ningú, ni per defensar-nos, i és una opinió ben respectable, però en aquest cas, per defensa, trobo que cadascú ha de decidir què fer. A mi no em sembla de cap manera que lluitar per defensar-se sigui dolent (p. 258).  

Com en totes les obres de Shaudin Melgar-Foraster, el tractament dels personatges resulta absolutament interessant, entranyable, suggeridor. Shaudin se’ls estima, els acarona, els mima, els perfecciona. Els dota de vida. De carn i d’os. Per això els lectors en els sentim tan nostres i per això ens afecta de veritat veure’ls patir. A Perduts a l’altre món hi passen coses dures, però també tenim boniques sorpreses que ens reconcilien amb l’entorn.

Pirates, tempestes, vaixells, exèrcits, misteris, viatges, gats, amistat, batalles, guerres, paisatges plens de vida... tot això i molt més és Perduts a l’altre món. Una novel·la que recomano amb vivesa a petits i grans. Això sí, abans heu de llegir Més enllà del somni. Si no, no copsareu la bellesa del conjunt.

Apa, Shaudin, a escriure. No perdis temps, que els lectors no podrem aguantar gaire més vivint perduts en la incertesa.     

El meu estimat Groc

Indefensió: un poema impensat

A voltes, com una follia que arrabassa,
t'atrapa el doll de la poesia.

I no pots fer-hi res,
car n'ets la víctima.

 Tan sols deixar, silent,
que se t'endugui.

(Anna Maria Villalonga)

Heinrich Heine i la musa de la poesia (1894), de Georges Moreau de Tours

Una absoluta delicadesa: llegir i la imaginació al poder

Lletraferits, avui la meva amiga Gemma m'ha fet un regal de bon matí. Un regal que m'ha semblat fabulós i que té tant a veure amb nosaltres, els bojos per la literatura, que no me'n puc estar de compartir-lo aquí. És una petita i delicada animació. Dura 3 minuts. No us la perdeu. No diré res, no avançaré res, perquè vull que la gaudiu amb ulls propis.

Tan sols apuntaré una reflexió: només llegint estarem complets. La lectura desperta com cap altra cosa la nostra creativitat, la nostra capacitat d'imaginar. Que visquin per sempre els llibres!

Gràcies, Gemma.

Ha mort Teresa Pàmies

Estic tancada a casa, refredada com una mala cosa, i veig en el meu I.pad la notícia de la mort de Teresa Pàmies. Tot i que no em trobo gens bé, m'he alçat de seguida i m'he traslladat a l'estudi, davant de l'ordinador. Evidentment, no puc deixar passar el fet sense dir-ne alguna cosa, encara que sigui breu. Teresa Pàmies s'ha mort un dimarts i trezte. Tenia 93 anys. N'estic segura, seguríssima, que ha tingut una vida interessant i plena. Defensora de la llibertat i de la llengua, intel·lectual, periodista, escriptora. Per a mi fou l'esposa de Gregori López Raimundo i un símbol de la fèrria lluita per les creences, per la ideologia. Però Teresa Pàmies, després de Mercè Rodoreda, també fou la segona dona que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Una ploma magnífica que avui ens ha deixat. Encara tinc pendent de començar la seva obra Informe al difunt, on manté un diàleg amb el seu marit, traspassat el 2007. No vaig pensar, quan vaig adquirir el llibre, que la seva lectura prendria la forma d'un homenatge pòstum. No se'm va acudir que, quan la llegís, la difunta seria ella. Ara ja resulta inevitable. 

Descansa en pau i amb el puny ben alt, Teresa.  

Presentació de "Miracles perversos", de Carme Torras

Amb una mica de retard per imponderables de la tècnica fotogràfica (ja resolts), m’agradaria compartir amb vosaltres una petita crònica de la presentació de la novel·la de Carme Torras Miracles perversos, ressenyada aquí mateix fa pocs dies. Com vaig escriure, la novel·la em va semblar boníssima i em feia molta il·lusió assistir a l’emocionant aventura de la presentació.  

L’acte tingué lloc el passat dilluns dia 5 a la Casa del Libro de la Rambla de Catalunya, en una sala plena de gom a gom. Dos presentadors de luxe acompanyaven l’autora: Joan Josep Isern (reputat crític literari) i Jordi de Manuel (professor i escriptor, ben conegut d’aquest bloc).

