El temps és mentida, de Joanjo Garcia, fou l'obra guanyadora del XXVII Premi Ciutat d'Alzira, l'any 2015. Estava a la meva lleixa de lectures pendents i per fi li va arribar el moment a finals de l'any que acabem de tancar.
La novel·la és un viatge al passat explicat des del present, la remembrança de les coses que ens marquen i que ens converteixen en allò que som. Fets de la infantesa i de l'adolescència que no s'obliden mai, que de vegades no es poden oblidar encara que ho vulguem perquè són massa dolorosos, massa terribles.
Joanjo Garcia ens transporta a un petit poble de València i a la infància del protagonista. Els llargs i tediosos estius a casa dels avis mentre els pares treballen en el seu negoci de restauració i no poden estar per ell. Ja adult i amb la voluntat d'escriure, amb una motxilla de fracassos personals a l'esquena, el personatge s'embranca en un projecte complex, ple d'inseguretats i de dubtes, que pretén narrar les experiències viscudes sense voluntat de linealitat, a cops de sentiment i d'esdeveniments. Perquè en realitat el temps és mentida.
La novel·la és llegidora, malgrat que la vida del poble no presenta novetats significatives respecte a d'altres històries similars que hem vist al cine o hem llegit als llibres. Potser és que tots els pobles insignificants del món són un calc repetit, un niu de mesquinesa, tafaneries, vergonyes, avorriment, secrets amagats i molt poca bondat.
En canvi, el que sí que m'ha interessat de la novel·la és l'exercici metaliterari que proposa Garcia. Resseguim l'escriptura i les incerteses del protagonista i la fina línia que separa la realitat de la ficció acaba gairebé esborrant-se. En aquest sentit, m'ha semblat prou remarcable. La primera persona funciona molt bé i ens acosta encara més a la interioritat del personatge. Sempre m'ha agradat el vessant metaliterari que la postmodernitat ens permet. I Joanjo Garcia l'explota aquí amb força originalitat.
