El meu poema "A pedaços" el podeu sentir EnVeuAlta

El meu poema en prosa A pedaços ara el tenim enregistrat en àudio. Els meus companys d'EnVeuAlta han considerat que aquest cop la veu podia ser la meva (malgrat l'afonia) i jo que els ho agraeixo. A veure si us agrada, lletraferits. Espero que sí.

Aquí el podreu escoltar:

A pedaços 

Que passeu un feliç dijous sant. 

Irina, d'Empar Fernández

No és cap secret que Empar Fernández ha esdevingut, des de fa uns quants anys, una de les meves escriptores de capçalera. M’agrada tot el que fa, sigui novel·la de gènere o generalista. Sap enganxar el lector des de la primera pàgina a partir dels personatges i del seu capteniment, explica històries potents i manté a la perfecció la dosificació de la intriga i de la informació. 

Això també ho aconsegueix a Irina, la seva darrera novel·la, publicada per Versátil. La història colpidora d’una de les nenes de Rússia, una d’entre els milers de menors d’edat, fills de republicans espanyols, que van sortir d’Espanya en plena guerra per preservar la vida. Alguns van tornar molts anys més tard, desarrelats i sense esperança. D’altres, no ho van fer mai, com la protagonista de la novel·la, que fins i tot es va canviar el nom ‒Asunción Cadavieco‒ per un nom rus, Irina Korovin.  

La novel·la arrenca quan Irina és una anciana que viu sola i està molt malalta. No avançaré res més ni explicaré la trama, evidentment, però sí diré que l’obra es belluga entre dos espais (Barcelona i Rússia) i dos temps (l’actual i el pretèrit, que engloba la totalitat del periple vital d’Irina).També diré que, al meu entendre, el lector descobrirà en el text dues parts prou diferents, fins i tot des de posicions estilístiques. Per un cantó, la història d’Irina, interesantíssima, emocionant, dura i preciosa, narrada amb un to que en certs moments ratlla la prosa poètica. Per un altre, el món de Barcelona, amb el personatge de Santiago (molt ben descrit, un home gris i sense esma, un perdedor nat) i la irrupció de la màfia russa que persegueix una típica noia maltractada i amb pocs recursos, mare soltera amb un nadó, que havia estat veïna d’Irina a Moscou. 

Aquesta segona part m’ha semblat simplement un recurs. El recurs usat per Empar Fernández per poder atorgar versemblança a la lectura del diari personal d’Irina i a la recuperació de la memòria familiar de Santiago. Una estratègia que consisteix en emprar una russa fugitiva, amb nen als braços i mafiós al darrere, però que podia haver estat una altra totalment diferent i potser menys usual. Perquè la part del lleó del text són els personatges d’Irina i de Santiago. La resta és circumstancial i es troba en un segon pla que bàsicament serveix per repartir joc. 

M’hauria agradat que la història de Rússia amarés molt més tot el llibre, que fos més llarga i més detallada, però això segurament és una qüestió personal. El llibre funciona perfectament i ha aconseguit que recuperés, com sempre aconsegueixen els textos d’Empar Fernández, aquella ànsia per la lectura, aquell frisar per tornar a casa i continuar llegint, que només podem experimentar en estat pur quan som molt joves i el nostre bagatge lector encara és obert, lluminós i està per fer. 

Un cop més, moltes gràcies, Empar. Totalment recomanable.       

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Infant dels grans

Manuel de Pedrolo compliria enguany 100 anys. Com sabeu, va néixer el dia 1 d’abril de 1918 a L’Aranyó (Segarra). Per aquest motiu, estem celebrant l’efemèride del centenari ‒l’Any Pedrolo, que tinc l’honor i la responsabilitat de comissariar‒, oficialment designat pel Govern de la Generalitat i coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport de la Fundació Manuel de Pedrolo que presideix l’única filla de l’autor, Adelais. 

Precisament sobre ella versa el llibre que comento avui, per força succintament perquè les meves nombroses activitats pedrolianes no em permeten dedicar-hi el temps que m’agradaria.

Em refereixo, evidentment, a l’únic text inèdit escrit per Pedrolo que encara existia, guardat gelosament per la seva filla al llarg dels anys. I no m’estranya que el guardés, perquè es tracta d’una veritable joia que l’escriptor li dedicà a ella, només a ella, amb un amor immens. Es titula Infant dels grans i l’acaba de publicar l’Editorial Comanegra. 

Introduïda per un excel·lent pròleg d’Anna Moreno-Bedmar, una de les màximes enteses en Manuel de Pedrolo i membre de la Fundació, Infant dels grans és una autoficció breu (145 pàgines) que descriu un dia de la vida de la petita Adelais.  Durant les vacances d’estiu, quan tenia exactament vuit mesos i onze dies. El pare li regalà quan era una adolescent i li va dir que aquell text era exclusivament per a ella, que en podia fer el que li semblés més oportú. Ara, Adelais ha estat prou generosa per compartir-lo amb nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari. Els pedrolians de soca-rel, i el públic en general, no li agrairem mai prou.

Les pàgines d’Infant dels grans mostren un registre insòlit dins la narrativa pedroliana, un to familiar, íntim i tendre, que tanmateix no cau en cap moment en sentimentalismes carrinclons i que manté la distància suficient per esdevenir autèntica literatura. De fet, posseeix un preciós matís poètic i bucòlic, d’observació i comunicació amb la natura, que palesa una percepció atenta i penetrant. 

