Poema de final, poema d'inici

Benvolguts lletraferits,

Hauria volgut escriure alguna poema o algun conte per acomiadar l'any. Dedicar-vos un text bonic per agrair-vos la fidelitat i l'amabilitat que em demostreu dia rere dia, faci sol o plogui. Però no estic inspirada. És així de fàcil. Les muses poden ser esquerpes i no respondre a la crida. 

Tanmateix, no m'ha importat. Hi ha moltes paraules que puc oferir-vos com a mostra d'afecte. He començat a meditar i de seguida, com traspassada per un impuls invisible, el meu pensament s'ha  aturat en Wislava Szymborska, la gran poetessa nascuda a Polònia que ens va deixar enguany. Ja us vaig parlar d'ella i de la seva magnífica obra. Quan llegeixo els seus poemes, sento que la comprenc molt bé. Compartim l'amor per les lletres, l'amor per la gent, l'amor pels gats. 

Per això he decidit tornar a emprar les seves paraules. Li he demanat permís mentalment. I m'ha dit que sí, que era un honor, que per això les havia escrites. I jo he triat aquest bell poema, Posibilidades, traduit al castellà per Gerardo Beltrán.

M'ha semblat adient. Acabem un any i en comencem un altre. Un ritus de pas de la nostra cultura. Sovint aprofitem el moment per plantejar-nos nous reptes, noves aventures. O per fer balanç, o per replegar-nos. En un món convuls, que ens fagocita, que ens atemoreix i que ens anula, està bé llegir el poema de l'admirada Szymborska  i reflexionar una mica. Està bé ser valents per triar. I per reconèixer, sense embuts, allò que preferim.

Que en gaudiu tant com jo, lletraferits.

Esperarem a veure què ens depara l'any nou. De moment, li volem exigir que no falti l'amistat i que no faltin els llibres.

 

Feliç 2013!      

 

 

Posibilidades

Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.


De "Gente en el puente" 1986 
      

 

Bon Nadal, lletraferits

Que la lectura esdevingui meravella, el millor refugi
del món en aquest temps convuls.

 

Des d'El fil d'Ariadna us desitjo un Nadal ben feliç.  

 

 

 

La primera pràctica, d'Albert Villaró

Albert Villaró publicà La primera pràctica l’any 2010. És una novel·la molt bella, envoltada per la fascinació que l’autor sent per la música (no debades em va confessar un dia que la música és la seva vocació veritable: de fet, l’Albert és músic i toca instruments de corda pinçada).

La novel·la combina a la perfecció dues històries paral·leles, força distanciades en el temps, que es desenvolupen en el mateix indret: el poble de Lagrau, un lloc imaginari enmig dels Pirineus. Ens belluguem entre un relat que succeeix el desembre de 1642, en plena Guerra dels Segadors, i un altre que té lloc durant el mes de setembre de 1991, en la darrera dècada del segle xx.   

Les històries són independents, amb un punt de trobada subtil, delicat i, alhora, magistral. Un innovador rèquiem compost per un jove mestre de capella de la catedral de Lagrau que, més de tres-cents anys després, els alumnes d’un Curs de Música Antiga –celebrat en la mateixa població– toquen amb fervor. Passat i present s’entrecreuen a penes, però és suficient per enganxar el lector des de la primera pàgina. La trama antiga esdevé un retall magnífic de la vida als Pirineus durant la Guerra dels Segadors, del paper dels francesos i dels castellans, de l’Església, dels músics. I de com es pot produir un error documental  per culpa d’una anotació inexacta. Com a investigadora, m’he identificat de ple amb aquest aspecte de la novel·la i m’ha fet molta gràcia la sorpresa que finalment ens reserva l’autor (i que no explicaré).  

 

A banda de l’exaltació de la música, que embolcalla la totalitat del text, l’obra s’ocupa de dos grans temes. Per un cantó, hi trobem la indagació al voltant de la tasca de l’artista, el reflex del furor creatiu, de la febre de la inspiració tan pròpia del Barroc. El mestre Areny és conscient de la vàlua de la seva creació, un rèquiem modern i molt treballat del qual se sent extremadament orgullós. Ni la presència de les tropes franceses, ni les serioses amenaces, ni tan sols la presó, no aconseguiran doblegar la seva determinació.  

Per un altre, la història actual recrea el camí iniciàtic del personatge d’en Roger, un jove gambista que haurà de decidir el seu futur. En un estiu ple de fets inesperats, que inclouen el descobriment de l’amor i de la definitiva vocació, Roger es farà gran. I, mentrestant, els lectors gaudirem del Curs de Música Antiga, de la descripció apassionada dels instruments, de les interpretacions dels assistents al curs, de les seves esperances i desigs, de la bellesa de les peces musicals.  

