Aquest text el vaig escriure ja fa anys. És inèdit i me'l va inspirar, directament, el meu jardí empordanès. No havia tingut la necessitat ni el desig de fer-lo públic, tot i que algun cop l'he llegit en veu alta a Poesia Viva. Avui que tot l'Empordà crema i agonitza, que sento que la tristor, la ràbia i la impotència em remouen les vísceres, vull compartir-lo amb vosaltres.
A l'Empordà, una terra que m'estimo fins el moll de l'os.
Huguito, el meu cedre blau
El
cedre blau
El
cel de la tardor és net i clar després de la pluja. L’aroma de l’herba humida
emergeix de la terra amb intensos efluvis que sorprenen l’olfacte. La gespa té un
verd rabiós, de ciència ficció. Algunes fulles de l’heura graviten l’atmosfera amb
vol d’astronauta. La parella de tórtores que viu al jardí xerra sense parar, en
una conversa inacabable. Fa temps que estan juntes, però tenen moltes coses a
dir-se.
Un
ocell diminut i agosarat ha descobert la caseta de fusta que penja de l’arbre i
s’ha decidit a construir-hi el niu. Fa viatges, incansable. El bec amb petits
bastonets i agulles de pi. La caseta protegirà les cries quan arribi l’hivern,
quan bufi la tramuntana amb sa prepotència de reina.
El
crit metàl·lic de les gavines s’acosta amb el vent de llevant i trenca el
silenci. Tot l’aire tremola de vida. El xuclamel està pansit, replegat en ell
mateix, hivernant. Però els arbres de fulla perenne, els pins, les mèlies, les
acàcies, somriuen indiferents al pas de les estacions. Alguna garsa valenta
s’aventura a prop meu, fa saltirons acostant-se, però acaba aixecant el vol amb
un batre d’ales sorollós i ferm.
Un
gat blanc de cua llarga transita entre els xiprers. Passeja vaguejant sense
rumb, sense amo. Els ulls mig tancats en la claror del matí. Lliure.
El
cedre blau, que fa poc temps era un minúscul arbret escanyolit i tendre, ara
creix fort, amb les arrels ben plantades a la terra fosca. Creix sense soroll.
No fa soroll l’esplendor de la vida. Les seves branques es projecten arreu, el
blau insòlit desafiant la gamma immensa dels verds que l’envolten. Una
comunitat de formigues ha fet casa al seu costat, un laberint de túnels que
omplen de menjar per quan arribi el fred.
Una
pinya seca es desprèn d’una branca i cau a terra pesadament. Després, resta
immòbil damunt la gespa. S’aixeca una brisa fresca que ve del mar i que
transporta de nou la remor de les gavines. L’estridència dels seus crits, que
l’eco fa vibrar en un instant etern, s’esvaeix lentament en ones concèntriques.
S’allunya.
Ha
tornat el silenci. És molt fàcil fondre’s en la quietud inaudita del temps
inexistent. Sóc en el no-res, perduda en la immensitat sense límits de la
natura. Un país petit d’esborrades fronteres. Un jardí colgat sota el cel encegador,
rentat de pluja.
Solitud,
la solitud com a plaer infinit. Res. Res ni ningú. Silenci.
Anna
Maria Villalonga
Novembre
de 2008
