Cuba: una història d'amor (capítol III)

                      Aquí dormo tranquil·lament dins el llitet que Ella em té sempre preparat.

                                       Cuba: una història d'amor (capítol III)

ELLA

Ella és el meu món, el límit de la meva existència. Sense ella, res no té sentit i jo, tan poqueta cosa, estaria perduda, esvanida com un gra de pols enmig de l’univers. Ella em torna a la realitat, a la vida. I expeditivament té cura de mi, em porta amunt i avall, em renta, m’alimenta, m’escolta i m’entén. Les seves mans, actives com dues papallones que voleien felices, sempre hi són. Té un ulls somrients que em penetren la pell i m’emplenen d’una caloreta tendríssima.  Quan em toca i em fa moixaines, quan refrega amb plaer el seu nas contra el meu coll peludet, em sento transportada a una altra dimensió, a una mena de cel on tot és perfecte.    

Ho té tot apamat. Els meus llitets, les meves mantetes, les medicines. Mai no s’oblida de tenir ben preparades les coses que em fan falta. Ha apostat per mi des que em va veure, des que jo només era un esquitx informe i negrot. Ha apostat contra tot. Contra tothom. I res no l’afecta. Cap comentari, cap murmuri tendenciós, cap opinió dels altres. És ferma com una roca, com un sòlid penya-segat que es mira des de l’alçada, sense immutar-se, el mar embravit.

Té una veu dolça, serena. De vegades ens renya a tots. És comprensible: som set. Bé, he de dir que a mi no em renya gaire. Com que no em puc moure... però recordo que de petita, quan jo encara ho intentava amb aquestes potes que em pesen tant, em recollia d’on fos i rondinava: ai, aquesta Cuba! On vas, trapella?

Tinc una vida magnífica, inigualable. I avui, sense solta ni volta, m’ha agafat un rampell literari i m’han vingut moltes ganes de compartir-ho. Vull que sigui un homenatge per a tots: Ilde, Miquel, Compay, Khan, Bruna, Cabezón, Nokiki, Petit... però sobretot per a ella. La meva mare, el meu univers de sol i de lluna. El meu univers d’amor.

Òndia, que em sembla que tot plegat queda una mica ensucrat! I no ho voldria. Però no us estranyi. Tinc tant de temps per pensar que em temo que m’he convertit en una mala poetessa.  
 

                                                             La preciosa Bruna

                                             I en Khan, el més vellet i dolç de tots

Cuba: una història d'amor (capítol II)

Aquesta també sóc jo, la Cuba.  

Cuba: una història d'amor (capítol II)

LA VIDA

Visc en una casa molt bonica, amb dues plantes i jardí. El sol desborda les finestres i hi fa escalforeta a l’hivern i fresqueta a l’estiu. Les habitacions em semblen clares i netes i jo gaudeixo d’una sèrie de llocs privilegiats, ben ventilats i ben polits. Sovint sóc a la vora dels finestrals, per on m’arriba la fressa de la brisa entre els arbres, el repicar de la pluja o, quan hi ha tempesta forta, el ressò dels trons. Els altres s’espanten, són una mica babaus. Però jo no. Jo intento aixecar els ulls i mirar fora. M’encanten les tempestes que fan molt de soroll.

Heu de saber que a casa no tot són flors i violes. L’agradable llar que acabo de descriure sovint es veu trasbalsada per un caòtic enrenou. Us explicaré el motiu. El motiu són “els altres”. Sis més. Concretament tres individus de la meva espècie i tres gossos enormes que escandalitzen a tort i a dret. Sempre hi ha miols, lladrucs, crits, entrades i sortides, petjades de fang a la catifa, algun intent de baralla. Per a mi, com que em veig obligada tot el dia a contemplar què fan, no tenen cap secret.

Per exemple, en Cabezón, un gatot blanc i negre una mica pelut, és el que més mana. Tothom li té respecte, fins i tot una mica de por. I no sé perquè. En realitat, és molt simpàtic. Se sent feliç quan pot refregar-se amb les flors del jardí i, en general, no molesta a ningú. També hi ha el Petit, que mai no he entès el nom que té, perquè és més grandot que jo. I la Nokiki, una gata de tres colors i molt bon caràcter, que va venir de terra endins.

Els gossos són tot una altra cosa. Gegantins. Tenen una ombra allargada que em cobreix totalment quan s’aturen a mirar-me. No us penseu que em fan por. Què va. Els gossos, en general, són éssers un pèl simples, com criatures esvalotades que sempre tenen gana i només volen jeure al sofà o, encara que sembli contradictori, sortir al carrer. Coses primàries. De vegades no m’estranya que en Cabezón domini la quadrilla. És evident que els gats hem pujat un graó més en l’escala de l’evolució.

