El meu gat Autícko, de Bohumil Hrabal

En nom de la meva voluntat de deixar constància de tots els llibres que llegeixo, ara li toca el torn a aquesta petita delicadesa de Bohumil Hrabal, El meu gat Autícko (1986). Es tracta d'un text molt breu, una història autobiogràfica però passada pel sedàs de la literaturització, on el gran autor txec (injustament desconegut a casa nostra) va abocar sense reserva el seu amor pels gats. 

Per a qui no el conegui, Bohumil Hrabal (Brno, 1914 - Praga 1997) està considerat un dels millors escriptors europeus del segle XX. Us remeto a la Viquipèdia per si voleu fer una primera aproximació a la seva figura, malgrat que no hi ha res més adequat per conèixer un autor que llegir-lo, evidentment.  

La breu història d'El meu gat Autícko és un text de lectura assequible però no gaire fàcil de catalogar. Bell, intens i intimista, conté una faula preciosa i alhora una dolorosa reflexió al voltant de les relacions, no sempre tan idíl·liques com voldríem, entre els animals i els homes. El sentiment de culpa de Hrabal davant de certes decisions que ha de prendre, davant de certes situacions que no pot defugir o que se li escapen de les mans, és absolutament entendridor, però també dur i incòmode. La seva consciència que tots els animals del planeta són dignes d'amor i de respecte, la seva adoració absoluta pels seus gats, donen vida a un relat abrumador i únic, que m'ha encisat i dolgut a parts iguals. 

Deia Bohumil Hrabal, respecte a El meu gat Autícko:

No soc gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. De fet, quan en el món s'esdevé alguna cosa terrible sento com si fos jo qui ho hagués fet, o com si m'ho haguessin fet a mi (...). Puc veure com la gent dispara (...) la guerra, els innocents, i uns i altres soc jo. I fins i tot el gat, el gat mort, soc jo. Quan veig un gos atropellat en algun lloc també soc jo. Qualsevol ésser viu em desperta una compassió profunda.   

Com que jo em sento igual, l'entenc molt be en Hrabal. I me n'he enamorat. També per això deu ser que la meva estimada amiga Gemma Márquez em va regalar aquesta petita meravella. I mai no li agrairé prou. Quina sort que tinc. 

Un circ al pati de casa, de Damià Bardera

Ja fa molt de temps que sóc una incondicional admiradora de la literatura de Damià Bardera, tal com podeu comprovar llegint les ressenyes (publicades en aquest mateix bloc) de les seves obres Nens de llet i Viladelsac. Per això estic tan contenta que a principis d'any l'Editorial Empúries hagi tret al mercat aquest recull de contes, Un circ al pati de casa, que inclou alguns textos inèdits i d'altres que formaven part del seus llibres (tots publicats amb El Cep i la Nansa), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014) i Nens de llet (2016).  

Malgrat conèixer prou a fons alguns dels seus textos, tornar a endinsar-me en l'univers Bardera ha estat novament un plaer i una experiència. Mai no et canses de comprovar la seva capacitat per bastir tot un món -intens, potent, atemporal i únic- que resulta capaç d'abduir el lector més exigent. Des de la reutilització i capgirament de gran part dels motius dels contes clàssics (i universals), des de la reinterpretació delirant dels tòpics i dels personatges, des del llenguatge més planer però més desinhibit, Bardera ens proposa trencar fronteres, destruir tabús, esmicolar mites. No és gens banal aquesta voluntat. No és banal i tampoc no és fàcil, i encara menys en l'àmbit poc favorable (per diglòssic, inevitablement reduït i de vegades escàs de mires) de la nostra literatura. A més, i per acabar-ho de complicar, Bardera es dedica al conte, a la distància breu. I no podem obviar, tot i haver de reconèixer que en els darrers anys s'han produït esperançadors avenços en aquest sentit, que els reculls de relats no són els preferits de les editorials, no són el camí més còmode per triomfar en el món literari. 

Des de l'inici, la proposta de Bardera ha estat extremament intel·ligent, fresca i necessària en el nostre entorn, una literatura que obre dimensions i que posseeix, sempre, un rerefons crític i filosòfic de primer nivell. Quan hi entrem, hem de passar de manera inevitable per una fase de desconcert, de meravellós desconcert, si se'm permet dir-ho així. Ens preguntem: què està fent aquest home? com se li ha acudit això? què hi té dins del cap? Ens preguntem tot això mentre continuem llegint i, sense adonar-nos-en, acabem caient de quatre grapes en la seva trampa de narrador de raça. I aleshores ja està. Ens ha atrapat i no hi podem fer res. 

Sobre Bardera escriu Matthew Tree, que dit sigui de pas fou qui me'l va donar a conèixer:

Contes de fades actualitzats, torçats, estrafets i tan desconcertants que lluny de ser aprofitables per llegir a l'hora d'anar a dormir, més aviat us mantindran desperts una bona estona.  

Ho subscric completament. I com que el millor és que ho comproveu vosaltres mateixos, aquí us deixo un relat de Bardera que a EnVeuAlta vam enregistrar en àudio fa uns quants mesos. Es titula La muntanya i és breu, no patiu. Però no us el perdeu. Demostrarà tot el que he dit, us deixarà sorpresos i, seguríssim, que us encantarà. 

LA MUNTANYA

Aquesta ressenya també s'ha publicat a L'illa dels llibres