He tingut l’ocasió de llegir un petit i deliciós opuscle, publicat per l’Editorial
Navona, intitulat Leer en el retrete. Signat
per Henry Miller, es tracta d’un text inèdit que ha traduït al castellà, i
comentat, Enrique De Hériz.
Rere un títol suggerent y provocador, tan transgressor com correspon a
Miller, hi trobem una mirada que ens aboca a contemplar l’acte de la lectura d’una
manera diferent. L’obra fou composta l’any 1952 i aquesta circumstància és
impossible d’obviar. D’una banda, perquè ens mena a un gaudi deslliurat de
tensions. Ja ha passat molt de temps i, per tant, psicològicament ens hi sentim
poc compromesos, com distanciats. D’una altra, perquè resulta doblement curiós.
És divertit, però alhora també ens permet reflexionar, si som lectors honestos,
sobre la deriva que algunes qüestions han pres en aquests més de seixanta anys.
L’opuscle toca molts temes, a quin més engrescador. Des de la manera d’enfrontar
la consideració dels dos sexes i del matrimoni a allò que segurament
interessava més a Miller: els llibres, els gèneres literaris, els productes més
llegits, la publicació.
En el fons, l’autor utilitza el text com a pretext. Amb un embolcall que s’entreté
a remenar molts dels usos i costums de la societat del moment ˗i a qüestionar-los i criticar-los amb una acidesa magistral˗, allò que
Miller pretén és establir un cànon. I, al mateix temps, posar en entredit (como qui no
vol la cosa) el cànon ja existent. La seva fina ploma assaja de fer-ho sense
que es noti gaire. O tal vegada no. Qui ho sap. No debades la provocació és pertot.
En qualsevol cas, l’opuscle ens proporciona
una estona molt plaent. Ens ajuda a recordar, un cop més, el motiu pel qual ens
anomenem lletraferits. El motiu pel qual, i sense remei, estem malalts de
literatura. I això, com us podeu imaginar, resulta superb.
Que tingueu un bon dia.
