Premis Ictineu 2012: primera fase de votació

Estimats lletraferits, fidels amics de tota mena (negrots inclosos):

Avui vinc directament a abusar de la vostra amabilitat. Així, públicament.

Tal com va passar en l'edició anterior, enguany dos dels meus relats, publicats a "La Lluna en un cove", han estat nominats al Premi Ictineu 2012 al millor conte fantàstic en català. Els relats són: Excés de feina (número 31 de "La Lluna en un cove") i Isabel (número 35). Prement damunt dels títols, els podreu llegir. 

La competència d'aquesta IV edició dels Premis Ictineu és molt forta, perquè tinc de companys de fatigues autors com Jordi de Manuel, Salvador Macip o Shaudin Melgar-Foraster (per posar només alguns exemples que, segurament, us resultaran ben familiars). I també em torno a trobar amb el meu germà Elies Villalonga, amb el conte intitulat Set.

Evidentment, no pretenc guanyar el certamen, però sí que em faria molta il·lusió que algun dels meus relats arribés a la final.

Està en les vostres mans, perquè la primera fase consisteix en la votació del públic en general.

Aquí us deixo l'enllaç del premi per tal que pogueu indagar millor en les seves bases, participants i característiques. Si us decidiu a votar, és molt fàcil. A l'enllaç hi ha un formulari de vot. Veureu que cada votant pot triar fins a cinc obres de cada categoria. Si em voteu a mi, heu d’anar a la categoria “Conte fantàstic escrit en català”, escriure els títols, el meu nom i l’editorial (en el meu cas, La Lluna en un Cove). Heu de fer el mateix, amb el mateix ordre, si voteu altres obres. Per acabar, heu d'emplenar les dades que us demanen sobre vosaltres i enviar-les per correu electrònic a l'adreça que hi consta. Tot plegat, com diu la meva amiga Shaudin, us ocuparà un parell de minuts.

Però ep! S'ha de fer un sol cop! Que quedi clar. El Premi Ictineu és un concurs net i seriós, no una d'aquelles pantomimes en què la gent pot anar votant i votant incontroladament. 

També volia insistir en una qüestió. I us ho dic molt sincerament. No m'agradaria que ningú votés sense haver llegir els relats i sense estar segurs que us agraden. També pot ser que us n'agradi un i l'altre no. Us demano absoluta honestedat, franquesa i transparència. 
Bé, vosaltres mateixos, que ja sou grandets!

Una forta abraçada d'agraïment, lletraferits, i que visqui la nostra llengua i la nostra literatura!

Orsai de Jordi de Manuel a l'Última troballa. Biografia d'un felí en clau televisiva

Podia passar de llarg aquest bloc pel capítol del programa televisiu "L'última troballa" on hi apareix en Jordi de Manuel?

No. Òbviament. No podia.

Aquí som demanuelistes declarats, la qual cosa vol dir estar adscrit a una filosofia de vida com qualsevol altra. Ja sabeu: un dia vaig descobrir un conte d'en Jordi, em va encantar i a hores d'ara em conec la seva obra de memòria. De fet, ell diu que millor que ell mateix. No crec que arribi a tant, però gairebé.

Al programa de Jordi Llavina (hi ha Jordis per donar i vendre), De Manuel ens parla de la seva darrera publicació, Orsai, el recull de contes sobre el món del futbol/fumbol que ja vaig ressenyar fa uns dies i que en Matthew Tree va presentar el passat dia 7 a la Llibreria/cafè Laie de Barcelona.   

Aquí us deixo, doncs, l'enllaç del programa. Paga molt la pena. Als qui coneixeu en Jordi, us agradarà tornar-lo a veure. I qui no el coneix personalment, el podrà descobrir. Que vagi de gust, lletraferits.

Manuel http://t.co/Gr4dH2FX vía @xiptv

Sense Emili Teixidor

Un altre que marxa. Una nova orfandat. Sé que sempre dic el mateix, però ja són massa  els escriptors que he hagut d’acomiadar en aquest bloc. 

No disposo de cap anècdota personal vinculada a Emili Teixidor. Avui no puc explicar-vos una de les meves històries, perquè no la tinc.  

Tanmateix, se'n va un dels bons. Dels bons amb majúscules. No és just, segurament, que la majoria del públic el conegui per l’adaptació al cinema de Pa negre, en lloc de tenir-lo present  per la seva impecable tasca literària, tant pel que fa a la literatura per a joves com a la literatura per a adults. Això, el tema de Pa negre, és el que remarcaran avui tots els diaris. Segur.

Se m'escapa un sospir profund. Així d’estranyes són les coses en aquest nostre món, lletraferits. Estic cansada i trista. N’ha marxat un altre. Tant de bo que aquesta sigui la darrera elegia que hàgim de compartir en molt de temps.

     Emili, de tot cor. Descansa en pau.      

Una de microhistòries

De tant en tant, quan tomba el dia, em plau imaginar un breu microrelat. A voltes no arriba ni a això, sinó que tan sols es tracta d'un pensament o d'una reflexió. Tanmateix, em resulta agradable per cloure la jornada.

La reflexió pot estar motivada pel meu estat d'ànim o per allò que estic llegint o veient a la tele. De vegades, m'inspira simplement quelcom del meu entorn (la pluja, la calor, el silenci, la lluna plena, la foscor).

