El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 26 de juny del 2011

L'home del sac, de Màrius Serra


L’any 1990, als vint-i-quatre anys, Màrius Serra publicà L’home del sac, una novel·la extraordinàriament elaborada i completa, tan completa que en alguns moments la informació que conté aclapara i tot. I és que l’obra esdevé una mena de calaix de sastre amarat d’un bagatge lingüístic i humanístic ingent, absolutament sorprenent per a algú de tan tendra edat. Fa uns mesos, arran de la conversa amb un lector admirador del llibre, Serra es va plantejar recuperar-lo. Amb la relectura, se n’adonà que encara resultava vigent. Va dur a terme una revisió bàsicament estilística (va mantenir intactes la resta d’aspectes) i ara, com a resultat, els lectors tenim la sort de poder gaudir novament d’aquesta obra singular.
He cercat un epítet per definir-la (posats a indagar en les possibilitats de la llengua) i m’ha semblat que el més adequat era “fascinant”. Però, és clar, l’he trobat escàs, molt pobre. Per tal d’homenatjar (encara que sigui només de resquitllada) els trets característics de l’autor, he decidit que n’havia d’afegir uns quants més. No m’ha costat gaire, he de dir. I, finalment, la cosa ha quedat com segueix: fascinant, insòlita, inusitada, variada, histriònica, mudable, hiperbòlica, caricaturesca, divertida, sardònica i sorprenent. La fina ironia i la implacable mirada crítica envers la societat es conjuminen amb una ambientació costumista i quotidiana que permet diversos nivells de lectura. Des del lector més culte, d’àmplia formació literària i lingüística, al lector que s’acosta a l’obra sense tantes pretensions, tothom podrà gaudir-ne perfectament, encara que sigui a partir de supòsits diferents. De fet, en Màrius va explicar que, fa pocs dies, va conèixer un “nano” de setze anys que, tot i tenir exàmens finals, havia hagut de deixar d’estudiar perquè no havia pogut abandonar la novel·la.
El detonant de la trama és la desaparició d’en Tim, un estrany personatge que treballa d’enigmista i que deixa, com a única pista per a la seva recerca, una novel·la inacabada i tan estranya com ell mateix. Amb aquest plantejament gairebé policíac, Màrius Serra munta una espècie de treball d’orfebreria amb tres fils narratius diferents que, en un boníssim exercici de metaficció triple, s’acaben imbricant en el colofó. Serra no s’escarrassa i poua en un recurs prou conegut, però sempre rendible i reinventable. La metàfora del joc de miralls, capaç de reflectir una i mil realitats alhora. Miralls que s’entrecreuen en una història trepidant on hi cap absolutament de tot.
Personalment, m’ha agradat moltíssim la complicitat que he estat capaç d’establir amb l’escriptor, fruit possiblement de la nostra similar formació acadèmica i del fet de pertànyer a un mateix país i a una mateixa generació. L’home del sac m’ha ofert tantes picades d’ullet compartides que, si les volgués esmentar totes, aquesta ressenya no s’acabaria mai. Tanmateix, faré l’esforç de remarcar-ne tres. Per a mi són les més evidents i espero que en Màrius, si en té ganes, m’ho confirmi o m’ho negui algun dia. Hi apareix (de manera explícita, en Màrius no se n’amaga) la gran influència de Cortázar (fins i tot m’ha semblat trobar-hi l’intent de donar una volta de rosca al seu magnífic relat Continuidad de los parques) i, sens dubte, la presència constant de Fernando Pessoa i de tota la seva corrua d’heterònims. Tampoc no m'estranya la tria de l’un i de l’altre. Res millor que aquests dos grans fingidors mestres en l’art de trasbalsar totalment la realitat per construir una novel·la que pretén precisament això. Al mateix temps, i de manera no tan explícita, intueixo el rerefons de les teories estètiques d’Oscar Wilde entorn de la vida i de l’art. Qui imita qui? On comencen els límits de la realitat? On els de la ficció? Allò que interpretem quan contemplem el món extern és quelcom que tenim a la ment, fruit d’un bagatge concret, personal i intransferible, o una reproducció vertaderament mimètica de la realitat? És aquesta idea (només en part, perquè la novel·la, gens banal, va molt més lluny) allò que en Màrius ens vol fer arribar?       
                                                                  Orfeu

