Orgull de raça

Tota la setmana he vist un munt de gent que es bellugava al meu voltant, clavant-me la mirada amb curiositat i admiració. Alguns comentaven:

-        Es un ejemplar magnífico. Y va a tener mucha suerte. Pasará a la historia.  

I uns altres afegien:

-        Sí, pero por desgracia. Nunca pensé que llegaría este momento.

Jo no sabia de què parlaven, però em sentia honorat per aquelles paraules. I una mica espantat. Em semblava que estaven carregades d’una responsabilitat que jo no acabava d’entendre.

Avui som diumenge. Fa una tarda assolellada i tèbia. He pogut entrellucar-ho de gairell a través d’aquesta reixa que em manté en penombra. Pel ritual que celebren, solemne i grandiloqüent, endevino que ha arribat l’hora. Els altres han sortit abans. Un darrere l’altre. Els seus crits m’esgarrifen. I m’estremeix comprovar que mai no tornen. Començo a sospitar allò que m’espera, però no podria explicar en què consisteix. Per més que hi penso, no ho acabo d’entendre. Tot és molt estrany.

De sobte, m’obliguen a travessar un passadís estret.  Tremolo una mica. Em fa molta por el desconegut. I sentir-me tan sol, sense ningú. Ja no hi ha cap company. He quedat l’últim.

Quan surto a la llum, els ulls em fan mal. El sol em fereix i un bram indefinible em retruny a l’oïda. Tremolo més fort i miro amunt, astorat. Milers d’ulls em devoren, cares esborronades de boques obertes, cossos tirats endavant amb expressió àvida. Descobreixo un home palplantat al meu davant, que de sobte em  crida l'atenció amb unes ganyotes que no entenc. No sé què haig de fer, estic desorientat. Em sento totalment perdut enmig de la cridòria. 

La Vanguardia, 26 de septiembre de 2011

A raíz de la prohibición aprobada por el Parlamento catalán, ayer tuvo lugar en la mítica plaza Monumental de Barcelona la última corrida de toros de su historia. La jornada, sin embargo, se distinguió por un final mucho más trágico del que los cientos de aficionados congregados en ella podían esperar. El toro, llamado Justiciero, de quinientos quilos, embistió inesperadamente, a poco de salir a la arena, al aclamado matador que cerraba la tarde, JJ. El diestro, de treinta años, sufrió un desgarro mortal de la arteria yugular cuando fue atravesada sin piedad por el pitón izquierdo de la bestia. A pesar de la rápida llegada de los servicios médicos, nada se pudo hacer por su vida y el torero falleció en la ambulancia, poco antes de ingresar en el  Hospital Clínico. Desde aquí, queremos expresar nuestras más sentidas condolencias a la familia. El mundo de la fiesta está hoy de luto. En medio de tanto dolor, los antitaurinos se han hecho eco de la noticia en todas las redes sociales: "Lamentamos la muerte de JJ, pero Justiciero pasará a la historia por ser algo más que el último toro masacrado en la Monumental".

Una de bibliotecaris

Bona nit, lletraferits!

Avui he parlat a "Compulsió crònica" (ja sabeu, la meva columna setmanal del diari digital CatalunyaPress) de la important feina que fan els bibliotecaris. Era un tema que tenia pendent en aquest bloc, on sempre ens ocupem del llibre i del seu entorn. És per aquest motiu que m'ha semblat una bona idea compartir aquí l'enllaç, la qual cosa no vol dir que la qüestió estigui exhaurida. L'article només representa un avançament de tots els aspectes que pot abraçar una temàtica tan àmplia. En qualsevol cas, espero que sigui del vostre interès.  

Fins ben aviat.

Compulsió crònica: Una de bibliotecaris     

D'allò que visqué l'autora d'aquest bloc: una anècdota lingüística amarada d'humor i absolutament verídica

He estat meditant sobre com celebrar en aquest bloc la diada de l'11 de setembre. No volia caure en les típiques recurrències històriques (que ja prou que les explico als meus alumnes de la Il·lustració), ni tampoc en triomfalismes o catastrofismes patriòtics igualment repetits (són els dos extrems, ho sé, però admetreu que hi ha gent de tota mena i que, d'altra banda, és conegut que els extrems es toquen). Total, que de sobte m'ha vingut al cap un esdeveniment que em va com anell al dit. El vaig viure en primera persona dijous passat i us garanteixo que és estrictament cert. Endemés, resulta molt adequat per a "El fil d'Ariadna", ja que fa referència a qüestions lingüístiques. Per tant, he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.

Enguany, els professors associats del Departament de Filologia Catalana de la UB estem fent classes a grups d'altres facultats abans no comenci el curs pròpiament dit. Són gent de primer, estudiants que inicien la carrera, grups 0 als quals, per tal d'instruir-los una mica en allò que s'hauran de trobar més endavant i atesa la dubtosa preparació que arrosseguen si arriben directament del batxillerat, se'ls imparteixen  algunes nocions de matemàtiques, història i expressió oral i escrita. A mi m'ha tocat la facultat d'Economia i Empresa. I aquí comença la meva història. Allà va, lletraferits. 