Acostumo a penjar aquestes petites píndoles al meu perfil de facebook. I així, amb els mots escrits, desitjo bona nit als amics. Però fa dies que penso que, d'aquesta manera, les tinc disseminades. Avui he decidit fer un recull de les darreres i compartir-les en aquest bloc lletraferit.

Al cap i a la fi, no deixen de ser petits tastets literaris.

Que tingueu un bon diumenge!  

Títol: 00:00

Des que som a l'era digital, cada nit, a les dotze en punt, passem una estona en el no-res.

Pensament inútil (o la frivolitat de l'aristocràcia)

Just abans del gran moment, Maria Antonieta es preguntà on anirian a parar les perles del seu delicat collar.

El rellotge, en la nit, és el diapasó del silenci. 

Dos ulls verds com la maragda perforen la foscor. Travessen l'espai i el temps i es fonen amb les partícules d'uns estels que ja no viuen. Magnificència felina. 

Us han dit algun cop que els gats són pols d'estrelles?

 

L'alè de la nit s'escola per la petita escletxa i m'acarona els sentits sota l'esguard del silenci.

Quart creixent

El cor del licàntrop en compàs d'espera.

Gotes de pluja en suspensió foraden l'aire. I cel enllà, a la lluna, ja no li queden llàgrimes.

Orsai, de Jordi de Manuel, una presentació amb caliu

Em vaig haver d'infiltrar (estil paparazzi de la pitjor espècie) per robar aquesta imatge. Els vaig interrompre sense gaire miraments. No ho faré més. No m'agrada trencar una conversa. De fet, després em vaig sentir fatal. Però és que tenir un bloc vol dir fer fotos.

Que dur és ser activista de vegades!

Sort que van tenir paciència. Perdoneu, Jordi i Matthew!

 Ahir a les 7 de la tarda va tenir lloc a la Llibreria/Cafè Laie de Barcelona la presentació del darrer llibre de Jordi de Manuel, el recull de relats Orsai, publicat per l'Editorial Meteora. En aquesta ocasió, Jordi de Manuel va poder comptar amb un presentador d'excepció, el bon amic Matthew Tree, sempre disposat a fer costat als companys de professió i a defensar la llengua catalana.

La llibreria era ben plena. Familiars, amics, companys. Tothom volia acompanyar De Manuel en una altra aventura literària. En aquest cas, un volum que, com ja vaig dir a la ressenya corresponent, es complau en col·locar sota el microscopi, amb mirada crítica, el món del futbol

(ai, no, del fumbol) professional. 

Aquestes trobades acostumen a ser boniques, però de vegades (no sempre) tenen un plus. Ahir, aquest plus va existir. Es va generar un corrent d'amable companyonia, de màgica complicitat,

que tots vam poder notar.

Jordi Fernando, l'editor de Meteora, va fer una introdució intel·ligent i lúcida. Res de les típiques quatre paraules malgirbades que deixen anar massa sovint alguns editors.

Tot seguit, va arribar la sempre àcida, irònica i alhora propera intervenció d'en Matthew Tree. Poques coses cal dir d'un home com ell, que lluita incansable pel nostre país i per la nostra llengua des d'una posició sens dubte diferent i privilegiada (la d'un anglès que s'ha instal·lat entre nosaltres). Personalment, vaig estar molt contenta de retrobar-lo, perque feia dies que no el veia. Va llegir alguns fragments dels contes d'Orsai i va arrencar les rialles de tots els presents.    

Com a colofó, Jordi de Manuel -amb el seu estil modest, prudent i suau- ens acabà de presentar la seva criatura. Pocs érem els qui l'havíem llegit ja i, per a mi, sentir-ne parlar de nou va ser

com tornar a les seves pàgines.

Evidentement, us recomano Orsai. Felicito en Jordi de Manuel i l'Editorial Meteora (l'edició és curosa i molt bonica, igual que la coberta) i també a en Matthew Tree per la seva bona disposició. Com tots els presents, puc afirmar que ahir a Laie vam viure una vetllada fumbolero-literària plena de llum.

Els Relataires estem d'estrena

Lletraferits en general i relataires en particular:

Avui em complau encetar el mes de juny amb una boníssima notícia. L'Associació de Relataires en Català (ARC) a la qual pertanyo des del dia de la meva espontània irrupció a l'escenari (eh, Sílvia?) com a ambaixadora de Shaudin Melgar-Foraster (recordar pitjant aquí) s'estrena a Wikipèdia.

Em fa molta il·lusió. Els Relataires són una gent magnífica, amb una empenta gairebé sorprenent.

L'enllaç a WIkipèdia, que penjo més avall, situa l'Associació en l'actualitat de la xarxa. Ens fa visibles i demostra la nostra vitalitat. Hi podreu trobar informació fidel i detallada sobre qui som i sobre les activitats que duem a terme.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Associaci%C3%B3_de_Relataires_en_Catal%C3%A0

Però les alegries no s'acaben aquí. Aprofito l'avinentesa per donar-vos una altra bona notícia. El llibre Barcelona, t'estimo, coeditat per l'Editorial Meteora i l'Associació de Relataires en Català, ha estat seleccionat per formar part del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Com sabeu, el llibre inclou el meu relat El llaç vermell. Per tant, em sento extraordinàriament contenta.   

Com ja vaig escriure un dia: Relataires al poder!

No hi ha qui ens pugui aturar, perquè tenim una important fita.

Lluitem per la nostra llengua i la nostra literatura!