Lletraferits, ja hi tornem a ser. Una altra diada de Sant Jordi. Totes tan iguals i, alhora, totes tan diferents. L'única cosa que no canvia és la compulsió. Avui m'he tornat a firar i m'he comprat sis nous llibres. No tinc remei, és clar. D'aquesta malaltia no hi ha qui em curi. En qualsevol cas, és un dolç patiment. No cal donar-hi més voltes.
Si premeu AQUÍ, podreu llegir amb detall tot el que la jornada m'ha deparat. Ara estic cruixida. No hi ha res pitjor que caminar a poc a poc enmig de gernacions de gent o restar dreta i quieta massa estona. La meva hèrnia discal no perdona mai. És molt punyetera.
Però ha pagat la pena. Visca la literatura, la lectura, els llibres i una ciutat tan bonica com Barcelona, avui plena de joia, de lletres i de flors!
Una noia de bona família tancada
en un casalot en penombres. Un músic, virtuós del violí, supervivent de la
Guerra dels Balcans. Un aspirant a escriptor que s’arrossega per la ciutat inhòspita.
Un llibreter de vell, una fidel serventa.
Una petita plaça, testimoni mut
de massacres terribles, encastada en el cor d’una Barcelona explotada i bruta. Una
plaça minúscula i vella que, tanmateix, el sol encara visita i que pot contenir
totes les històries del món.
Amb aquests elements, Sebastià
Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa
allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una
ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi
ha deixat més que la pell ˗segurament
la pell i l’ànima˗
en cada paraula.
Nocturn de San Felip Neri és un relat bellíssim, una història d’històries.
L’autor posa en joc una sèrie de recursos retòrics molt ben meditats i conforma
un mosaic narratiu on conviuen veus i punts de vista diversos, que s’acoblen i
es traven, però que se’ns presenten revestits de distints embolcalls. Focalitza
la història en el personatge de l’escriptor, narrador protagonista que rebla el
clau i s’adreça a ell mateix en una segona persona del singular d’un present d’indicatiu
de caire majestàtic, que aconsegueix distanciar-lo suficientment del centre del
relat:
...i tu parles a través d’aquests papers, de les tecles, perquè ningú
no sabrà mai si aquest que escriu la teva història és un altre o ets tu mateix,
com si simplement fossis una figura poètica i tota aquesta novel·la ˗si
és que això és una novel·la˗ s’hagués d’escriure en
la primera persona del singular. Com si fossis tu qui hagués d’inventar aquest
escriptor que va omplint pàgines i pàgines per tal d’enfrontar-se als teus
fantasmes...
Aquest mateix personatge ens
escriurà la història del violinista de Sarajevo i ens la llegirà en veu alta. Però
el joc no es clou aquí, perquè d’una manera o d’una altra tots els personatges
esdevindran narradors, tots ens deixaran acompanyar-los en el seu particular i
fascinant viatge a través de l’espai i del temps. Perquè aquest és un dels
aspectes de Nocturn de Sant Felip Neri ˗potser no el més
destacat, potser no el més visible˗
però que relaciona la novel·la amb antecedents com Bearn o Mirall trencat. Estic
al·ludint al pas inexorable del temps i a la desfeta d’una nissaga. Amb la mort
de Clara, que ja trobem al primer capítol i que converteix la novel·la en una
gran analepsi, s’acaba tot un món, que ella va desmembrant lentament, conscientment,
pàgina rere pàgina, mitjançant el procés catàrtic de desmuntar la seva valuosa
biblioteca.
Per damunt de tot, Nocturn de Sant Felip Neri és un reeixit
exercici metaliterari. Els llibres, la literatura, la mateixa i diàfana
consciència que el relat és un artifici que s’adreça a crits al lector extern,
ens confirmen aquesta idea. El llibre està amarat dels àngels i dels dimonis literaris
de l’autor: el recorregut per la història de la literatura universal, les
referències a edicions, les al·lusions a trames i personatges, els
paral·lelismes, les comparacions, les picades d’ullet... Bennasar es complau en
parlar d’allò que el motiva, d’allò que el neguiteja, d’allò que el tortura. No
hi ha concessions a la contemporització en l’actitud d’aquest escriptor
mallorquí que sembla voler empassar-se totes les lletres de la història en cada
novel·la.
Però Nocturn de Sant Felip Neri és encara molt més. Conté un recorregut amarg
i esfereïdor per la més recent història europea, per la terrible Guerra dels
Balcans, tan pròxima a casa i alhora tan llunyana... El terror, el genocidi, la
massacra. Fent-nos caminar pel passat i pel present, Bennasar col·loca la nostra
societat sota la lent del microscopi. La visió contemplada ˗cruel, terrorífica˗ el condueix a una única
conclusió: només l’art, la cultura i la creativitat humana ens poden salvar. Els
llibres que la Clara regala perduraran, com perduraran les notes de l’Adagio d’Albinoni
o les imatges del quadre de Piero della Francesca que la noia heretà dels seus
avantpassats.
Nocturn de Sant Felip Neri és un al·legat brutal contra la guerra.
Un retrat lúcid i inexorable del passat i del present en una Europa vella, podrida
i malalta, tomba de milers de cadàvers durant segles de lluita. Però també és
una novel·la plena de llum, de saviesa, de melangia. El narrador intern i el
narrador extern es confonen en una simfonia de paraules que atrapen des del primer
full. Tota la sensibilitat que cap en un homenàs tan gran com en Sebastià
Bennasar abocada a Nocturn de Sant Felip
Neri, una novel·la màgica.
Aquesta ressenya també va aparèixer publicada al Portal de Cultura Núvol