Una classe força nombrosa (al voltant de 100 estudiants). Jo, animosa i sempre motivada (com ha de ser), començo la meva introducció sobre la importància de la llengua i de l'expressió oral i escrita. La llengua com a targeta de presentació al llarg de la nostra vida, en tots els àmbits i en totes les situacions. La llengua, el vehicle principal de la comunicació humana, que ens ha d'ajudar a obrir portes si la tractem amb respecte i l'emprem correctament.
De sobte, em veig interpelada per una rossa natural, d'uns vint-i-pocs, que es queixa iradament que parlo en català. I jo que dic: la meva classe va d'això, reina: "Expressió oral i escrita" (per descomptat, en català, llengua del país). I ella, emprenyada com una mona, que insisteix: només li faltaria haver d'aprendre una cinquena llengua, diu. Em fa saber que en coneix quatre, una  d'elles  el castellà, la qual ha après expressament, ai las!, per venir a estudiar a Barcelona. I jo que me la miro amb posat de dir: "ai que em sembla que alguna cosa no rutlla".  
La discusió continua una mica, sense que jo en tregui l'aigua clara de l'origen  de la rondinaire, però té pinta d'alemanya. A la seva protesta s'hi afegeix una altra (també rossa natural, procedència similar), que diu el mateix.

Total, els del país m'han acabat aclarint -no del tot amablement- que pertanyen a  un  grup especial al qual s'han apuntat per fer-ho tot en ANGLÈS (I ALGUNA COSETA, ESCADUSSERA, EN CASTELLÀ).
Visca!!!! He canviat els plans i, en lloc d'explicar els recursos en xarxa, he parlat dues hores ininterrumpudament ("pa chula yo") de com han de fer un treball acadèmic, una exposició oral, etc. etc. Consells, trucs i altres idees que han brollat del meu cervell i dels escassos apunts que en aquest sentit portava (tot en català, evidentment).

Les walkiries han acabat dormint (ambdues) damunt la taula. Una manera com una altra d'afrontar el desacord i l'avorriment. Els altres m'han fet algunes preguntes i han anat tirant. Alguns, fins i tot han pres força apunts. No cal dir que les males cares abans de la migdiada han estat abundoses per part de les rosses naturals, especialment de la primera. Jo ja he intentat dir-li que aquests eren els riscos de voler estudiar en un país sense conèixer-ne la llengua pròpia. No l'he convençuda, però m'he sentit molt millor. És el que s'anomena (en castellà momentàniament usat, sense que serveixi de precedent) "el derecho al pataleo", que també estic exercint amb vosaltres, estimats lletraferits, ara mateix.
Resulta obvi que els alumnes es pensaven  que  rebrien un professor que els il·lustraria en els misteris de l'expressió oral i escrita en anglès.

Final de l'aventura. En qualsevol cas, em sento ben orgullosa d'haver mantingut el tipus. Sense exaltar-me i sense fer altra cosa que tirar endavant la feina. Si algú es pensava que canviaria de llengua, ho va tenir clar. Dues hores predicant en català, a desgrat de walkiries belles dorments i d'altres espècies. 

Podem concloure que hi ha moltes maneres de fer país. I totes resulten, crec, imprescindibles.

Feliç diada a tothom, lletraferits.   

Diada Estellés: un any més de lluita

Tornem a ser-hi avui, com ara ja cada 4 de setembre, per retre homenatge a Vicent Andrés Estellés. El Fil d'Ariadna, lògicament, no hi podia faltar. No cal repetit un cop més la meva admiració pel poeta, ni tampoc el desig que sigui, per sempre, absolutament reconegut, com sens dubte es mereix.

Tanmateix, els anys passen i la nostra llengua continua essent atacada i discriminada. Res no canvia. Al contrari. La involució ens assetja en cada racó.

Per tant, res més adequat que aprofitar el record del poeta de Burjassot per dir que, com ell, hem de participar tots, des de tots els àmbits, en la lluita incansable pel català i per la nostra literatura. 

Evidentement, les seves preclares paraules, belles, perfectes, en són el millor estímul. Que la immarcessible força de la poesia ens acompanyi sempre.

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.

<><><>

         Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 -  València 1993)
                                   

   

Habitacions tancades, de Care Santos

La motivació que indueix una escriptora, en ple segle xxi, a donar vida a un “culebrot” del més pur estil noucentista és per a mi un misteri, tot i que sospito que es tracta d’un exercici de gust i plaer personal, ni més ni menys. Jo això ho admiro i ho aplaudeixo, vet aquí. Em sembla molt conseqüent ésser fidel a un mateix. I si, endemés, aconsegueixes construir quelcom que agrada els altres, la iniciativa pot esdevenir rodona.