En Khan està una mica malaltó. No va tenir, en el passat, una vida gaire fàcil. Els seus ulls són tendres, de mirada líquida i sincera, i sempre em commouen. Jo crec que és vellet, el pobre Khan. El cert és que, si fos per ell, no hi hauria gaire embolics. Però ben diferents són en Compay i la Bruna, dos llebrers molt estilats, esprimatxats i de pota llarga, que quan entren al menjador semblen ben bé dos elefants de la jungla. Boten i salten, lladrant a cor què vols, excitats i nerviosos. Els agrada cridar l’atenció. La Bruna de vegades es fa la víctima i somica, perseguint els humans per arrancar-los una carícia o una llaminadura. En Compay, més assenyat, s’espatarra al sofà i s’entortolliga amb els coixins. El molt barrut es pensa que el sofà i els coixins són únicament seus.

He de dir que tots em tracten molt bé. Jo me’ls estimo. Comprenen perfectament la meva estranya situació i no em molesten gens. Al contrari. Sovint compartim la migdiada, fets un embolic de potes i musells, o a estones em visiten per petar la xerrada. A en Compay li agrada seure al meu costat i fer-me companyia. De vegades, em llepa. Hem passat moltes tardes d’hivern, ben arraulits l’un contra l’altre, veient arribar la foscor a través del finestral.

Som una gran família. Tenim les nostres diferències, però ens avenim. També amb els tres humans, que són boníssims. Gent com cal que es preocupa molt per nosaltres. Però no us vull enganyar. Per damunt de tot, destaca Ella.

(continuarà)

´                                                         

                                                         Cabezón, el "mandamás"

                                                   

                                                  En Compay: es pot demanar més?

Cuba: una història d'amor (capítol I)

Cuba: una història d'amor (capítol I): com que el conte és una mica llarg, el penjaré en tres capítols. Gràcies, lletraferits.

Relat dedicat a la Teresa i a la Cuba. Per a mi, dues inigualables històries d'amor.

Aquesta sóc jo: la Cuba

PRELIMINARS

Jo mai no havia sentit aquella estranya paraula, però tot i així vaig entendre que no volia dir res de bo. A ella, com a mínim, no li va agradar gens, perquè de seguida va saltar amb la veu enrabiada:

-       Què vols dir? Que l’haig de sacrificar?

La senyora de la bata blanca va recolzar les mans damunt de la llitera i va fer un sospir profund.

    -       Dona, potser seria el millor. Pensa que et donarà molta feina.

-       I què? Ho decidim i ja està? Així, sense més?

-       No vull dir això, Teresa. Ja ho saps. Però és complicat a llarg termini. Ja ha perdut la possibilitat de tornar a caminar. Ella soleta no podrà resoldre cap de les seves necessitats vitals. Serà una total dependent. I la dependència pot resultar esgotadora.

Ella encara es va enfadar més. Va clavar els ulls en la senyora de la bata blanca. Li treien foc.

-       Pateix? – va instar-li amb duresa. 

-       Dona, no ho sé...

-       Pateix? – insistí sense donar-li treva – Digues, pateix?

La de la bata blanca va aixecar les mans, vençuda. Em sembla que no volia discutir. Jo me la mirava des de la llitera, una mica encuriosida i preguntant-me encara què dimonis volia dir aquella paraula impronunciable.

-       No, Teresa, no pateix.

-       Aleshores, no hi ha res més a dir. Me l’emporto i punt. I si no vols tornar-la a visitar, tranquil·la. Ja en trobaré una altra.    

Vaig sentir que les seves mans m’agafaven a coll amb una certa pressa, mentre la senyora de la bata blanca –em sembla que es diu Anna– mormolava amb veu conciliadora:

-       Però, dona, què dius? I tant que la visitaré! Qui vols que la conegui millor que jo?

-       D’acord, doncs. Tornaré el mes que ve per a la revisió. Adéu.

No es va esperar a rebre resposta. Va empènyer la porta amb gest nerviós i vam sortir al carrer. Feia una tarda clara de primavera. L’airet suau es divertia amb els pèls de la meva cua, però jo només la mirava a ella. Estava segura que la ràbia encara li durava, perquè caminava amb pas ferm i jo sentia el meu cos sacsejat molt fort contra el seu pit. Sempre em porta en una mena de bossa de tela, adaptable, que es penja al davant, passant pel coll i les espatlles. D’aquesta manera podem anar a tot arreu i no li faig cap nosa, perquè li queden les mans totalment lliures. Estic segura que no li molesto. Jo no peso gaire. A més, em sembla que ja s’hi ha acostumat. Ella és així.   

Mentre pujàvem al cotxe, li va sonar el telèfon mòbil.

 - Sí?- va contestar de mal humor sense mirar qui era.

Com que anava ben enganxadeta a ella, la veu de la dona de la bata blanca em va arribar amb molta claredat.  

