Una mirada interrogativa & altres textos errants, de Jaume Benavente

Vaig acabar amb plaer, fa pocs dies, la lectura de la darrera publicació de Jaume Benavente: Una mirada interrogativa & altres textos errants. Es tracta, tal com indica la contracoberta, del diari de l‘estada de l’escriptor a Xile, on va viatjar a presentar la seva novel·la Nocturn de Portbou i a fer una conferència sobre la seva obra a la Universitat Finis Terrae de Santiago. 

A banda del diari, el volum inclou la transcripció de la dita conferència i dos altres textos que hi tenen relació, on Benavente reflexiona al voltant de la tasca creativa, la importància de l’espai i l’atmosfera, les fronteres entre realitat i ficció i, per damunt de tot, sobre l’escriptura de viatges, sobre el viatge com a motiu, esperó i recurs en el seu recorregut literari. 

Per cloure el llibre, també hi trobem dos articles d’altres autors: Marcela Rivera i Àlvar Masllorens. El primer, un estudi molt personal al voltant de Nocturn de Portbou. El segon, una breu aproximació de conjunt a la producció benaventiana. 

No cal dir que he gaudit moltíssim de tot el volum. Els textos de Benavente (de ficció o no) són sempre elegants, intimistes, nostàlgics, amb una mirada personal i única, amb una sensibilitat extrema. De mica en mica m’hi he sentit integrada, com em va passar quan vaig llegir el seu Dietari de Porto, i de sobte m’he trobat passejant al seu costat pels carrers de Santiago o de Valparaíso.  

Hi ha dos aspectes que em subjuguen de l’escriptura dietarística de Benavente. D’una banda, la seva capacitat de fixar-se en els detalls (i de triar els adequats) per tal de fusionar realitat i ficció. D’una altra, la seva enorme sinceritat. De manera que, lluny de posicions impostades, Benavente es desmarca sense pudor de la temptació de crear un personatge, de la possibilitat de revestir-se d’una disfressa que no li pertoca. En el Benavente viatger hi descobrim en estat pur, desmaquillades, totes les pors, incerteses i inseguretats del Benavente persona. I això, sens dubte, honora l’escriptor i honora l’home. I, endemés, afavoreix que, com a lectors, ens hi puguem identificar.

La lectura d’Una mirada interrogativa & altres textos errants posseeix la virtut de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la senzillesa de les coses essencials, amb el nucli fonamental de la vida. És difícil d’explicar. S’ha d’experimentar.  

Recomano aquesta lectura per aprendre coses, per la seva solvència. L’art de la sorpresa, de la ficció, de la creació, de l’honestedat. Textos pausats i lents, sovint tristos i boirosos, però a voltes brillants com una posta de sol. 

Feliç dia, lletraferits.  

L’enigma Perucho, de Jordi Cervera

Benvolguts lletraferits, 

Avui us porto l’Enigma Perucho, la darrera novel·la de Jordi Cervera. Publicada per Bambú amb la consideració de juvenil, al meu entendre és adequada per a tota classe de públic, dels 13 als 100 anys i encara més enllà. Personalment, l’he gaudit moltíssim. Cervera ens presenta una història ben narrada i molt àgil, curosa des de tots els punts de vista: estilístic, lingüístic i de contingut.    

Tot fent servir un embolcall que fusiona la novel·la d’aventures amb el fantàstic (monstre inclòs), la distopia futurista (l'acció transcorre entre els anys 2052-53) amb les històries clàssiques (on hi ressonen vivament les nostres lectures d’infantesa) i l’exotisme d’Orient (palaus, pedres precioses, or i robins) amb la narrativa occidental més actual (alta tecnologia inclosa), l’autor reusenc eleva un cant a la literatura i als llibres, ens parla amb tendresa de Barcelona i fa un homenatge i una reivindicació de la figura i l’obra del seu escriptor preferit, Joan Perucho. 

L’exercici és molt original. Un poti-poti que trenca els esquemes. Hom ha de fer una clara suspensió de la incredulitat quan enceta la novel·la. Deixar-se portar, llegir tranquil·lament i esperar amb paciència per veure per on aniran les coses, per veure què se li ha acudit al Cervera en barrejar aquella quantitat d’elements que poc semblen tenir en comú. La trama està teixida amb astúcia, a base d’algunes anticipacions sospitoses farcides de suspens. El lector ja sap que res no és el que sembla. Tot plegat té un aspecte delirant i estrany carregat d’ironia, però rere l’humor, l’amabilitat narrativa i el trencament d’expectatives, és evident que Cervera amaga intencions que no són banals, que no representen un simple joc. 

Estic segura que l’autor s’ho ha passat d’allò més bé escrivint la novel·la. Es veu d’una hora lluny. Ha fet el que volia, sense manies, amb una enorme imaginació i, alhora, sense deixar d’afegir-hi un toc autobiogràfic. Després, ha construït una distopia terrible motivada per la Guerra Poètica (quin oxímoron) que ha deixat el món occidental pràcticament deshabitat. Un nou Imperi otomà, que sembla sorgit dels relats de Sherezade, domina Occident i ‒poca broma‒ el símbol màxim de poder recau en la possessió de llibres. Qui disposi d’una biblioteca més gran, amb més volums, més ben nodrida, ostentarà el poder. No entraré en detalls, però ja podeu notar que la ironia del nostre Cervera no té aturador. Enmig d’aquest ambient, l’ambició del sultà turc Mehmed IX, que no coneix límits, motiva el conflicte que fa arrencar la novel·la. I aleshores assistim a un viatge cap a les Terres Bàrbares, cap a Barcelona, convertida en una ciutat fantasma habitada per uns quants escamots de guerrillers que han sobreviscut a la Guerra Poètica i tiren endavant com poden.    

No vull explicar res més de la trama, ja sabeu que odio destapar els esdeveniments. A banda, a l’Enigma Perucho és molt important mantenir el silenci. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, se’ns va ampliant l’abast de la maniobra de Cervera. I descobrim que la distopia es converteix en utopia, que els plans fantàstics i justos funcionen, que les figures dels escriptors, en aquest cas Perucho, esdevenen símbols de cohesió i memòria, que la recuperació i la reconstrucció  encara són possibles si ens hi posem amb ganes. I hi reconeixem el bé i el mal, i el crim, i l’enamorament, i la nostàlgia, i la col·laboració, i l’ambició, i la traïció, i el passat i el present, i el convenciment que els llibres poden ser màgics, i la necessitat d’una construcció col·lectiva, i la bellesa de l’amistat, de la fidelitat i de la paraula. 

No sé si l’Enigma Perucho és una història d’aventures distòpica i fantàstica o un conte de fades, però evoca el regust de les lectures de sempre. I m’hi he sentit molt bé. M’agrada constatar que tenim autors que s’asseuen davant de l’ordinador i, amb el cor a la mà, escriuen allò que els dóna la gana. 

Saps què penso, Jordi? Doncs que, facis el que facis, sempre seràs un poeta.