Val a dir que L’home del sac té moments autènticament divertits. Els fragments amb el grup d’estudiants de català becats, fills de tots els països del món, que comparteixen un viatge organitzat a Grècia, ratllen el surrealisme més extrem. La trama presenta diversos intants  àlgids, però sens dubte el viatge n'és la culminació, amb un crescendo gens menyspreable que fa que el lector no pugui abandonar la novel·la. De la mateixa manera, l'exercici lingüístic i el joc d'enigmes resulta molt interessant. La indagació d’en Màrius ja apunta allò que actualment representa gran part de la seva activitat principal, per la qual és conegut a tort i a dret.
M'agradaria continuar, us ho ben juro, perquè tinc la sensació de deixar moltes coses per dir. Tanmateix, la ressenya s'allargaria de manera poc desitjable. No me'n puc estar d'afegir, però, que he gaudit molt amb la lectura de L'home del sac. És una mena de capsa de sorpreses que hom no sap realment què li pot deparar, però que, lluny del que seria imaginable a priori, conté una profunda reflexió al voltant de la vida i de la literatura. Dels límits de l’art, de la realitat, de la ficció. D’allò que percebem amb els sentits o d’allò que captem amb el cervell. De la veritat, la mentida, la sospita i la certesa. En resum, una curiosa història sobre l'existència i la naturalesa humana.
Espero que en gaudiu tant com jo, lletraferits. Ja m'ho explicareu.   

dissabte, 18 de juny del 2011

Crònica de la presentació de L'home del sac, de Màrius Serra, per Jordi Villalonga



Jordi Villalonga, que ja ha col·laborat en alguna altra ocasió amb "El fil d'Ariadna", ha estat tan amable de confegir aquesta crònica. Gràcies, lletraferit.






Presentació de L’home del sac, de Màrius Serra.

El passat dijous 16 de juny va tenir lloc al Casal Independentista de Sants la presentació de la novel·la de Màrius Serra L’home del sac. Val a dir que tots els qui, per sort, hi vam assistir, ens ho vam passar d’allò més bé. 
La història té un inici. Manel Mora, l’organitzador de l’acte, es trasllada en una cadira de rodes, arran d’una malaltia, des de fa uns quants anys. El 2009, va contactar amb Màrius Serra per demanar-li suport en un acte de caire reivindicatiu que estava preparant, a favor de la igualtat de les persones amb mobilitat reduïda en l’entorn de l’esport. En Màrius, que, com sabeu, coneix de ben a prop la problemàtica dels “quiets”, hi va participar de manera solidària i desinteressada. D’ençà d’aquell moment, en Manel i en Màrius han mantingut el contacte. I també amb l’Anna, la companya d’en Manel, activista literària en qui en Màrius ha trobat una còmplice infatigable en el món de les lletres.


Aquesta tríada ens van presentar, als afortunats que hi érem presents, L’home del sac, l’òpera prima d’en Màrius, escrita fa més de dues dècades, quan l’autor només tenia 24 anys. Ara l’ha revisada, bàsicament des del punt de vista de l’estil, no de l’argument ni dels continguts. El detonant per a la revisió i la nova publicació fou el comentari d’un lector entusiasta, que va motivar en Màrius a fer una mirada retrospectiva envers ell mateix i les seves vivències d’aquells anys. Sorprenentment, ha trobat en aquelles pàgines, redactades fa tant de temps, essent un noi tan jove, tot un seguit de fets que, premonitòriament, han esdevingut reals en la seva vida posterior, fins i tot cabdals.
L’Anna Maria Villalonga, professora de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, podia haver confegit una presentació de l’obra i de l’autor de tipus més acadèmic. En canvi, amb bon criteri, va preferir expressar les seves opinions no sense rigor, però a partir del bon humor i de la proximitat. Res més senzill per a ella, energia abocada en allò que estima i que viu amb passió i vehemència.


La idea fou encertada si tenim en compte la personalitat (àmpliament coneguda, no cal dir-ho) del personatge en qüestió i dels seus trets públics més definits: enginy i intel·ligència al servei del gaudi amb les paraules, del joc amb els mots... Una manera lúdica d’entendre la llengua, una manera oberta, comunicadora, engrescadora. Probablement, una manera d’entendre la vida.
Per tot això, l’acte de dijous va esdevenir una reunió càlida, simpàtica, distesa, on la simbiosi entre l’Anna i en Màrius, propera al bandolerisme?, es va fer palesa en un munt de referències comunes dins del món de les lletres, dels inicis amb els “crucigramas” en castellà, de professors o persones conegudes per ambdós, d’anècdotes que ens van fer riure a cor què vols. Un bon divertimento.
Encara no he llegit la novel·la, però vaig tenir la sensació que m’ho passaré d’allò més bé; i que, tot i haver estat escrita per una persona molt jove, probablement em mostrarà, com en un joc de miralls, la personalitat polièdrica d’en Màrius Serra.