- Teresa, sóc l’Anna. Estic molt feliç. Entendràs que t’havia d’insistir per assegurar-me que estaves disposada a tirar endavant. És un gran repte, però sé que ho faràs molt bé. Mentre era un cadellet i encara tenia una mica de mobilitat, semblava més fàcil. Però jo mai no he volgut l’eutanàsia per a la Cuba, dona! Com t’ho has pogut ni arribar a plantejar?

Eutanàsia! Aquella era l’estranya paraula!

Vaig notar com els seus músculs es relaxaven. Va sospirar profundament.  

    - Anna! Serà possible! Com si no em coneguessis. M’has fet patir. 

- Ho sento. Va, disculpa’m. Vés cap a casa i descansa. I, sobretot, torna quan ho necessitis. 

    - D’acord. Et mantindré informada. Fins aviat!

Va sospirar de nou, però ara semblava contenta. De seguida va arrancar el cotxe. En aquell moment, m’hauria agradat parlar l’idioma humà. Volia preguntar-li el sentit d’aquella paraulota que l’havia posada tan nerviosa, però, naturalment, no vaig poder. Per desgràcia, jo només sé miolar, com tots els gats.

(continuarà)

                                                         La bona de la Nokiki

                                                    I el Petit (que de  Petit no en té res)

"El secret de L'oreneta": ja tenim el vídeo!!!!

Per fi, lletraferits, ha arribat el vídeo de la presentació d'El secret de L'oreneta, novel·la de Shaudin Melgar-Foraster.
La nostra amiga Patrícia Acevedo, que va venir a l'esdeveniment, va tenir la deferència de filmar-lo. Només són 4 minuts i escaig, tot just del començament, però a mi em fa igualment molta il·lusió. Estic contenta que Shaudin pugui contemplar alguna cosa del que va passar aquell dia i que també ho pugueu visionar tots aquells i aquelles que, per motius diversos, no vau poder assistir.

Moltes gràcies, Patrícia. I a la resta, espero que us agradi. Jo, en mirar-ho, he remembrat intensament l’emoció d’aquella jornada.  

Una abraçada ben forta, lletraferits.  

 

Enric Valor: homenatge centenari

Avui la xarxa va plena d'un nom de luxe: Enric Valor, home de lletres, defensor de la llengua, boníssim escriptor, nascut a Castalla tal dia com avui fa exactament 100 anys. Us enllaço la seva pàgina a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana per tal que pogueu visitar-la i esbrinar més coses. 

Valor és un d'aquells autors que, tristament, han quedat emboirats amb el pas del temps, de manera que són poc coneguts entre el gran públic i només els iniciats en la llengua i la literatura del nostre país en saben alguna cosa més que el nom.

Com no podia ser d'una altra manera, aquest bloc lletraferit se suma emocionat a l'homenatge a Valor, tot destacant la seva tasca com a novel·lista i rondallista, que a mi, personalment, em fa una especial il·lusió. No debades la literatura popular té una gran relació amb el meu àmbit d'estudi principal, el teatre breu dels segles XVIII i XIX.

Valor va recopilar trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les va literaturitzar, contribuint a la important tasca de recuperació del folklore i d'allò que jo defenso sempre, les expressions i dites genuïnes de la nostra llengua que l'inexorable pas del temps fa caure en l'oblit. 

Nosaltres no podem deixar que la seva figura també hi caigui, en l'oblit. Per això tots els blocaires catalans ens hem unit per a aquest homenatge. Personalment, i en honor a  la seva faceta de rondallaire, he decidit enllaçar-vos un espai  on directament hi trobareu uns fragments de rondalles absolutament deliciosos. Estic segura que, després, voldreu llegir molt més. Fins aviat, lletraferits.  

Excés de feina: torna un relat meu a "La lluna en un cove"

Evidentment, no és la primera vegada que parlem en aquest bloc de la publicació mensual en català La lluna en un cove. Ho vaig fer fa temps, com a presentació (pitjar aquí) i més endavant quan el seu director, Lluís Miquel Pérez, va venir a Barcelona amb l'objecte de fer-ne una presentació formal i promoure Històries de terror de Bram Stocker (una magnífica traducció d'Emili Gil).   

També recordareu que a La lluna (com l'anomenem carinyosament els col·laboradors), a banda

de sortir diversos relats meus en diferents números, jo hi tenia la secció fixa de crítiques de cine "Fora de cartellera". Ara mateix està aturada perquè la feina m'aclapara, però no he perdut mai la voluntat de tornar-la a reprendre, si encara resulta interessant, en un futur.

Aquesta calorosa nit d'agost, mentre els pesats dels veïns em donen una llauna que no puc obviar, he decidit fer-vos partícips novament del projecte, aprofitant dues circumstàncies que m'afecten. La primera, que en el darrer número de la revista, el 31, hi apareix un conte meu, evidentment inèdit, intitulat: Excés de feina.

