El plagi de Sílvia Romero i Olea és la novel·la que el 2013 va resultar
guanyadora d’un dels premis més engrescadors del panorama literari català. Em
refereixo, com molts ja sabreu, al Premi «El lector de L’Odissea»,
vinculat a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès. Un guardó amb un
procés diferent de l’habitual, ja que un consell de cent lectors tria els cinc finalistes,
que només aleshores passen per un jurat.
No us imagineu l’alegria
que vaig sentir quan vaig conèixer el nom del premiat en aquesta edició. Bé, vull
dir “premiada”, és clar. La Sílvia Romero, una persona a la qual admiro, lletraferida
de pro, que vaig conèixer ja fa uns anyets (no són molts, però sí plens de
complicitat) quan ostentava el càrrec de presidenta de l’Associació de
Relataires en Català (ARC), a la qual pertanyo.
No afegeixo res més
perquè us vull engrescar per tal que vingueu a les 19:30 del pròxim dia 7 d’abril
a la Llibreria Can Lletres (Carrer València, 16, Barcelona), on tindré l’honor
de presentar el llibre. Allà, si us porteu bé, prometo explicar més coses de com
ens vam conèixer la Sílvia i jo. Ara, però, anem a allò que ens interessa. La
ressenya d’El plagi.
El plagi, una novel·la molt ben
estructurada, amb un ritme narratiu que no decau en cap moment i amb una sèrie
de personatges minuciosament treballats, és un llibre sincer, honest i clar. Es
mou entre dos moments temporals distints, vinculat cadascun a una dona protagonista.
El primer, durant la Guerra Civil i la primera postguerra, se situa bàsicament a
Mèxic. El segon transcorre a la Barcelona de l'actualitat, malgrat estar
salpebrat amb les analepsis imprescindibles per a la construcció de la ficció. No
tinc intenció d’explicar la trama, que em sembla sempre un recurs fàcil i que,
per desgràcia, ja se sol fer a la coberta posterior dels llibres (sovint amb
massa detall). Tanmateix, sí que plantejaré interrogants.
Què uneix ambdues històries?
Què relaciona el passat amb el present? Què vincula la Carme Carreras, una escriptora
d’edat avançada amb una sola obra reconeguda, amb l’Àngels Riudor, una jove i
ambiciosa periodista? Puc respondre que, d’una manera bastant especial, tot té
a veure amb la literatura, amb la pretensió d’escriure, amb l’acte creatiu. Però
també amb una altra cosa. Amb el desig de fama i de reconeixement públic, amb
la voluntat (o no, ja ho decidireu quan llegiu la novel·la) de passar a la
posteritat.
El plagi és una obra dura,
amarga, gens condescendent. No hi ha carrincloneries ensucrades ni cap
tendència a la nostàlgia o a la llàgrima fàcil. Res a veure amb aquests
productes que proliferen tant i que semblen una mala còpia dels fulletons del
vuit-cents. L’autora no s’està de mostrar-nos un món en el qual no se salva
ningú. Els homes no se salven, però les dones encara menys (bravo per aquest
discurs que defuig la tàcita norma actual d’allò que és “políticament” correcte).
Els interessos, l’ambició desfermada, la manca d’empatia, la violència i el
cinisme ho amaren tot. La història és tèrbola del principi al final, i inclou
violacions, crims i una tensió constant. Els personatges ˗tret de dues o tres excepcions˗
no tenen escrúpols. Són antipàtics, amorals, bruts. És cert que l’autora els
col·loca en tessitures terribles, però, per més atenuants que tinguin, ells mai
no trien el camí èticament correcte. Les seves eleccions gairebé sempre tenen
relació amb els seus interessos particulars, per damunt de tot i de tothom.
El plagi no es deté en la
descripció dels espais ni dels ambients. Els llocs i els esdeveniments històrics
tan sols funcionen com a escenari. Són només un marc per col·locar,
versemblantment, la història. Això em sembla molt madur. M’agrada la narrativa
que no cau en el parany, de vegades una mica infantil, de descriure fil per
randa cada figura que hi surt, cada habitació que apareix. No fa falta. El
naturalisme excessiu ja ha passat a la història. M’interessa molt més que els
personatges se’ns revelin a partir dels seus pensaments (com Carme Carreras amb
el seu dietari) o de les seves accions. Tenim entre les mans, essencialment,
una novel·la de personatges, amb una volguda dimensió psicològica. Això, i la indagació
al voltant de les pulsions més pregones de l’ésser humà, ha estat el motor de
Sílvia Romero.
La novel·la conté unes
grans dosis d’intriga. Enganxa. Resulta molt difícil deixar la seva lectura.
Aquest fet, per a mi, és un dels elogis més grans que pot rebre un llibre.
I bé, lletraferits, us
el recomano al cent per cent. Podria afegir més coses, però no ho faré. Si les
voleu saber, heu de prendre dues decisions incontrovertibles: venir a la presentació
i llegir la novel·la.
Que passeu un feliç
cap de setmana.