Care Santos (quin nom deu ser Care?, em pregunto des que el vaig sentir) ha confegit, amb el títol d’Habitacions tancades (gens enganyós, val a dir), la història típica d’una família, d’una nissaga de la burgesia catalana amb tots els seus secrets, misèries, vicis i tristors. L’argument, que abraça diverses generacions, poua en l’àmplia tradició fulletonesca, una tradició que Santos reinventa sense allunyar-se, però, dels seus fonaments bàsics. És fàcil imaginar l’obra publicada per entregues en un dominical. I és fàcil, també, suposar que podia tenir èxit i que la gent, tot i viure a l’època del 2.0, l’aniria a adquirir, setmana rere setmana, ben fidelment.

I és que, no ens enganyem, lletraferits: canvien les formes, però no l’essència; i la morbositat que generen els embolics familiars (sobretot si són dels rics) continua funcionant a la perfecció.

L’acció d’Habitacions tancades s’estén des de finals del segle xix fins a l’actualitat, amb salts temporals endavant i enrere molt ben travats, que permeten al lector resseguir perfectament la trama sense perdre’s en cap moment. Santos intenta emmarcar i contextualitzar correctament la història, si bé m’ha semblat detectar algun anacronisme. Malgrat tot, no vull consignar-lo explícitament ni passar-me de llesta, ja que necessitaria documentar-me millor abans de fer-ho. En qualsevol cas, l’autora enumera al final del llibre algunes de les seves fonts, distingint entre els personatges històrics reals i els personatges de ficció. També deixa clar que la trama és absolutament fictícia i que ha hagut d’adaptar alguns fets per motius de versemblança cronològica. Sigui com sigui, penso que el vessant documental d’Habitacions tancades, encara que no ho sembli en primera instància, realment és secundari i que l’autora el que pretén bàsicament és confegir la seva gran història i punt.

En aquest sentit, jo li hauria agraït que, en el lloc on compila les fonts, la bibliografia i les influències, hagués estat prou generosa i valenta com per consignar-hi l’emmirallament indiscutible en l’obra de Mercè Rodoreda. No crec que sigui cap descrèdit admetre que t’hi has inspirat descaradament. Al cap i a la fi, la famosa citació de Saint-Réal que encapçala Mirall trencat no deixa de resultar una invitació franca i oberta: Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin. 

En efecte: un mirall, un espill, un reflex. Això és Habitacions tancades. Una recreació d’allò que ja existia, una nova imatge d’una literatura que tots coneixem. Les coincidències amb Mirall trencat són enormes i nombroses. Van des de l’anècdota (que també pot ser un homenatge) a qüestions bàsiques que generen, val a dir, simpatia en el lector. Com que resulten tan descarades, fins i tot fan gràcia. D’entrada, els dos personatges principals es diuen Teresa i Amadeu. Existeix la clara dicotomia entre els criats i els senyors, amb el fil conductor d’una dida-minyona-majordoma (recordeu l’Armanda?), de nom Conxita, que juga un paper amb força paral·lelismes amb el personatge rodoredià.  La Bella Olympia recorda clarament la Pilar Segura. L’arribada de la Guerra Civil, l’espoli de la mansió, la degradació de la família, el crim, l’enfrontament dels infants, els amors prohibits. Ah, i sense oblidar els fantasmes que volten per la casa. Fins i tot la rosa de la safata de l’esmorzar de la Teresa en recorda una altra, la sempiterna rosa del despatx de l’Amadeu Riera.
  

L’estructura està ben pensada. Care Santos s’atreveix amb una fusió de tècniques que van des de la utilització de l’epístola (les notícies actuals les coneixem gairebé totes a través dels correus electrònics que creuen els personatges, i també apareixen algunes cartes antigues que desvetllen circumstàncies en moments clau) a la inclusió d’articles de diaris i fragments de llibres. Gran part del passat està explicat a partir de la veu d’un narrador omniscient que, malgrat tot, empra constantment un joc metaliterari, fent còmplice al lector d’allò que li explica. El lector assisteix amb ulls propis als esdeveniments, com una ombra fantasmagòrica i invisible que acompanya el narrador, també espectral, en la seva contemplació d’uns successos que, després, haurà de posar sobre el paper.

He de dir, lletraferits, que jo no vaig comprar aquesta novel·la. Me la va regalar una amiga a la qual li va entrar pels ulls, però que tampoc no en sabia gaire res. La vaig començar com a lectura lleugera d’estiu i de seguida em va enganxar. Innova sense innovar, sorprèn sense sorprendre, reinventa sense reinventar. No em fa cap recança reconèixer que m’ho he passat d’allò més bé i que he lamentat profundament que s’acabés. Un cas estrany, una iniciativa un pèl insòlita en els nostres temps. Un llibre de tall més que clàssic, fulletó de pro, que pot fer les delícies de tothom que sigui amant del gènere.