Un somni acomplert: tornada a la Shakespeare and Co.

El dia 6 de desembre de 2010, vaig escriure un article intitulat Shakespeare and Co., Antiquarian books (vegeu aquí) tot parlant de la mítica llibreria parisina. Era una lloança claríssima, l’exaltació lírica i melangiosa d’un lloc que m’encanta.

Aquest cop no descriuré la llibreria, per tant. Però si teniu ganes de llegir el primer article, veureu que, cap al final, jo expressava ˗amb dolor contingut però evident˗ els meus dubtes sobre la possibilitat de poder tornar-hi. Les dificultats familiars que, per motius de salut, se’m van presentar a partir de l’any 2003, em van fer creure durant molt de temps que viatjar com abans em resultaria molt difícil, per no dir impossible. Sortosament, m’estava equivocant. Ara sé que no podem pressuposar res, que les coses canvien sovint i que, per bé i per mal, és un error avançar l’esdevenidor. I és que, darrerament, sembla que la vida, contra tot pronòstic, ha volgut reservar-me algunes sorpreses, entre les quals una de grossa. Un somni atresorat dins meu en un compartiment especial, folrat delicadament amb paper de seda: el retorn a París.   

Alguns pensareu que hi ha molts tòpics en tot això, però per a mi París és realment una ciutat única, magnífica, refulgent; un indret màgic, sembrat de referències i d’al·lusions històriques, artístiques i literàries que et surten al pas en cada racó, en cada plaça, en cada carrer. Un lloc carregat de records, on sempre he estat feliç, i que roman habitat per les ànimes dels qui el van poblar, recórrer i engrandir durant segles i segles.

No puc dir noms, perquè no acabaria mai, però sí que compartiré una efemèride, ves per on. Avui, dia 16 de juny, se celebra el Bloomsday. El Bloomsday és la festa que commemora anualment l’obra magna de James Joyce, l’Ulisses. Com recordareu, el seu protagonista es diu Leopold Bloom i tots els fets que la novel·la recrea succeeixen a Dublín en un sol dia, precisament el 16 de juny de 1904... 

I ara us preguntareu... Què tenen a veure Dublín, Joyce i el senyor Bloom amb la Shakespeare and Co., un llibreria de vell a la rive gauche del Sena, en el límit del Quartier Latin de París? Doncs molt fàcil. Com vaig remarcar en el meu primer article, la Shakespeare and Co., en els temps pretèrits en què encara les editorials i les llibreries eren una mateixa cosa, va ser la primera a atrevir-se a publicar l’Ulisses, aquella obra rupturista i enorme que canviaria la narrativa mundial per sempre.

Però tornem a París. La primera felicitat d’aquesta nova visita va raure en poder trepitjar la llibreria amb el meu germà petit, ja que mai no havíem estat junts a la ciutat. Compartir amb ell l’experiència de la Shakespeare significava molt per a mi. I espero que també per a ell, un matemàtic que escriu, amant dels llibres i dels llocs especials. Quan hi vam arribar, vam descobrir que l’alegria de ser-hi s’ampliava amb un petit i inesperat obsequi. Un detallet insignificant, però tan bonic i oportú que semblava una mena de conjura del destí, que havia decidit portar-se bé. Em refereixo a l’aparició d’un preciós gat blanc que feia les delícies de tothom amb les seves posturetes, ben escarxofat damunt del tendal de la llibreria. Vam quedar extasiats. Evidentment, la cosa no podia començar millor. Shakespeare and cat.  

Tot ignorant olímpicament la multitud de turistes que ens envoltava, el meu germà i jo vam fer cap a l’interior. La llibreria continuava tan suggeridora com sempre, fins i tot una mica més neta de com la recordava. Vam recórrer les lleixes amb atenció, vam baixar i pujar les empinades escales, ens vam aturar en els minúsculs i diversos espais de lectura i tertúlia, vam gaudir del balcó frontal... Estàvem emocionats... Però, de sobte, oh, desgràcia! Antipàtics rètols ens avisaven que no es podien fer fotos. Ah! Contratemps fatal!

