El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 8 de gener del 2019

El temps és mentida, de Joanjo Garcia



El temps és mentida, de Joanjo Garcia, fou l'obra guanyadora del XXVII Premi Ciutat d'Alzira, l'any 2015. Estava a la meva lleixa de lectures pendents i per fi li va arribar el moment a finals de l'any que acabem de tancar.  

La novel·la és un viatge al passat explicat des del present, la remembrança de les coses que ens marquen i que ens converteixen en allò que som. Fets de la infantesa i de l'adolescència que no s'obliden mai, que de vegades no es poden oblidar encara que ho vulguem perquè són massa dolorosos, massa terribles. 

Joanjo Garcia ens transporta a un petit poble de València i a la infància del protagonista. Els llargs i tediosos estius a casa dels avis mentre els pares treballen en el seu negoci de restauració i no poden estar per ell. Ja adult i amb la voluntat d'escriure, amb una motxilla de fracassos personals a l'esquena, el personatge s'embranca en un projecte complex, ple d'inseguretats i de dubtes, que pretén narrar les experiències viscudes sense voluntat de linealitat, a cops de sentiment i d'esdeveniments. Perquè en realitat el temps és mentida.

La novel·la és llegidora, malgrat que la vida del poble no presenta novetats significatives respecte a d'altres històries similars que hem vist al cine o hem llegit als llibres. Potser és que tots els pobles insignificants del món són un calc repetit, un niu de mesquinesa, tafaneries, vergonyes, avorriment, secrets amagats i molt poca bondat. 

En canvi, el que sí que m'ha interessat de la novel·la és l'exercici metaliterari que proposa Garcia. Resseguim l'escriptura i les incerteses del protagonista i la fina línia que separa la realitat de la ficció acaba gairebé esborrant-se. En aquest sentit, m'ha semblat prou remarcable. La primera persona funciona molt bé i ens acosta encara més a la interioritat del personatge. Sempre m'ha agradat el vessant metaliterari que la postmodernitat ens permet. I Joanjo Garcia l'explota aquí amb força originalitat. 


    
   
  

dilluns, 7 de gener del 2019

La reina del punk, de Susana Hernández




La prova que Susana Hernández és una escriptora fantàstica, cosa que jo ja sabia, l'he pogut constatar amb la lectura d'aquesta novel·la, La reina del punk. Ho dic perquè ha estat capaç d'interessar-me i enganxar-me amb un tema que, a priori, no m'importava gaire. 

L'obra recrea la història de la breu existència de Nancy Spungen, "musa" dels Sex Pistols i companya de Sid Vicious (baixista del grup), que va morir en estranyes circumstàncies a l'Hotel Chelsea de Nova York només amb 20 anys. Una vida terrible, amb una esquizofrènia no diagnosticada, sense recolzament familiar ni caliu de cap mena des de ben petita. Una vida que fou una cursa envers l'autodestrucció més absoluta. Alcohol, drogues, prostitució. El món de la música de finals del setanta, amb el punk com a moviment contracultural, va suposar un revulsiu de classe, però també va carregar-se tota una generació de joves enmig d'una sordidesa i d'una degradació molt difícils d'entendre.  

Sobta molt descobrir, a través de les ben documentades pàgines de la novel·la, fins a quin punt l'ésser humà és capaç de caure conscientment en la pròpia destrucció, sense amor propi, sense dignitat, sense pal·liatius. Sobta molt. I resulta molt trist. 

Susana Hernández construeix la ficció amb un estil sobri i creïble, sense estridències sensacionalistes, a través de dues trames paral·leles i ambdues narrades en primera persona. D'una banda, la vida de Nancy. D'una altra, la peripècia actual d'una periodista que ha d'escriure sobre ella. Aquest recurs li permet dotar el text d'un aire novel·lesc contingut i evitar que es converteixi en una simple "biografia". Crec que l'ha encertat de ple i n'ha reeixit sobradament. 

Que passeu un bon dilluns, lletraferits. 



       Nancy Spungen