La segona, que dos dels meus relats publicats en altres números, han estat nominats al Premi Ictineu 2011 al millor conte fantàstic escrit en català. Es tracta de Qüestió d'olors i Llocs comuns. Aquí us deixo l'enllaç del Premi per si voleu consultar-lo i votar. Com veureu, resten 10 dies per a concloure la primera fase. Si em voteu, puc passar a la segona, on un jurat especialitzat decidirà el guanyador.

El més important, però, es tornar-vos a parlar del projecte, engrescador, boig, temerari, de La lluna en un cove. La lluita per una llengua minoritària és sempre duríssima, però si aquesta lluita parteix de les entranyes d'un territori que, per contingències polítiques, ara resulta terriblement advers, encara és pitjor. Si, a més a més, tenim en compte que els agosarats lletraferits responsables de La lluna aposten pel relat breu (gènere, fins fa poc, escassament valorat) d'autors poc o gens coneguts, la qüestió assoleix característiques d'autèntica follia. I en això estan, aquests valencians enamorats del català i de les bones històries. Us deixo aquí la presentació d'aquest número 31. Ningú millor que Lluís Miquel Pérez per parlar-vos de la seva criatura. Llegiu l'editorial, mireu de què va la cosa, contempleu les novetats i, si en teniu ganes, avanceu en la lectura d'un fragment del meu relat. Si tot plegat us enganxa, tal vegada podeu plantejar-vos participar en una bogeria tan bonica.

Bona nit, lletraferits.  

Annex: No em quedaria tranquil·la si no us digués que el meu germà Elies Villalonga també té dos contes nominats al Premi Ictineu: Blanc sobre negre i  Laia Deu. Si els llegiu, segur que us agradaran.
D'altra banda, l'amic Emili Gil està nominat en la categoria de traduccions al català, precisament pels relats terrorífics de Bram Stocker.

El vestit gris, d'Andrea Camilleri

En una incursió estiuenca a la llibreria Gavina de Palamós, vaig ullar el darrer llibre d’Andrea Camilleri, El vestit gris. Evidentment, va tornar amb mi a casa.

No es tracta d’una de les novel·les negres protagonitzades pel comissari Montalbano, sinó d’un text seriós del Camilleri més profund, aquell que poua sense embuts en la condició humana.

La novel·la destaca per la sintètica capacitat de l’autor (163 pàgines en l’edició catalana, traducció de Pau Vidal) a l’hora d’explorar esplèndidament les pulsions de l’ànima. Pulsions pregones i difícils d’explicar, en ocasions gairebé inconscients, que sovint marquen la vida dels homes.

L’argument no el desvetllaré, però val a dir que el mateix Camilleri defineix el llibre com «una història conjugal, una història d’amor i mort en l’àmbit d’una parella». Hi afegeix algunes altres apreciacions per acabar concloent que és «en resum: una novel·la ben burgesa». És cert. Tenim entre mans una novel·la burgesa on les relacions matrimonials i la presència de l’amor, el desamor i la mort sustenten la trama.

Que Camilleri té un gran talent, no representa cap novetat. Que m’han agradat molt tots els seus llibres, tampoc. El vestit gris no ha estat una excepció. L’obra, amb un títol carregat de simbolisme on el “vestit gris” adquireix caràcter de correlat objectiu, no pot decebre ningú. Magistral tractament de la figura femenina, una mena de femme fatale de ressons clàssics, i, sobretot, magistral tractament de la figura del protagonista.

Les crítiques s’estenen en la valoració de l’encert del personatge femení, però jo no hi estic d’acord del tot. Per a mi, Camilleri basteix de manera més versemblant i acurada el personatge de Febo Germosino, el marit. No debades és a través dels seus ulls que el lector assisteix al desenvolupament de la història. Tot i no tractar-se d’un narrador en primera persona, el punt de vista és el seu en tot moment. Veiem allò que ell veu, pensem allò que ell pensa i sentim allò que ell sent. Magnífica objectivació dels fets a partir de la més estricta subjectivitat.

Em pregunto quant del Camilleri actual (l‘autor va fer vuitanta-sis anys el passat febrer) hi ha en el personatge de Germosino. No tant en relació amb la trama, sinó per les reflexions al voltant del pas del temps, de la vellesa, de la malaltia i de la mort. De l’acceptació inexorable d’allò que sabem que ha d’arribar. Tal vegada m’equivoco. Tal vegada és extreure’n una conclusió fàcil, però, al llarg de tota la lectura, ho he sentit així.

En qualsevol cas, una bona novel·la, en el llenguatge extremadament personal d’Andrea Camilleri. Us la recomano sens dubte. Una vegada més, a llegir s’ha dit, lletraferits.