A veure, m’heu d’entendre. No és que jo pateixi complex de japonesa, però comprendreu que els blocaires (també coneguts com a bloggers) necessitem testimonis gràfics per poder amanir els nostres posts. Jo tenia molt clar que volia escriure aquest article, però era de calaix que, sense fotos, la cosa no funcionaria igual de bé. Així que em vaig convertir, durant una estona i amb la complicitat rondinaire del meu germà, en una mena de furtiva paparazza de llibres, tot intentant esquivar ˗amb posat innocent de senyora respectable (quina fal·làcia!)˗ la mirada inquisitiva dels dependents de la llibreria.

Com podreu veure tot seguit, no vaig voler abusar. Hauria estat temptar la sort, però com a mínim vaig aconseguir fotografiar el nom d’algunes seccions, les dels gèneres que més gràcia em van fer, i algun altre racó. Menos da una piedra.

El meu germà i jo ho vam passar la mar de bé. Va ser una visita ràpida, però la recordarem sempre. Tornar a la Shakespeare and Co., el retrobament amb la ciutat de París, ha estat per a mi com un bàlsam reparador. Hi he anat amb els meus pares i els meus dos germans, en una experiència familiar inoblidable, i el conjunt de vivències adquirides m’ha ajudat a comprendre que no hi ha res dat i beneït, que tot a la vida, tot, es troba sempre en constant moviment.

Feliç setmana, lletraferits.

Nota: Us enllaço aquí un bonic article que va escriure l’estimada amiga Teresa Ugas quan va viatjar a París i va visitar la llibreria després d’haver llegit el meu primer text.

Pare de família busca..., de Laia Aguilar

Pare de família busca..., de l’autora barcelonina Laia Aguilar, és un agradable text de 142 pàgines, perfectament llegible per a tota mena de públics, que ens mostra les trifulgues d’un pare de família (en realitat d’un matrimoni amb fills) per tirar endavant enmig d’una desastrosa i inesperada situació. M’estic referint a les circumstàncies adverses que s’estan ensenyorint d’un munt de llars i famílies per culpa de la crisi actual i que, sovint, arriben sense que ningú no se’n sàpiga avenir: problemes econòmics, manca de feina, desnonaments, necessitat de prendre decisions importants, conflictes... En realitat, res que no presenciem cada dia quan mirem els telenotícies o llegim els diaris.     

Tanmateix, la gràcia del text es troba en el punt de vista del narrador. Bé, dels narradors, en plural, ja que l’autora se serveix d’un conjunt d’observadors d’excepció: els objectes que conviuen amb la família. Un cubell de la brossa, un llapis, una targeta de crèdit, una gàbia de hàmster o un telèfon mòbil són només algunes de les veus que ens expliquen la història.

 

 

Us imagineu què dirien de nosaltres els nostres objectes si poguessin parlar? Jo m’estimo més no saber-ho. Mitjançant una sèrie de capítols breus i un recurs retòric tan rendible com la prosopopeia (altrament dita “personificació”), Aguilar va desgranant els esdeveniments que marquen la vida dels protagonistes des que els negocis del pare comencen a fallar. Construeix la trama a partir de l’humor, que sempre permet dir moltes coses, i ho fa sense defugir una mirada crítica no només dirigida als responsables de la situació, sinó també a nosaltres mateixos, pobres desgraciats immersos en el consumisme desfermat, els prejudicis, la incapacitat de viure amb senzillesa, les necessitats creades, l’opulència...

 

 

 

La mirada pura dels objectes, alhora prou perspicaç, dóna vida a tot un món de misèries i grandeses (potser més de les primeres que de les segones) i ens aboca a una reflexió  sobre qui som, en què ens hem convertit i cap a on punyetes s’encamina el món en el qual vivim. 

Poqueta broma, gent. Perquè, vistos amb els ulls humanitzats dels estris de la casa, fem més aviat pena.