No voldria, però, acabar sense remarcar la bonhomia i l’alegria de viure que transmet aquesta persona, que sempre apareix en un moment o altre:

En Màrius ha escrit un text, anomenat Beceroles, pel concert Cantània d’enguany. És una obra musical que canten més de 25.000 nens d’arreu del nostre país, en diferents poblacions i dies, i que aprenen per separat a cada escola. Com no podia ser d’una altra manera, el text ens parla de la llengua, de les llengües del món, en un viatge a través dels diferents mars del planeta. El meu fill Pol ha participat en aquesta activitat. En el torn de preguntes i comentaris, vaig voler expressar a l’autor el plaer que, com a pare, havia experimentat en veure com el “nanos” fruïen amb l’aprenentatge de l’obra, de text “dificilíssim” (tot sigui dit), i amb la seva representació.
La resposta d’en Màrius em va colpir. Va fer esment d’una persona amb Alzheimer que havia estat capaç de memoritzar i cantar l’obra, així com d’uns nens amb discapacitats psíquiques que també havien aconseguit aprendre’n una part ben complicada i cantar-la perfectament. Això, per a ell, era l’important.
Aquest home d’Horta (com bé ens va mostrar amb la samarreta que duia) va venir a Sants a fer-nos gaudir. Amb el joc, amb la paraula, amb el gest, amb l’alegria. I us garanteixo que ho va ben aconseguir (Jordi Villalonga per a "El fil d'Ariadna", Barcelona).

dilluns, 13 de juny del 2011

El lloc de la lectura: "les roques"


Tant que hem parlat aquí de la literatura, dels llibres i d’altres qüestions col·laterals al voltant del tema i, en canvi, mai no ens hem referit als llocs on ens agrada gaudir de la lectura. Segurament podríem confegir una llista tan variada i diversa com nosaltres mateixos. Algun cop he esmentat en el bloc de novel·la negra, a propòsit del misteri i del terror, el plaer de llegir asseguda al sofà, en un dia plujós, amb les cames protegides per una manta (preferiblement de quadres escocesos) i la gata al damunt. Aquest seria el súmmum del súmmum, la situació “ideal” per antonomàsia. Però, ni de bon tros, l’única.
A una lectora impenitent com jo, a la qual des de ben petita els pares havien de perseguir perquè plegués de llegir per prendre l’aire o simplement per seure a taula a dinar, els llibres l’han acompanyat sempre. No recordo sortir al carrer sense un llibre, ni abans ni ara. De fet, quan això rarament passa, em sento desoladament òrfena i em miro les mans i la bossa amb cara de babaua, intentant esbrinar què és allò que no rutlla: porto les ulleres?, m’he canviat les sabatilles d’estar per casa?, he agafat les claus?, on coi és el llibre? A aquests nivells arriba la meva compulsió, estimats lletraferits.
Enmig d’aquesta situació, mai no ha estat estrany veurem llegir asseguda en el banc d’un parc, al metro, a l’autobús, al meu jardí empordanès o en qualsevol pedrís o espai que ho permeti. De fet, en els darrers anys m’he cruspit, per imperatius de la vida, no sé quantes pàgines i pàgines en hospitals i consultes mèdiques. I no exagero: parlo literalment. Novel·les, assaigs, articles, poemes. Tot el que us imagineu i més.

Fa dies que vull parlar d’un lloc de lectura del meu passat. Un dels records més bonics d’aquell poble del Maresme, anomenat Canyamars, on vaig passar totes les vacances dels meus anys infantils i juvenils. Un poblet minúscul, de gent esquerpa i poc acollidora gairebé calcada dels drames rurals de Caterina Albert, però del qual, malgrat tot, és impossible no guardar alguns ecos al cap.
  
En aquell temps, Canyamars posseïa molt pocs habitants. Allà s’acabava la carretera que procedia d’Argentona passant per Dosrius i la gent no avançava més endins si no hi anava expressament. Imagineu-vos si les circumstàncies eren diferents, que el meu germà Jordi s’estirava a prendre el sol enmig de la carretera que travessava el poble. I no us penseu, no li calia bellugar-se massa. Gairebé no hi havia trànsit, de manera que podia passar-s’hi hores, allà estirat.     
Canyamars no era un indret amb gaire oferta turística (tret d’una piscina que estava molt bé), però, en contrapartida, la natura resultava exuberant, verda i frondosa. A pocs minuts de casa meva (una casa llogada que semblava un dibuix infantil, amb dues finestres de persianes verdes -els ulls- i una porta -la boca- amb cortina multicolor) hom ja es trobava en ple bosc. El silenci era esfereïdor, només trencat pel nyic-nyic impertinent de les cigales i el cant de  milers d’ocells. Justament darrere de casa, s’iniciava el camí. Resseguint una drecera de terra, minada de pinyes i de pinyons que entretenien la marxa, el visitant arribava a un racó paradisíac, envoltat d’arbres enormes sota un cel net i blau. Amb el meu pare, l’havíem batejat com “les roques”, perquè, al bell mig del lloc, s’hi erigien unes grandíssimes roques planes a les quals no era gaire difícil accedir.