Isern no va parlar gaire, però fou prou contundent. Coneix a la perfecció l’obra completa de  Torras i va argumentar molt bé la seva evolució. Isern lloà Miracles perversos sense cap reticència, fent un repàs per les característiques més destacables de la novel·la. Jo estic totalment d’acord amb la seva opinió. Si llegiu la meva ressenya, comprendreu exactament què vull dir.

De la mateixa manera, Jordi de Manuel, que primer confegí un resum del currículum acadèmic i professional de Carme Torres (d’un nivell elevadíssim que fa empal·lidir qualsevol), també va comentar algunes qüestions que excel·leixen en l’obra, alhora que en va llegir alguns fragments representatius.

Pel seu cantó, l’autora, agraïda i diria que prou emocionada (les taules acadèmiques no poden del tot amb l’emoció d’esdeveniments com aquest), va fer-nos cinc cèntims del procés de gestació de la novel·la, del seu interès a trobar un desenllaç que enganxés al lector, de les estones fantàstiques que va passar mentre escrivia. Confessà que, durant el procés, es va divertir molt (més que amb les seves obres anteriors). I a mi no em va estranyar gens sentir-ho, perquè és una de les sensacions que salten clarament de les pàgines quan hom llegeix Miracles perversos.  

Vaig prendre algunes notes, però ara penso que són massa literàries per a una crònica. Més m’estimo guardar-les (tal vegada com a element comparatiu) per a la ressenya de la pròxima novel·la de Carme Torras que penso llegir en breu (l’autora va ser tan amable de fer-me’n obsequi). Malgrat que fou escrita amb anterioritat (és la seva segona novel·la), aviat us en diré alguna cosa. De moment, per si algú no la coneix, us n’avanço el títol: La mutació sentimental. Prou suggeridor.

L’acte va acabar amb un magnífic ambient, xerrera generalitzada i una unànime felicitació a Carme Torras. Evidentment, tothom que era allà i que ja havia llegit Miracles perversos, n’estava ben admirat.  

La novel·lística de Carme Torras demostra que els matemàtics i els científics en general poden fer molt bona literatura. Aquest és un tema recurrent  que sorgeix sovint (aquella eterna oposició entre lletres i ciències???? que jo mai no he entès). Per això, ja que Carme Torras és matemàtica i científica, experta en robòtica, avui volia aprofitar i no em volia estar de defensar l'única posició que em sembla intel·ligent: deixeu-vos de prejudicis obsolets. El saber és únic i indivisible.     

I ara, apa, lletraferits, no en tingueu cap dubte. Busqueu Miracles perversos i a llegir!              

Presentació de "Temps era temps"

Ahir dissabte 10 de març, a la Biblioteca Sagrada Família, va tenir lloc la presentació del cinquè volum publicat per ARC-Editorial Meteora: un llibre amb 24 relats seleccionats entre els presentats al "Concurs ARC de Narrativa Breu 2011. Temps era temps".

El títol  ja ens ho diu tot: es tracta d'un recull  d'històries que tenen el pas  del temps com a fil conductor. Amb un pròleg de luxe signat per l'escriptora Maria Carme Roca, el llibret fa molt de goig.  Tanmateix, no s'escau que jo, essent una de les autores i part implicada en la presentació, en confegeixi la crònica.

Per tant, simplement diré que va anar molt bé. Ens vam tornar a trobar tota la colla dels relataires, familiars i amics. La nostra presidenta, Sílvia Romero, va fer un parlament carregat d'agraïments i de simpatia, va esmentar la necessària lluita per la llengua catalana i va recordar-nos (molt oportunament) que aquests projectes no funcionen sols. Per més normals que ja  semblin (no debades parlem del cinquè llibre), sempre generen molta feina i exigeixen  un gran esforç i dedicació de tots els implicats. Des d'aquí, jo també vull aprofitar per donar-los les gràcies.

Tot seguit, Liudmilla Liutsko, autora del relat L'època del socialisme... pel camí del comunisme: com era la vida del poble llavors, va fer-nos un recorregut (per emmarcar el seu text) a través de la història de la Unió Soviètica  des de la Revolució fins a la caiguda del Comunisme. Fou una intervenció molt treballada i interessant, amb suport gràfic inclòs.