L’emoció de la música amara la novel.la, una petita i preciosa joia, intel·ligent i carregada de sensibilitat. Tanmateix, que ningú no dedueixi, de les meves paraules, que estic parlant d’una obra feixuga, elitista o  massa intel·lectual. Els fragments narratius de cada època són molt breus i s’alternen sense que cap dels moments històrics predomini per damunt de l’altre. Aquest voluntari dinamisme afavoreix l’apropament al lector, tot i que a mi, personalment, no m’hauria importat que els períodes haguessin estat un pèl més extensos. En qualsevol cas, Albert Villaró sap dosificar a la perfecció els registres de la seva prosa. A mi m’agrada molt com escriu. Situa estratègicament el seu humor finíssim, la seva ironia i les seves bromes burlesques per construir una realitat creïble, allunyada de qualsevol tipus de carrincloneria ensucrada o d’història pedant.

Més aviat és al contrari. Ens enfrontem amb un text agradable i assequible, vehiculat a través d’un llenguatge molt versemblant i amb una trama decididament original. De lectura obligada per als melòmans i musicòlegs. I també, per què no, per als animalistes. Hi surt un gos, en Wolfitz, que té un paper prou rellevant i que -he de confessar- a mi m’ha robat el cor.

Gràcies, Albert. Et felicito vivament. Enhorabona. 
 

Una de microhistòries (II)

Com ja vaig fer fa temps (llegir aquí), avui torno a compartir les petites píndoles de paraules que escric a la nit, quan ja estic més adormida que desperta. No són res de l'altre món, però m'agrada conservar-les. Si les publico en aquest espai, sé que no les perdré.
De pas, si a algú li agraden, millor que millor. Com sempre, gràcies, lletraferits.

 

 

 

             Petites persianes –altrament anomenades parpelles– em deixen la cara a les fosques.

 

 

Dues llanternes verdes m'il·luminen la resignació i em fan de
guia en la nit insomne.
 

 

Ja ha arribat la fosca. Desperten els dimonis i el cap sobre el coixí gira molt de pressa, igual que els cavallets d'una fira sinistra.

 

 

 

 

 

 

 

En el silenci de la nit, sembla que tot s'allunyi. Ja res no importa. Tan sols la mort hi és sempre, convidada, vencent la son en un racó, amb la dalla brandada. 

Presentació de "Ventall d'haikus", d'Anna Rispau

 

 

 

Ahir, en el marc de les activitats del grup Poesia Viva, va tenir lloc a la Sala Vivaldi de Barcelona la presentació del llibre Ventall d’haikus, d’Anna Rispau Falgàs.

Amb la presència de la seva germana Alba, vam assistir a un acte emotiu, entranyable i ple de sensibilitat, conduït –amb aquella simpatia seva tan sui generis– per la meva estimada amiga Carme Catà.   

Tres grans amics de l’autora, Sílvia Romero, Montse Assens i Carles Duarte, foren els encarregats d’acostar-nos a la seva figura, tant des del vessant humà com literari. I dues boníssimes rapsodes i poetesses, Teresa Serramià i Maria Bonafont, van posar la veu als magnífics versos.  

Per motius de salut, l’Anna no va poder venir. Viu a L’Escala des de fa temps (tot i que sempre em remarca, en les nostres converses facebooqueres, que ella és de Sants), però era amb nosaltres en esperit. Carles Duarte confegí una preciosa introducció i ens va llegir un escrit que l’Anna havia preparat per a l’ocasió; i Montse Assens (que ens explicà la seva amistat amb l'Anna i com havia sorgit la idea de llibre) ens feu avinent un SMS que l'autora havia enviat a darrera hora. D’altra banda, Sílvia Romero s’ocupà d’analitzar els haikus des d’un cantó més literari, tot destacant els temes que amaren l’obra (la natura, el mar, els colors, el pas del temps, el dolor) i la capacitat de l'Anna per jugar amb el llenguatge i les sensacions.  

La tarda s’escolà de manera molt grata. Anna, pots estar ben contenta. Tot va rutllar a la perfecció.

Per la meva banda, em va agradar moltíssim reunir les meves dues grans famílies literàries (els Relataires i Poesia Viva) i em va emocionar enormement tornar a Vivaldi després d’uns quants mesos d'absència. Els he trobat molt a faltar. 

Endavant, Anna Rispau, amb la teva creativitat. Ets una dona valenta i saps fer amb la llengua un treball d'orfebreria. Tots  els amants del català i de la poesia t’estem molt agraïts.  
 

Viatge astral

 

Suspesa en el no-res, m'enfilo enmig de l'aire. I un estel que travessa gira cua a mirar-me. 

M'eixorda tant silenci, però no puc aturar-me. Vull volar ben amunt, on tot és net, fins l'alba.
Quan obro molt els ulls per contemplar el miracle, veig la Terra petita, amb una roba blava. 

Al meu costat, la lluna, sempre rodona i blanca, avui no sap què dir-me, mentre em toca la cara. 

Jo li somric de ple, a l'amiga estimada. I ella em pica l'ullet i em torna la rialla. 

(Escrit a la mitjanit del dia 30 de novembre, quasi 1 de desembre, mentre passejava amunt i avall del cel empordanès).