Avui en dia el lloc ha desaparegut, engolit despietadament per la més burda especulació immobiliària (és a dir, per urbanitzacions de mal gust que fereixen la vista), però aleshores era sens dubte encantador. Molts cops hi anava amb el meu pare i el meu germà. Carregàvem un llibre cadascun i plegats, en plena natura, muntàvem una mena de sessió de biblioteca. Però també m’hi escapava sola. Eren altres temps. Els nens sortíem de casa al matí i només hi tornàvem per menjar i dormir. No semblava haver-hi perill, en aquells anys.
Allà perduda, protegida per aquella quietud incomparable, m’hi hauríeu pogut trobar molt fàcilment. Sense barret, sense crema protectora. Sota el sol, prima com un pal i negra com una bantu, amb un llibre entre les mans. Llegint, de matí i de tarda, damunt d’aquelles pedres grises que, dit sigui de pas, al migdia cremaven de mala manera.
I, si algú es preguntava en algun moment concret: on deu ser l’Anna?, algú altre ràpidament i indefectiblement responia: On vols que sigui? Llegint, a les roques!

dimecres, 8 de juny del 2011

I ara, Jorge Semprún



Ja he dit altres vegades, per desgràcia, que cada cop més sovint em veig abocada a consignar en aquest bloc la desaparició d'escriptors que han format part del decurs de la meva vida. És molt trist adonar-se'n, però en dos anys d'existència d'El Fil d'Ariadna, he hagut de recollir la mort de Benedetti, Saramago, Delibes, Porcel, Triadú, Solà, Sábato... i no sé si me'n deixo algun. 
Avui li ha tocat el torn a Jorge Semprún (1923-2011), lluitador antifeixista,  home ideològicament compromès, personatge amb una vida de novel·la. El recordo molt bé com a Ministre de Cultura de Felipe González, enfrontat a Alfonso Guerra. Haig de reconèixer, no sense vergonya, que no l'he llegit en profunditat. La meva memòria, més que no pas en la literatura de creació, el situa bàsicament en l'òrbita de la política i de l'assaig. Tanmateix, resulta destacable la seva aportació al món de les lletres, tant en llengua castellana com en francès, ja que va residir a França durant molt de temps. 
Em sembla interessant enllaçar-vos aquí un article d'El País que porta associats altres articles i entrevistes. Així, tal vegada us podreu apropar a la seva figura i fer-vos-en més càrrec d'allò que va representar.
Semprún ha tingut una vida llarga, fructífera i intensa, però això no evita  la  nostra  tristesa  per  un  altre  lluitador  que  ens  deixa.
No podem evitar que marxin, però sí que podem desitjar que descansin en pau.

In memoriam, lletraferits.



dijous, 2 de juny del 2011

Activisme lingüístic a totes hores i arreu



BENVOLGUTS LLETRAFERITS,
AVUI TOCA L'ACTIVISME LINGÜÍSTIC A TORT I A DRET.
EN MOMENTS COM AQUEST, QUAN AL PAÍS VALÈNCIA I A LES ILLES ELS GOVERNS DEL PP VOLEN ERADICAR LA LÍNIA DE CATALÀ DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC, TOTA MOBILITZACIÓ ÉS POCA.
L'AGRESSIÓ A LA LLENGUA CATALANA CREIX I CREIX I EL PITJOR ÉS TENIR L'ENEMIC DINS DE CASA, PERQUÈ ÉS MOLT MÉS DIFÍCIL DE COMBATRE I D'IDENTIFICAR. TANMATEIX, ELLS NO SE N'AMAGUEN. LA IMPUNITAT DE LES URNES (PER MÉS SORPRENENT QUE A ALGUNS ENS RESULTI) ELS PROTEGEIX
PER AIXÒ US ENCORATJO A LLUITAR I A DEFENSAR LA NOSTRA DISSORTADA LLENGUA. AMB TOTS ELS MITJANS POSSIBLES, EN CADA MOMENT, EN CADA RACÓ, FINS I TOT QUAN PUGUI SEMBLAR UNA CIRCUMSTÀNCIA BANAL I SUPÈRFLUA. 
FEM-HO, COMPANYS, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODREM SALVAR-LA.
PER TANT, ESCRIVIM, ESTIMEM, PENSEM I, SOBRETOT, PARLEM EN CATALÀ.

DEDICO AQUESTA PETITA ENTRADA I ELS DOS VÍDEOS ALS MEUS AMICS VALENCIANS I MALLORQUINS QUE PATEIXEN TANT ASSETJAMENT LINGÜÍSTIC. NO ESTEU SOLS. CATALÀ, LLENGUA COMUNA!