El colofó aquest cop va consistir en una insòlita sorpresa: una representació teatral (text escrit per Mercè Bagaria) que vam posar en escena alguns de nosaltres (amb poc ofici però amb molt bona voluntat, això sí) i que feia (sense desvetllar res) al·lusió als relats del volum. Havíem assajat poc (per no dir gens), però vam tenir molta merda i ens ho vam passar molt bé. Al final, les coses que es tiren endavant amb il·lusió, tenen molt guanyat. Jo crec que el públic en va gaudir.  

La meva humil contribució fou en el paper de bruixa, naturalment, perquè una bruixa és la protagonista de Res no és etern, el conte amb el qual  he contribuït al recull. Me'n vaig endur al teatre la meva bruixa Clotilde (Cloti per als amics) i apa, a l'aventura de les taules! La Cloti va tornar a casa cansada, però feta una diva.  

Un dia magnífic, coronat per un esplèndid dinar de germanor, que va representar per a tothom un renovat compromís amb l'engrescador projecte dels Relataires en Català.

Per molts anys a tothom, amics!  

Per molts anys, mestre Espinàs

Avui Josep Maria Espinàs fa 85 anys. Poca broma. Com que he treballat moltíssim i no em veig capaç d'escriure res coherent, però no vull de cap manera deixar passar aquest feliç aniversari, he pensat copiar un fragment d'un treball de doctorat que vaig confegir l'any 2005. Era una assignatura sobre el conte i jo vaig treballar un recull de contes d'Espinàs intitulat Varietés.

Comparteixo amb vosaltres un fragment de la introducció i, si us agafa ganes de llegir-lo (el llibre, no el treball, s'entén), ja em sentiré contenta. Si no, simplement ho podeu prendre com un merescut homenatge. 

Ah, i compartiré una anècdota. Un dia vaig trobar-me amb l'Espinàs. I quan li vaig explicar que l'estudiava i li vaig donar la meva opinió del llibre, va quedar astorat. I em va dir que li feia "por" perquè l'havia encertat tant que l'estava estudiant "perillosament". M'ho va posar a la dedicatòria d'un llibre. Em va semblar bonic. 
Per molts anys, mestre. 

VARIETÉS: L’espectacle de la vida

(aproximació a un llibre de contes de JOSEP MARIA ESPINÀS)

Introducció

Varietés és un llibre de contes de Josep Maria Espinàs, que va rebre el premi “Víctor Català” de contes l’any 1958.

El “Víctor Català” es convocà  per primer cop el 1953 i la creació d’un premi d’aquestes característiques a casa nostra va ser important, sobretot els primers anys. Significava un intent de normalització del fet literari, que s’afegia a molts d’altres, dins d’un àmbit anòmal per qüestions polítiques, les quals comportaven com a conseqüència greus problemes lingüístics i editorials. La censura franquista encara tenia una presència manifesta i, tot i no trobar-nos ja en els duríssims primers anys de la postguerra, la dictadura continuava exercint indubtablement una repressió fèrria i immobilista.     

Encara sembla més meritòria la iniciativa de crear un certamen de contes o narracions curtes, ja que tradicionalment aquest gènere ha estat considerat com una manifestació literària menor dins de la narrativa. Si tenim present, a més, que fins aleshores el que predominava en la literatura catalana era el cultiu de la poesia, i que es feia peremptòria la necessitat d’una narrativa normalitzada, de ben segur que podrem copsar fins a quin punt totes les contribucions que obrissin nous camins, eren gairebé imprescindibles.          

És en aquest context que trobem les narracions de Varietés, absolutament representatives de la seva època, absolutament integrades dins d’uns paràmetres ideològics i estètics clarament definits, i plenes del valor afegit que representa un gra de sorra més en la reivindicació cultural i històrica d’aconseguir situar la literatura catalana en el lloc que sempre li ha pertocat. En un lloc normalitzat i actiu dins de les tradicions literàries i artístiques de l’entorn cultural que li és propi.    

Però Varietés és molt més que això. Varietés és un fantàstic intent d’aproximació a la naturalesa humana, a la condició de l’home, a la realitat que l’envolta i el domina. És un intel·ligent exercici d’aguda penetració en les situacions que configuren la seva vida diària, en els seus defectes, els seus patiments i les seves pors. Però sobretot és un testimoni fidel d’aquella època concreta, de la realitat social d’aquella Barcelona (i  d’aquella Espanya) de la dècada dels cinquanta del segle xx.