L’apertura a la vida de la petita Adelais, les seves descobertes diàries, les seves consecucions, els seus esclats de plor o de joia, són també descobertes i consecucions del pare de la nena, que ha decidit reflectir en un text tot allò que va succeint. L’humor i la ironia de la seva mirada ens regalen fragments absolutament fantàstics, com quan la família descobreix que a la menuda li ha sortit la primera dent. Però també hi ha comunions bellíssimes amb allò que val la mena del món, la naturalesa muda i superba que, davant d’un infant encara pur, pot esdevenir un inigualable company i còmplice. Un arbre jovenet, una mosca que vola, les potes d’una mula fent tic-toc.  Pedrolo basteix el text a partir d’un gran nombre de personificacions. Objectes, espais, vegetals, animals... tot esdevé una gran prosopopeia que ens xucla des de la primera pàgina i ens fa entrar sense pal·liatius dins la narració.       

Tot i això, Infant dels grans no pot escapar-se del to dialèctic, filosòfic i analític del seu autor. Pedrolo reflexiona sobre la vida i la mort, expressa les preocupacions d’un pare envers el futur de la seva filla, el futur del món i el seu propi futur, de la mateixa manera que, mitjançant dues analepsis, ens acosta al passat gris i trist de la mare de la nena i al seu propi passat: dues infanteses sense alegria. Tal vegada ens vol dir que l’Adelais sí que és i serà feliç, que ell i la seva esposa se n'ocuparan, que procuraran que ho sigui.

M’ha entendrit molt aquest fragment que reprodueixo tot seguit, quan el pare es planteja si fa bé escrivint tot allò de la nena. I amb això acabo, perquè el que heu de fer és llegir el llibre. Però no me’n puc estar:  

[...] Què en pensarà la menuda quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat. 

Si Pedrolo pogués contemplar ara mateix la seva filla Adelais, seria molt feliç. Seria ell qui faria la descoberta que ella ha dedicat la vida a la seva memòria. 

Que tingueu un bon dia, lletraferits.         

Manuel de Pedrolo, la llibertat insubornable, de Bel Zaballa

En el marc de la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, diversos són els llibres amb què podrem gaudir. Com a Comissària, ho he comentat i escrit repetidament: em fa molt feliç la gens menyspreable llista de reedicions d'obres pedrolianes que diverses editorials han publicat i publicaran enguany. No hi ha res més satisfactori, perquè un dels aspectes que més ens interessa de recuperar Pedrolo (com passaria amb qualsevol altre autor) és promoure la seva lectura. 

Tanmateix, en el cas del gran segarrenc encara podem ser més ambiciosos. "Hi havia moltes ganes de Pedrolo" és un comentari que em fan sovint. I resulta absolutament cert, com demostren les nombroses activitats al voltant de la seva figura i obra que sorgeixen a diari. Un munt d'actes de tota mena que estan emplenant l'agenda de l'Any Pedrolo a un ritme de frenesí.

Dins d'aquestes "ganes de Pedrolo" hi podem incloure també la publicació de tot un seguit de textos -que ja han aparegut o que apareixeran al llarg de l'Any- que ens parlen de l'escriptor. Són obres variades, que van de la pura divulgació, gairebé per a neòfits, a la reedició d'estudis més complets o a l'aparició de nous estudis que estan en marxa en aquests moments. 

Dins d'aquest conjunt, per fortuna, també hi trobem una biografia. Era una assignatura pendent i molt important en el cas del nostre autor, un home tan poc avesat, com sabem, a parlar d'ell mateix. Autoritzada per la seva filla Adelais, la biografia la devem a la periodista Bel Zaballa, que s'ha enfrontat a la tasca amb rigor i encert. Gràcies a ella, ara tenim l'oportunitat d'aproximar-nos a Manuel de Pedrolo mitjançant un text documentat i molt llegidor que ha publicat Sembra Llibres.

El títol de la biografia em sembla molt adient: Manuel de Pedrolo, la llibertat insubornable. Perquè si alguna cosa caracteritza el seu tarannà, el seu motor de vida, és aquesta lluita per la llibertat. Escrivia al final de la seva vida, en els dietaris: De fet, la llibertat és l'única cosa que no pot ser discutida. No pas perquè es tracti d'un dogma, sinó perquè sense llibertat no es pot discutir de res i, per tant, es facilita la creació de dogmes. 

Bel Zaballa ha fet una feina excel·lent. Escriure biografies no és gens fàcil. L'autor ha de córrer riscos. Ha de mostrar-se objectiu i precís, sense fabular ni resultar feixuc, però alhora ens ha de fer el personatge atractiu. Crec que Zaballa ho aconsegueix amb escreix. Ens acosta la figura de Pedrolo des d'un vessant humà i professional, ideològic i familiar, artístic i creatiu. En parla amb rigor, des d'un text salpebrat de citacions i comentaris de l'autor i de qui el va conèixer, però defugint clarament l'abús de referències que entorpeixin la fluïdesa de la lectura. Tot i això, la bibliografia queda clara per a qui s'hi vulgui apropar directament. 

Ara bé. Una cosa no pot evitar Zaballa. Ni crec que ho hagi intentat. I és que la traeixi l'amor arrabassador que sent pel seu biografiat. Jo tampoc ho hauria fet. Perquè acostar-se a Pedrolo vol dir estimar-lo sense remissió. I això hi ha algunes persones que ho sabem molt bé.   

     

Manuel de Pedrolo, la llibertat insubornable em sembla un llibre imprescindible per a tots els amants i seguidors de Pedrolo. Representa una significativa baula en la recuperació i reconeixement que tots volem per al nostre autor.